“En els països occidentals, després de les deslocalitzacions i la desindustrialització, s’ha passat a una economia postfordista on predominen els treballs líquids en el sector de la informació, la tecnologia o els serveis. Treballs que ja no duren tota la vida, propis de societats sòlides i que ja no atorguen sentit ni identitat. On el proletariat ha estat substituït pel precariat, però que ha perdut la consciència de classe”. Cita extreta del llibre de la historiadora anglesa Selina Todd El pueblo, auge y declive de la clase obrera. 1910-2010 (Edicions Akal). Unes conclusions a les quals ja havien arribat, encara que per vies diferents, autors com Zygmunt Bauman o Richard Sennett i el seu famós llibre La corrosión del carácter (Editorial Anagrama). Alguns autors, com Adam Tooze, professor de la Universitat de Columbia, parlen d’un món en policrisi.
I un món que planteja, i crec que tots i totes hi estaríem d’acord, tres grans desafiaments que demanen la urgent adopció de mesures: l’adveniment de la societat de la informació i de la intel·ligència artificial, el desenvolupament de la civilització científica i tècnica i, finalment, la globalització de l’economia i del sistema capitalista, on la riquesa es concentra, cada vegada més, en unes poques persones i on la pobresa, malgrat tenir les eines per erradicar-la, afecta milions de persones.
Sense anar més lluny, la taxa de risc de pobresa a Catalunya segons l’Idescat, es del 24,4% el 2023; la taxa d’atur juvenil és manté en un 14,5%; la taxa d’abandonament escolar és del 14%, lluny de l’objectiu d’Europa del 9%, i la taxa d’inversió en Educació és del 3,97% del PIB, mentre que al conjunt de l’estat és del 4,2% o del 4,6% a la Unió Europea; xifres, en tot cas, molt allunyades de les establertes per la LEC, que proposava com a mínim un 6%, tal com reivindiquem des de la Federació d’Educació de Comissions Obreres i a la Plataforma per la ILP del 6% per a l’educació amb d’una cinquantena d’entitats del món educatiu i social.
És en aquest món, on les tendències en educació apunten cap al neoliberalisme, així com la submissió de tot allò que té a veure amb l’educació al mercat i la producció, l’educació comunitària apareix com un enfocament que pot contrarestar els efectes negatius d’aquesta hegemonia de l’economia capitalista, tal com explica el catedràtic de Pedagogia de la UAB Miquel Àngel Essomba al seu article Educación comunitaria: crear condiciones para la transformación educativa a la revista Rizoma Freireano. Un pensament neoliberal, ultraconservador, que s’ha escolat per les escletxes dels nostres centres educatius fins a arribar a les aules.
El vincle entre educació i comunitat es torna essencial per afrontar els efectes negatius de la globalització
Podríem definir l’educació comunitària com un enfocament educatiu que sorgeix durant l’últim terç del segle passat, en especial a Amèrica Llatina sota la figura de Paulo Freire i l’anomenada “Educació Popular”, allà on el vincle entre educació i comunitat es torna essencial per afrontar els efectes negatius de la globalització, així com una crisi de les identitats col·lectives i un augment de les desigualtats. En l’actualitat, el sociòleg portuguès Boaventura de Sousa Santos, autor de Descolonizar el saber, reinventar el poder, va una mica més enllà i es fa una pregunta cabdal: “¿Per què el pensament crític, emancipatori, de llarga tradició en la cultura occidental, en la pràctica, no ha emancipat la societat?” Si a l’Amèrica Llatina l’educació comunitària ha apostat per un model basat en la justícia i la transformació social, el model anglosaxó ho fa tenint com a objectius l’equitat i l’empoderament.
La UNESCO, al seu informe El aprendizaje basado en la comunidad para el desarrollo sostenible, defensa que “l’aprenentatge basat en la comunitat és important per al desenvolupament sostenible i per propiciar una ciutadania activa. Permet que les persones prenguin mesures directes i pràctiques per afrontar els desafiaments d’un món que canvia amb rapidesa i cada vegada més globalitzat… L’aprenentatge empodera les persones i les permet prendre decisions informades que poden donar lloc a accions transformadores”. Veiem com des d’una institució global s’estableixen també les bases de l’educació comunitària com una eina transformadora que abasta tant l’educació formal, no formal o informal. Una educació que ha de ser de qualitat (d’alçada), que arribi a tothom (d’amplada) i al llarg de la vida (llargada).
A Catalunya, existeix una gran oferta formativa per part de les entitats que treballen sota el paraigües de l’educació en el lleure
I ara, que ja hem establert el context, els objectius, la definició i el marc global de l’educació comunitària, hauríem de donar valor i prestigiar totes les activitats que més enllà dels centres educatius, des de visions i agents diferents, treballen a favor d’aquesta transversalitat de l’educació, entesa en un sentit ampli, com hem explicat anteriorment. Les escoles per si mateixes ja no poden fer front als reptes educatius propis del segle XXI; cal un model educatiu heterogeni, flexible, significatiu, participatiu i multidisciplinar que possibiliti la participació de tota la comunitat. Seguint amb aquesta línia, a Catalunya tenim el Plans Educatius d’Entorn que, en un principi, van ser impulsats pel Departament d’Educació i que actualment la gestió és assumida pels ajuntaments. Uns PEE que van néixer com un “instrument per donar una resposta integrada i comunitària a les necessitats educatives dels membres més joves de la nostra societat”. Segons dades del Departament d’Educació del 2023, hi ha 135 PEE en un total de 118 municipis. Des de diverses entitats s’han impulsat projectes que tenen com a referència l’Educació a Temps Complet que va en la línia del que nosaltres entenem per educació comunitària i que “parteix de la base que l’educació és responsabilitat de l’Estat, de la família i de l’escola, però també del municipi, de les associacions, de les indústries culturals… I planteja connectar els aprenentatges que es produeixen en tots els temps i espais de la vida de les persones”.
A part d’aquests programes, a Catalunya existeix una gran oferta formativa per part de les entitats que treballen sota el paraigües de l’educació en el lleure, que fan una tasca ingent que cal posar en valor i que, en la majoria d’ocasions, desenvolupen les seves tasques educatives en condicions molt precàries des del punt de vista laboral a l’ombra d’un conveni del lleure que no equipara aquests professionals a la resta de treballadors /es del món de l’educació creant un veritable apartheid laboral.
A tall de conclusió, creiem que és molt necessari teixir espais de coordinació entre totes les entitats que volem treballar des de la mirada de l’educació comunitària, entesa com una eina per lluitar contra el pensament neoliberal que està impregnant el món educatiu intentant-lo convertir en un erm individualista, competitiu i buit de valors, on el pensament crític, el treball col·laboratiu i la transformació social cotitzen clarament a la baixa.
