Entrevista

Josep Mª Esquirol: “La vertadera pau brolla de la no indiferència als altres”

En aquesta entrevista, Esquirol defensa la figura del bon docent com aquella persona que t’acompanya a l’hora de mostrar el món: “En un moment determinat, la mirada confiada d’una mestra o la paraula animosa d’un mestre toquen una ànima”. Cultivar l’atenció i la humanitat a l’escola esdevenen indispensables perquè aquesta sigui un lloc de respecte que s’allunyi de la fredor i la violència: “No fer mal és ja fer bé”.

Al llibre L’escola de l’ànima comentes que “una escola de debò és un lloc on s’entrena l’atenció a les coses del món i als altres”. Com d’important és despertar la curiositat en l’alumnat i, en general, en les persones disposades a aprendre?

A l’escola, una de les coses més importants és el cultiu de la porositat, de l’apertura, de la capacitat de rebre. La bona mestra i el bon mestre són els que duen les nenes i els nens cap a les coses, cap al llindar on ja són les coses mateixes les que mostren la seva bellesa i la seva fondària. Portar cap al llindar és el mateix que “introduir”. Llavors, la força de les coses -de les paraules, de les proporcions, de la música…- cala per la porositat, genera l’interès i, tal vegada, amb temps, la passió.

Per què sovint tenim mestres que recordem tota la vida, encara que no els veiem durant dècades? Pot ser per experiències bones o dolentes, però pensava en les que ens han marcat positivament.

La biografia de cadascú de nosaltres està constituïda sobretot de trobades. Quan penso en la meva vida, recordo les persones que l’han marcada profundament. La trobada amb els pares, amb els germans, amb els amics, amb els mestres, amb les parelles, amb els fills… té un caràcter diacrònic i va calant de mica en mica. Hi ha moltes coses a la vida que només es veuen i es noten amb el temps. La trobada amb el mestre és un esdeveniment, la fecunditat del qual s’allargarà gairebé imperceptiblement. I és una gràcia, un regal. Per això, tota bona trobada demana retrobament, tot i que de vegades aquest retrobament sembli −o sigui− impossible.

La indiferència és una de les maneres més punyents de fer mal

I a tu, quin orientador o orientadora, sigui docent o no, t’ha marcat?

He tingut la sort de trobar-me amb persones absolutament excepcionals que, per prudència, m’estimo més no esmentar públicament, encara que sí que ho faig de forma més discreta. A elles dec el camí de la meva vida, i les porto al cor. Com dic en el llibre, “elles m’han donat el sentit i la força per resistir davant de tots els embats de l’absurd. Per elles he sabut que l’ànima és la vida de la vida; i per elles he sabut, també, què és la cura de l’ànima i com pot ser l’escola de l’ànima.”

Dius que l’escola de l’ànima té claredat i calidesa, i aporta maduresa. Tot i que no hi ha receptes úniques, hi ha algunes pautes bàsiques a tenir en compte?

Crec que sí que hi ha pautes, a mode de fites o pistes orientadores. Precisament a cadascuna d’elles he dedicat un capítol: el cultiu del llindar, el cultiu de la trobada, el cultiu del ser origen, el cultiu de l’atenció, el cultiu de l’afinitat amb les belles formes, el cultiu de la no indiferència, la reiteració contemplativa, la reiteració mèdica, la reiteració cosmopoiètica, la reiteració del repòs i la reiteració del testimoniatge. Aquestes darreres reiteracions defineixen ja la maduresa humana, i la vida espiritual.

Expliques que en una bona escola ha d’haver-hi pau. Aquesta pau, que no està renyida amb el fet que a la vida hem de fer front a conflictes, tindria a veure amb no ser indiferents davant les injustícies?

La vertadera pau brolla de la no indiferència als altres i, especialment, de la no indiferència davant de la feblesa de l’altre i del seu patiment. La violència ve de la fredor. I la fredor és la indiferència. El compartir escola agafa la forma de fer costat als qui tens al costat. És una resposta, difícil. Amb modulacions que van d’obrir-me camí, sense trepitjar l’altre, a no trepitjar l’altre com a camí. Sobretot, no fer mal. Reconèixer que només hi ha un mandat que ve de l’altre: no fer mal. I no fer mal és ja fer bé. Perquè la indiferència és una de les maneres més punyents de fer mal. És obvi que a l’escola no es demana la fraternitat familiar dels germans, sinó la fraternitat del respecte i la companyonia. L’escola és el lloc del respecte; el lloc on es té en compte els altres i se’ls tracta amb cura: això ja és molt, això ja ho és tot.

Així, educar i educar-se pot ser una forma de resistència per mirar de posar fre a les violències?

Al món hi ha taques de pau. Llocs sense cap mena de violència. Sí, n’hi ha. Tal vegada pocs. Del que es tracta és que aquestes taques irradiïn al seu voltant. És així com el bé pot escampar-se i fer recular l’infern. L’escola que ho és de debò, és una taca que irradia pau, altrament no és escola. Si l’educació i la cultura són el cultiu del més humà de l’humà, llavors, no poden sinó dirigir-se cap aquest horitzó de la pau i la no indiferència.

L’escola és el lloc del respecte; el lloc on es té en compte els altres i se’ls tracta amb cura: això ja és molt, això ja ho és tot

Parles de l’escalfor de la casa i de l’escola. Hem de fer més èmfasi en el privilegi que suposa anar a classe i tenir una llar?

L’escalfor és sobretot la de la casa. Per això, la casa és la llar. Poso èmfasi en la casa perquè sense la calidesa familiar la feblesa i la intempèrie s’incrementen fins a mesures insuportables. La gràcia de la casa és poder tornar-hi. La gràcia de l’escola és poder-hi anar. Tant de bo que tots els infants del món poguessin anar a escola i tornar a casa!

Recentment, a la presentació del llibre amb el grup de mestres jubilats Rella, destacaves que “un bon mestre no té preu”. Creus que es valora prou el professorat?

Les coses més importants de la vida no es poden pagar amb diners. En un moment determinat, la mirada confiada d’una mestra o la paraula animosa d’un mestre toquen una ànima. La figura del mestre i la figura del metge, abans que dedicacions professionals, són l’expressió de gestos antropològics fonamentals. Sí, estic d’acord que la societat actual això ni ho entén ni ho valora.

Què han de fer les institucions per tenir cura dels docents? Molt sovint manifesten el desgast per les ràtios i per la diversitat a l’aula perquè no tenen prou eines per atendre correctament l’alumnat…

Al meu entendre, hi ha una crisi de l’educació i de la cultura molt profunda. Les qüestions organitzatives relatives a les ràtios, els currículums, els controls de qualitat, etc., no són sinó epifenòmens del problema de fons. Els bons docents pateixen aquesta situació. En lloc de tendir cap a models cada cop més consumistes, clientelars i d’aparador, les institucions educatives no haurien de tenir cap altra prioritat que la de cuidar als bons docents. Però, per poder cuidar, s’ha de viure el sentit i fer front al nihilisme soterrat que avui domina.