El febrer de 2024 han coincidit a les llibreries tres novetats molt diferents entre si, en la concepció i en el resultat final. Són tres novel·les gràfiques que provoquen al lector l’enyorança d’una època passada, una etapa a cavall entre la infància i l’adolescència, fonamental en la formació del caràcter, a l’avantsala de la vida adulta, i envoltats de personatges secundaris, tots ardus de sentir-se membres d’una comunitat, malgrat que, de vegades, els relators d’aquella època siguin precisament els marginats, però això no ho fa pas menys interessant.
Les sensacions que experimentem amb la lectura d’obres protagonitzades per personatges que oscil·len entre els 10 i els 16 anys acostumen a ser molt intenses, potser perquè les experiències pròpies també ho van ser al seu dia. Probablement eren vivències completament noves i, moltes, irrepetibles en el temps, cosa que contribueix encara més a la idealització del record, en positiu i en negatiu, sempre profund. Els sentits ajuden a transportar-nos a una època determinada, sens dubte el gust i l’olfacte són fonamentals, però si podem contemplar aquesta època que ja no existeix, l’evocació és més intensa. El còmic és un instrument ideal per a aquesta funció.
La primera novel·la gràfica a destacar és de producció autòctona: Malaherba (2024), amb dibuix i guió adaptat de Bartolomé Seguí, publicat pel segell Salamandra Gaphic, que adapta la novel·la homònima de 2019 escrita per Manuel Jabois. L’habilitat de Seguí ens transporta visualment als anys noranta a Campolongo, una petita localitat de la província de Pontevedra (Galícia), seguint els passos del jove protagonista al llarg dels anys. Com a la novel·la en la qual es basa, el coneixem a partir dels actes quotidians del dia a dia: l’assistència a l’escola, les interaccions amb els amics o els conflictes familiars aniran formant la personalitat del jove, mentre l’autor (o autors, en aquest cas) ens convida a reflexionar sobre si el nostre destí està condicionat pels nostres pares. O més concretament, per allò que van ser els nostres pares en la seva joventut, perquè el que facin o els passi en aquell moment, segur que té repercussió, tal com queda reflectit des de la primera pàgina.
La novel·la en què es basa la novel·la gràfica és la primera del periodista Manuel Jabois, i es caracteritza per donar veu a un nen que descriu el seu entorn i les seves relacions. No és important si la narració és autobiogràfica o no, el valor en si de l’obra rau en la capacitat d’immersió del lector en una època concreta de la vida en què els records s’assemblen entre si per a tots, a més, situats en una dècada en què era més fàcil compartir experiències relacionades amb la ficció (menys canals de televisió, menys dispersió en les influències en general, com ara models de cotxes o disseny de l’interior dels bars o de les llars, per exemple).
Malaherba també permet reflexionar sobre el condicionant que suposa un familiar directe amb una malaltia greu i el seu impacte en tots els seus membres, així com la importància de la xarxa de suport, inclosos veïns i amics. Tot això en un context també d’exigències escolars en paral·lel als canvis en el propi cos, acompanyat pel despertar sexual i les preguntes sobre gènere que poden provocar un desassossec entre els protagonistes. I més en aquella època, on l’assetjament i la discriminació podia ser encara més despietada.
La tendresa del relat de Jabois i el traç de Seguí contrasten amb el to còmic de la següent novel·la gràfica a destacar: Un pulpo en garganta (Un polpo alla gola, 2012, 2019), amb dibuix i guió de Zerocalcare, traduït al castellà per Carlos Mayor, publicat pel segell Reservoir Books. És important conèixer la gènesi de l’obra, ja que, malgrat que sigui novetat al nostre país, en realitat és la segona novel·la gràfica publicada just després del gran èxit internacional que va suposar el seu reconegut debut La profecía del armadillo (La profezia dell’armadillo, 2011), en què el protagonista de la història era el mateix autor i narrava a la novel·la gràfica les seves vivències i inquietuds personals, tot això en converses amb la seva veu interior, representada per un armadillo gegant, que li fa de contrapès i, sobretot, dotant d’humor surrealista el relat, que ha estat des d’aleshores com una marca d’identitat de l’autor.
L’any 2019, després de l’èxit de les diferents novel·les gràfiques, l’adaptació en format pel·lícula de la seva primera obra (i, més recentment, de la sèrie d’animació a Netflix), l’autor va afegir alguns fulls a l’inici i al final de la novel·la gràfica a mode d’epíleg (que és la versió que es publica ara, finalment), on explica, precisament, que va aconseguir vendre a l’editorial aquesta segona novel·la gràfica abans que es publiqués la primera, per la qual cosa va ser una aposta personal per un autor desconegut que, avui dia, és el més important de l’editorial italiana. Al pròleg, els editors originals indiquen que només aquesta obra ja acumula divuit edicions, amb més de cent mil exemplars venuts fins ara al seu país d’origen. I l’èxit és merescut.
Zerocalcare, pseudònim de Michele Rech, acostuma a ser autobiogràfic a la seva obra, encara que ell mateix reconeix en les pàgines afegides al final que potser ha modificat alguna part del relat. En realitat, no importa. El lector acompanyarà els protagonistes de la història en les seves aventures en tres etapes temporals completament diferents: als sis, als setze (un altre cop la dècada dels noranta) i als vint-i-vuit anys, a través de les experiències amb els companys de col·legi de l’autor i les interaccions amb els professors i la mare. També amb la seva consciència imaginària, que encara no és l’armadillo (apareixeria a la seva vida més tard), així que, en aquesta ocasió, és David el Gnom qui actua com a contrapunt, a més del pop fictici que simbolitza l’angoixa i el pànic que l’acompanyarà al llarg de la seva infància i adolescència, mentre li estreny la gola amb els seus tentacles imaginaris.
La crueltat dels nens que s’entreveia a Malaherba, a Un pulpo en la garganta s’expressa en tota la seva esplendor, amb accions despietades i inhumanes que, suposant que els personatges s’inspirin en la realitat, tindran conseqüències terribles a la seva edat adulta. L’assetjament i la humiliació no són gratuïts, però formen part de la quotidianitat del pati de l’escola o del carrer. Aquest mateix carrer amarg on al protagonista de la següent novel·la gràfica els suposats amics humilien, colpegen i roben, abusant de la seva ingenuïtat. Ens referim a la singular El color de las cosas (Die Farbe der Dinge, 2020), amb dibuix i guió de Martin Panchaud, traduït al castellà per Xisca Mas, publicat pel segell Reservoir Books del Grupo Editorial Penguin Random House.
Panchaud és un dissenyador gràfic suís que ha provocat un veritable tsunami al sector amb la seva primera obra. Un treball que el va ocupar pràcticament durant una dècada, sense saber si realment ho arribaria a veure alguna vegada publicat. De fet, no ho va aconseguir en primera instància, fins que una editorial alemanya va acceptar el repte i, com se sol dir en aquests casos, la resta és història. Aquesta primera publicació i les primeres crítiques va servir per atraure l’atenció d’una editorial francesa un any després, i els reconeixements es van precipitar un cop va arribar al mercat, tant a França com a Suïssa. Però la gran revolució es va produir el gener de 2023, quan El color de las cosas guanyava la Fauve d’Or del Festival d’Angouleme, el premi més important en el sector del còmic a Europa, a més de guanyar el Gran Premi ACBD de la Crítica Francesa poc abans.
El mateix Panchaud reconeix als agraïments que està afectat «d’una enorme dislèxia», i que en la seva professió com a dissenyador gràfic sempre ha estat interessat per investigar noves formes d’expressió i de comunicació. Aquesta novel·la gràfica és el resultat d’aquest desenvolupament, un treball estès pràcticament al llarg d’una dècada fins a trobar un codi de comunicació propi i inèdit, molt accessible al lector, un lector que ràpidament adquireix l’habilitat de seguir el relat sense problema. De fet, ben al contrari, aviat el lector s’adaptarà a la representació de les noves vinyetes, a la simplificació i al codi de colors (els personatges estan identificats per dos cercles concèntrics de diferents tonalitats cromàtiques).
L’aventura viscuda pel protagonista de la història, un jove de catorze anys amb excés de pes i una certa ingenuïtat, serà extraordinàriament intensa, en un context de denúncia de violència de gènere i abandonament que farà encara més accelerat el seu pas a la vida adulta. L’estil esquemàtic creat per l’autor permet afrontar un argument complex amb diverses trames paral·leles i nombrosos personatges secundaris, en un relat entre detectivesc i policíac, però sempre impregnat de la innocència del protagonista. Una innocència i una ingenuïtat que fa recordar als editors que no van confiar en aquesta obra en primera instància, en un sector necessitat d’editors audaços, autors innovadors i, sobretot, de lectors inquiets. No es perdin aquestes tres novel·les gràfiques, els tres col·lectius esmentats en sortiran beneficiats sens dubte.
