El 2007, la Dra. Henar Herrero Suárez (1966-2017), professora titular de didàctica de les ciències socials de la Universitat de Valladolid, publicava el llibre Un yugo para los flechas (2007), que corresponia, en part, a la divulgació de la seva tesi doctoral, llegida el 2002 en aquesta mateixa institució. Als resultats de la seva investigació es mostrava una doble anàlisi: d’una banda, el paper de les revistes d’historietes durant la guerra civil i, de l’altra, com van ser instrumentalitzades per adoctrinar els joves de l’època, durant i després del conflicte bèl·lic.
L’autora va demostrar amb evidències com es va intentar inculcar l’ideari nacionalcatolicista mitjançant la premsa infantil i, en concret, amb la revista Flechas (1937-1938, editada per Falange Española de las JONS), amb la revista Pelayos (1936-1938, editada per la Comunión Tradicionalista Carlista), i amb el resultat de la fusió de totes dues el 4 de novembre de 1938, Flechas y Pelayos (1938-1949), amb el primer número publicat l’11 de desembre d’aquell mateix any. «El procés seguit per fusionar les dues revistes originàries constitueix una mostra molt expressiva de les tensions sorgides entre Falange i l’Església –aquesta última principal valedora de Pelayos–, així com es pot considerar una expressió clara del predomini falangista en aquests primers, primeríssims anys del franquisme», afirmava la Dra. Herrero als seus escrits.
Una de les definicions de la paraula «seduir» és enganyar amb art per persuadir suaument per fer alguna cosa dolenta. Les vinyetes d’aquestes publicacions van ser un exemple de l’intent de seducció d’innocents (infants i adolescents) mitjançant la lectura i la historieta per adoctrinar-los a l’ideari. El jou opressor manipulava la història seguint uns recursos bàsics àmpliament utilitzats, com ara la repetició, la simplificació, l’omissió o l’ús d’un grafisme exagerat i distorsionat, amb l’únic objectiu de legitimar el règim. Les publicacions esmentades van patir diverses etapes, d’acord amb l’evolució del règim i el pas del temps, que suavitzava la contundent violència inicial del règim (amb presó, tortures i afusellaments) cap a una imposició més ideològica.
Al seu llibre, la Dra. Herrero destacava l’ús de diferents tècniques en el procés d’adoctrinament, com la codificació de la simbologia social, potenciant-ne la ritualització i rutinització (com les fletxes, les imatges del cabdill, les salutacions, etc.). I destacava, especialment, els objectius ideològics als contes (o còmics) publicats, que es podien resumir en els tres següents: «Construir una determinada imatge del Caudillo; apuntalar la realitat i la cosmovisió des de la qual es pretenia que els nens interpretessin i visquessin, tant individualment, com col·lectivament, el món en què vivien; i, finalment, forjar els trets d’identitat d’una societat i més concretament d’una generació. D’altra banda, les constants que nodreixen la cosmovisió que brinden els contes són la perfídia de la República, la vocació feixista del franquisme, la bondat infinita de Franco, la recerca de l’adhesió afectiva, la doble moral, la sanció religiosa del Caudillo, l’associació de les figures de Franco i de Sant Jaume Apòstol, l’associació de les figures de Franco i del rei David, i la utilització de la iconografia cristiana. L’associació permanent entre la figura i el poder de Franco i l’univers iconogràfic del catolicisme, detectada als contes, ens parla d’una campanya de sacralització del Caudillo».
Aquesta premissa és l’eix fonamental de la novel·la gràfica PRO (2024), amb guió de David Galán Galindo i dibuix de Manuel M. Vidal (1972-2024), amb color del mateix Vidal i de Déborah I. Villahoz, i retolació de Joseba Basalo, que en aquest còmic també és important. De fet, tot el conjunt és una obra mestra: en la seva concepció, amb l’objectiu d’imaginar un superheroi autòcton, espanyol, integrant la seva biografia a la història real del país en els darrers vuitanta anys; en la plasmació, amb un dibuixant inspirat amb un estil camaleònic que s’adapta a cada necessitat de les vinyetes; i en el disseny, amb una planificació sorprenent, uns recursos addicionals innovadors, un color que s’adapta a cada estil i època requerit, i una retolació en consonància, incloses onomatopeies ad hoc.
L’escriptor i guionista (de cinema, televisió i ara, també, de còmics) David Galán Galindo ja havia destacat en la ficció de superherois amb la seva novel·la Orígenes secretos (2016, ampliada en 2020), que ell mateix va adaptar al cinema amb Fernando Navarro, i que va dirigir i que es va estrenar directament a la plataforma Netflix en plena pandèmia, on encara és possible veure-la. El repte plantejat a la novel·la i a la pel·lícula posterior semblava irrealitzable: la de mostrar l’origen d’un superheroi autòcton, al Madrid del segle XXI, emulant els grans clàssics dels còmics de superherois, especialment de les editorials Marvel i DC. El protagonista de la història i la seva trajectòria vital tenia molt a veure amb l’arxiconegut origen del personatge de Batman, encara que a la pel·lícula també hi havia mencions explícites a personatges de l’univers marvelià, tan coneguts com Hulk, la Torxa Humana (la clàssica) o Spiderman, entre altres. A la promoció, el director de la pel·lícula afirmava a les entrevistes que el que li agradaria en realitat és fer el guió d’un còmic de superherois, i els seus desitjos van arribar a oïda de Panini Comics, editors dels còmics de Marvel a Espanya, que el va animar que proposés un projecte. El resultat d’aquesta proposta és el que s’acaba de publicar, tres anys després, fet que dona una magnitud de l’esforç editorial i del treball creatiu que hi ha darrere d’una obra d’aquesta transcendència.
Galán tenia dues condicions ineludibles al projecte. La primera condició, poder treballar a partir del concepte del «supersoldat», inspirant-se en uns dels seus personatges de ficció favorits, el popular Capità Amèrica de Marvel, ara arxiconegut especialment per les pel·lícules de l’univers cinematogràfic, però que és un personatge molt inspirador en molts sentits des de la seva creació el desembre de 1940 per Joe Simon i Jack Kirby, en aquella icònica primera portada on donava un cop de puny al mateix Hitler. Ho va ser a les campanyes de promoció de vacunació contra la pòlio als anys cinquanta (vegeu l’article El azote de los virus. El personaje del Capitán América y su escudo: iconos para los inmunólogos y virólogos), o quan va decidir canviar el seu simbòlic nom pel de «El Nòmada», als anys setanta, després de destapar-se el cas Watergate, canviant els colors del seu vestit per fer-li vergonya portar la bandera dels Estats Units, després de la dimissió del president Nixon.
La llavor de la història de Galán seria semblant: el projecte d’un supersoldat espanyol que, per diferents motius, només s’aconsegueix que funcioni amb una única persona, gràcies a la fórmula Prometeu, que dotava de superforça un jove voluntari. Aquest superheroi es crearia durant la Guerra Civil, sent batejat pel mateix Caudillo, amb el nom de Pro, en referència al fet que era «un espanyol de pro», que significa «promesa sagrada». La seva contribució quedaria reflectida a les revistes adreçades als infants dels anys quaranta i cinquanta, on es podien llegir a les seves vinyetes frases com les següents: «Combat els contubernis judeomasònics que busquen soscavar la cristiandat i destruir els valors de la nostra terra… teu és l’escut que ens protegeix de l’enemic comunista que aguaita les nostres famílies».
I, recordem, Galán tenia una segona condició ineludible: que el dibuixant fos Manuel M. Vidal, amb qui ja havia treballat en diversos curts anteriors i en alguns projectes de còmic que, finalment, no es van dur a terme. Vidal va ser el dibuixant de tots els dibuixos i portades de còmics que apareixen a la pel·lícula Orígenes secretos (2020), on un dels protagonistes té una llibreria especialitzada en còmics, i que es converteix en assessor de la policia per ajudar en un cas d’un assassí en sèrie, que s’inspira en els seus assassinats en els orígens dels coneguts superherois americans. Com que no disposava dels drets dels còmics originals, Vidal va construir el seu propi univers de còmics imitant els grans clàssics perquè apareguessin a la pantalla. Justament el que ha fet ara també, on adapta l’estil del còmic de PRO en funció de les necessitats del guió, imitant diferents publicacions antigues i contemporànies espanyoles, o a les pàgines clàssiques de Marvel o inclús al manga.
Manuel M. Vidal va morir el dijous 3 de març de 2024 als cinquanta-un anys, l’endemà d’enviar a impremta el còmic ja acabat, després de lliurar la feina en què havia estat treballant en els darrers tres anys. La luctuosa notícia va sorprendre tots els aficionats, frenant en sec una trajectòria professional que es catapultava amb aquesta obra en què desbordava un talent prodigiós. L’editorial va tenir la iniciativa d’afegir a la impressió reiniciada una carta del guionista en homenatge al seu company mort. En aquest text, Galán explicava com Vidal va tornar a néixer el 2017 després de patir un ictus que el va obligar, literalment, a tornar a aprendre a dibuixar. I ho va aconseguir plenament: a més a més del treball esmentat per a la primera pel·lícula, cal destacar el dibuix de la novel·la gràfica Maestro del terror (2021), publicat per l’Editorial Grafito, amb guió de Josep Busquet, entre altres treballs. Tot i que complicacions posteriors de la seva delicada salut han acabat amb el tràgic desenllaç de l’autor.
L’equip creatiu pren unes decisions tècniques que seran molt importants al projecte de PRO. D’una banda, inspirar-se en l’estructura d’una publicació considerada com una obra mestra universal, com és el còmic Watchmen (1986-1987), d’Alan Moore i Dave Gibbons, concretament a l’arquitectura de la pàgina (amb una estructura de tres files amb tres vinyetes a cada fila, amb variants sobre aquest esquema) i, sobretot, amb la idea de dividir-lo en capítols com si fossin números seriats, tot i que PRO va estar concebuda sempre com un volum únic autoconclusiu. El resultat final és de set números completats amb material addicional (notícies de diaris, entrevistes a personatges, etc.), que compleixen amb la condició essencial de la serialització: acabar amb un moment de tensió dramàtica que convidi el lector a comprar el següent número (en aquest cas, que segueixi llegint a la següent pàgina), a més d’utilitzar tècniques molt cinematogràfiques, tant en el muntatge de la pàgina (especialment quan barreja passat i present, per exemple), com en les transicions entre vinyetes a través d’un hipotètic so.
Una altra de les decisions tècniques és fonamental per buscar la complicitat dels lectors, introduint diferents moments històrics i personatges reals de la història d’Espanya al llarg del relat, inclosos de la història política més recent (contundent la vinyeta en què un personatge destaca que perquè es proclamés la primera presidenta del govern a Espanya, hi hagi hagut un terrible atemptat terrorista en què moren més de dos-cents diputats al còmic). Els aficionats al còmic descobriran també nombroses referències a autors i publicacions clàssiques espanyoles, i a personatges i autors de superherois, inclosos, per descomptat, els autors de l’original Capità Amèrica, el dibuixant dels quals té un protagonisme especial en l’obra de Galán i Vidal.
La protagonista de la novel·la gràfica PRO és Galilea Gil (doncs sí, nom i cognom amb la mateixa lletra a l’inici), una jove acabada de graduar en periodisme, a qui proposen fer una tesi doctoral el 2019 sobre el mític personatge de PRO, el superheroi franquista protagonista d’aquesta ucronia, que va lluitar i va vèncer vilans amb noms tan simbòlics com l’Anarquista Ateu, el Bicèfal Sindicalista, la Santa Sagnant o la Guineu Roja… almenys es deien així als còmics que donaven a conèixer les proeses del superheroi a les historietes de l’època, que recorden pel seu disseny als famosos quaderns d’aventures dels anys cinquanta, o els àlbums de Bruguera dels seixanta i setanta. També s’evoquen revistes dels vuitanta i noranta, com El Víbora (1979-2004) o Cimoc (1981-1996), en una pàgina memorable que emula l’estil del mestre Carlos Giménez.
Al llarg de l’obra, descobrirem per què el professor universitari proposa aquesta tesi doctoral a la jove, i veurem que té molt a veure amb l’obra de Plató (427 aC-347 aC), en concret, a la novel·la gràfica apareixerà citada i representada en diverses vinyetes l’obra Protàgores, considerada el primer dels diàlegs majors del filòsof, un «diàleg socràtic», anomenat així per participar-hi el seu mestre com un personatge més. Plató reflexiona sobre el fet que la virtut («l’hàbit de fer el bé i comportar-se d’acord amb la moral») es pot aprendre i que, aplicat a aquest cas concret, serà fonamental analitzar el comportament del superheroi PRO sense prejudicis, revelant els motius que el van portar a actuar d’una manera o altra. L’estultícia dels ignorants rau a no voler aprendre. És possible que descobrim que el coneixement pot curar el feixisme. I PRO pot ser una bona lectura per fer-ho.
