Adolescents i pantalles. Per què no ho vam veure a venir?

Actualment, pocs dubten que el digital ha colonitzat les nostres vides, segrestant una part important de la nostra atenció –focalitzada en les pantalles– i privant-nos d’altres satisfaccions lligades a la presència dels cossos. Pel que fa a l’impacte en la infància i l’adolescència, ha generat riscos nous en unes etapes que requereixen atenció i pausa.

Ens toca, doncs, repensar la nostra posició i corregir l’orientació. Per què no ho vam veure a venir abans? Com passa amb tot fenomen social, les causes són múltiples. D’una banda, es tracta d’una tecnologia que enlluerna, molt propera al pensament màgic (un clic i el conill apareix), ocultant-ne el costat fosc i salvatge. D’altra banda, la indústria tech s’ha constituït com un lobby econòmic molt potent amb gran influència política (monopolis i paradisos fiscals) i cultural (tecnomites), que ha impedit qualsevol moviment regulador.

Aquest tecnocapitalisme ha generat, a més, un nou món Figital (físic+digital) que ha digitalitzat les nostres vides en qualsevol àmbit. Cada vegada deleguem més les màquines per a la recerca del saber i de la satisfacció, com si la vida pogués externalitzar-se. Finalment, admetem que el món és omnivoyeur (Lacan) i que aquesta mirada ens atrapa perquè ens satisfà i ens envolta. Tenim la il·lusió que mirem (i decidim), però en realitat som mirats. La famosa foto de Kate Middleton n’és un exemple: la mirem o ens mira? D’altra banda, avui dia és difícil ésser i gaudir sense una representació visual i compartida.

Infants i adolescents s’han sentit atrets per aquesta oferta, no perquè siguin suposats nadius digitals (ningú neix d’un iPad), sinó perquè som els adults –partícips actius d’aquesta escena– els qui els hem mostrat el camí que cal seguir. Potser pensant, de manera inconscient, que podíem delegar la tecnologia per fer part de la tasca educativa. Els adolescents, com ha passat sempre, tenen necessitats psicològiques peremptòries per abordar (identitat, pertinença, cos sexuat) i allò digital els ha ofert noves vies, plenes d’artificis, i nous influencers, que han pres el relleu dels pares i els mestres. Les xarxes socials i la IA, preferentment, han agreujat algunes dificultats pròpies del trànsit adolescent: autolesions, suïcidi, TCA, assetjaments, consums; n’han generat de noves: dèficit atencional, apostes en línia, salut (son, obesitat), i han fet minvar el nombre d’aficions (lectura, esport, art).

Què cal fer per reduir aquest impacte negatiu? A Mòbils i pantalles a les infàncies i adolescències. Addictes o amants? (Octaedro, març de 2024) plantejo tres estratègies que ens poden ajudar. La primera és menys hores amb pantalles, mitjançant una desconnexió, que sigui col·lectiva i consensuada entre famílies, escoles i Administració i que preservi espais lliures de connectivitat. La indústria, com ha passat en altres àmbits, s’haurà de sumar tard o d’hora.

La segona: un millor ús a través de l’alfabetització digital que incorpori els principis (d’igualtat, privadesa, respecte, diversitat) que ens són vàlids a la vida física. Aquests principis han d’operar com a vectors d’orientació en l’ús digital, més enllà dels requeriments tècnics i les competències digitals.

Finalment, promoure alternatives presencials que conjuguin presència, atenció i desig, sigui a aficions esportives, activitats a l’aire lliure, trobades amb la família i els amics o hobbies artístics. Especialment interessant és fomentar la lectura com un recurs simbòlic clau, no només en els aprenentatges escolars, sinó en tot allò que implica pensament i creativitat. Per això, amb animar-los no n’hi ha prou; cal posar-hi l’atenció i el desig a través de la lectura compartida més enllà de l’aprenentatge bàsic de la descodificació, perllongant aquest plaer en el temps de la infància.

Aquestes estratègies només seran eficaces i justes si van, a més, acompanyades de polítiques públiques compensatòries perquè aquesta desconnexió no sigui el luxe d’uns quants i deixi al marge els més desfavorits.