L’auditori del Taller de Músics era ple el vespre del 14 de març passat, i no per escoltar un concert sinó per la presentació d’un llibre. Un llibre de música, això sí, i més exactament de cançó. L’excepcionalitat del cas justificaria l’assistència a l’acte: no apareixen gaires llibres sobre cançó catalana, més aviat escassos, i els que surten són sobre artistes determinats, com ara la magnífica biografia de la Maria del Mar Bonet per Jordi Bianciotto; la de Carles Sabater per Pep Blay o la semblança de Joan Manuel Serrat per Jaume Collell, però no compendis que expliquin aquest fenomen sociocultural; queden lluny les obres fonamentals de Jordi Garcia-Soler.
“La nostra cançó”, d’Antoni Batista (Ed. Pòrtic) explica, en un format breu, què ha estat, què és i què significa la cançó catalana. És el llibre que jo regalaria a un extraterrestre que volgués saber per què un fet musical ha tingut aquesta importància per a un país europeu modern. El marcià lector es trobaria amb una síntesi acuradíssima, escrita amb ploma fina i mesurada amb peu de rei, que va revisant els episodis fonamentals de la cançó sense passar comptes i amb voluntat didàctica pròpia d’algú que estima allò del que parla.
A la presentació de “La nostra cançó” van asistir un munt de personalitats que habitualment no van a aquesta mena d’actes. Començant per Raimon i la seva esposa Annalisa Corti; l’editor de Pòrtic, Josep Lluch; l’ex director de La Vanguardia i membre del consell editorial d’El Periódico Joan Tàpia; l’editor del diari Ara Ferran Rodés; el músic i virtuós guitarrista Max Sunyer; el fundador del Taller de Músics Lluís Cabrera i l’ex president de la Generalitat Jordi Pujol, tots ells convocats no només per la solvència de l’autor i l’interès del tema sinó per una estranya sensació que hom podria sospitar com a tret comú: la ciutadania del nostre país està en deute, en una o altra mesura, amb la Nova Cançó catalana.
Aquesta sensació de greuge comès amb la cançó no hauria de destacar en aquest país de greuges, agreujats i roc a la faixa, però jo diria que, si rasques una mica, la coïssor aflora a la pell. Servidor ho va comprovar en sortir a l’escenari, convidat per Antoni Batista, presentat per Isabel Bosch i precedit per Lluís Cabrera i Josep Lluch per tal de fer la meva aportació a la presentació del llibre: la gent que em coneix sap que parlo clar, més quan servidor és, amb el mateix Antoni Batista i Miquel Pujadó, un dels poquíssims cronistes històrics de la Nova Cançó que quedem vius (no és immodèstia sinó simple biologia).
Batista qualifica la nostra cançó al llibre com a quelcom més que un fenomen artístic: “procés comunicatiu”, en diu, amb tot l’encert. Jo l’anomeno, ras i curt, el fet sociocultural i sociopolític més important de la Catalunya contemporània. Només Pau Casals és capaç de dur el nom i la presència de Catalunya arreu del món després de la desfeta de 1939, però caldrà que tornin a fer-ho Raimon i Serrat per a trobar un testimoni viu de la llengua i la cultura del nostre país al panorama internacional. És el reflex d’un fenòmen insòlit: l’establiment d’una àmplia xarxa de complicitats entre artistes i seguidors que va més enllà de la relació cantants-públic per a formar un moviment de gran abast que traurà la llengua de l’ús privat o literari per a posar-la al centre de les transformacions culturals i socials de la Catalunya dels anys decisius del segle XX, començant per la cultura de masses.
No va ser només un seguit de recitals i artistes, de discs publicats, de composicions realitzades i de ressenyes i cròniques a la premsa. Fou un amplíssim moviment de complicitats i sincronies que va actuar de fet com a substitutiu d’una comunicació mediàtica inexistent, al voltant i a partir de la llengua catalana que va dur el nostre idioma a una presència que mai a la història no havia tingut. No només com a presència sinó com a factor dinamitzador de l’ús públic del català i del seu paper com a eix articulador dels grans canvis lingüístics, culturals i socials esdevinguts al país.
L’extraordinària difusió i presència del català promogudes per la Nova Cançó van ser, curiosament, sistemàticament ignorades per la dimensió institucional catalana, començant per un món literari i editorial totalment girat d’esquena a la cançó. Els cantants musicaven poemes i popularitzaven poetes, però aquests no van fer el camí invers, tret, potser, de Miquel Martí i Pol, que abans de ser poeta va fer tentines com a cantant. Entre la primerenca biografia de Raimon per Joan Fuster i l’aproximació de Manuel Vázquez Montalbán a la cançó com a moviment no hi ha res. I no és casualitat que siguin Raimon i Vázquez Montalbán els qui sovintegin uns diàlegs culturalment i intel·lectualment molt potents. Érem els periodistes atents els qui intentàvem analitzar i promoure la Nova Cançó com a objecte d’estudi, sense que crítics literaris, lingüistes i especialistes en humanitats ens seguissin. I nosaltres no en sabíem prou com per a poder situar aquest ingent fet sociocultural en el veritable lloc que li corresponia. Cap intel·lectual –a banda de Vázquez– i cap agrupació d’intel·lectuals van ser capaços d’estudiar i –si calia– orientar els artistes erigits en capdavanters del catalanisme realment existent.
Antoni Batista es refereix al llibre a la “indústria patriòtica” sorgida a partir de la Nova Cançó i aquesta activitat, basada en un amplíssim suport del públic, contribuí a l’efecte de substitució cultural i sociopolítica que exercia la cançó. Aquesta activitat, però, fou gestionada amb grans limitacions per part dels seus actors, començant per una extensíssima gasiveria. Joan Manuel Serrat trenca, en incorporar la llengua castellana al seu repertori, no amb una pertinença nacional sinó amb una limitació insuportable per a un professional de l’espectacle. No hi ha, de fet, una divisió lingüística entre cantants catalans sinó una divergència d’orientacions de les seves carreres. El sector nacionalista de la indústria patriòtica i el públic que l’escolta pretén fer veure que hi ha artistes “impurs” on només hi ha professionals que busquen un èxit legítim i necessari.
La televisió nacional esperada només arriba gràcies a la iniciativa de la Generalitat i a una empenta que sembla haver après de les limitacions de la indústria patriòtica: passada l’època resistent i atesa la dimensió del fet cultural de masses només pot existir amb diners públics. Els artistes es pensaven que, amb la televisió al capdavant, la Catalunya institucionalitzada els encimbellaria cap a un reconeixement que ja trobaven a faltar. Però eren altres temps, i la normalització passava també per desposseir la nova cançó del seu paper dinamitzador i substitutori. Quan se n’adonen ja és massa tard, i com abans, no hi ha cap ment reflexiva que ajudi a aclarir, reorientar i reformular la nova cançó, cap esforç organitzat que incorpori els cantants als llocs on es pensen i es decideixen les coses (són vistos com a famosos enriquits, quan no són ni una cosa ni l’altra, i simplement se’ls abandona). Només queda una amarga sensació de greuge i injustícia.
Un diria que l’amplíssim públic que viu encara i valora la Nova Cançó s’ha adonat que el greuge hi va ser i la malaptesa d’uns i altres també. I hi roman: la prova és que, ara com ara, Raimon no ha estat admès encara, als 83 anys, com a membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
