Al llibre Historia del maquis. El largo camino hacia la libertad en España (2022) publicat per l’editorial Ático de los libros, el catedràtic d’Història Contemporània de la Universidad de Extremadura, el Dr. Julián Chaves Palacios, presenta els resultats d’un exhaustiu projecte de recerca sobre la gènesi, desenvolupament i final del moviment maquis, guerrillers que van realitzar una contundent resistència antifranquista durant diversos lustres, fins que una intensa repressió va acabar de forma dràstica amb la majoria dels seus integrants.
El vocable macchia, en italià, significa «camp cobert de malesa», i és característic del clima mediterrani, una vegetació que, entre altres factors, deu suportar l’aridesa estival. Aquesta paraula es va començar a utilitzar en francès (maquis) durant la Segona Guerra Mundial, per referir-se a la resistència francesa que s’amagaven entre els arbustos. De la mateixa manera, els maquis a Espanya també actuaven ràpidament contra l’enemic i es replegaven i amagaven protegits per la frondositat dels boscos o zones muntanyoses.
L’expressió francesa «prendre le maquis» és equivalent a la castellana «echarse al monte». I és així com es van conèixer, en primera instància a la resistència antifranquista, per exemple: «els de la muntanya», «els guerrillers» o «els fugats», entre altres expressions. És a partir del 1944 quan es comença a difondre a la península el terme «maquis», especialment quan molts dels exiliats espanyols que havien acabat col·laborant amb la resistència francesa després de la Guerra Civil, tornen per continuar la lluita antifranquista.
Estan documentats gairebé un miler d’assassinats, gairebé sis mil atracaments i més de vuit mil actes delictius de diversa índole al llarg de dues dècades, encara que es considera que l’any 1952 va ser un any fonamental per a l’extinció del moviment, en part gràcies a l’aplicació fraudulenta a partir del 1942 de la Llei de Fugues com a mètode fonamental per exterminar els guerrillers, literalment. I no només a ells, també al seu entorn familiar o col·laboradors.
La Llei de Fugues es va aprovar a Espanya el 20 de gener de 1921, sota el regnat d’Alfons XIII, per la qual «es donava cobertura legal a l’assassinat de les forces de l’ordre d’aquells que intentaven escapar de la detenció», en altres paraules, a la pràctica, n’hi havia prou amb disparar per l’esquena el detingut per justificar l’assassinat del reu. En realitat, aquesta pràctica es feia servir des del segle XIX, per exemple, contra el bandolerisme o contra el moviment obrer de principis del segle XX. La Llei de Fugues quedaria immortalitzada a l’obra Luces de Bohemia. Esperpento (1924), de Ramon María de la Vall-Inclán (1866-1936), quan un dels seus protagonistes anarquista augura la seva futura mort: «Conec la sort que m’espera. Quatre trets per intent de fuga». Aquesta referència implícita a la recentment aprovada Llei de Fugues no apareixia en la seva primera versió, publicada per entregues setmanals entre el 31 de juliol i el 23 d’octubre de 1920 a la revista España (1915-1924), i sí en què seria a la versió definitiva, revisada i integral, afegint tres escenes addicionals que s’havien censurat al setmanari al seu moment. L’obra no s’estrenaria al teatre a Espanya fins al 1970.
A Historia del maquis es destaca com en centenars d’atestats de la Guàrdia Civil s’indicava que no els havia quedat més remei que crivellar els fugats, després que intentessin fugir després de la seva detenció. A més, la imatge que el règim franquista intentava donar dels maquis era un intent d’associar-los amb els bandolers, en part per afegir una pàtina de vandalisme i, alhora, evitar qualsevol mena de connotació política o de resistència. La maquinària repressiva del règim totalitari i policial potenciada després de la seva victòria, es va encarregar de silenciar les accions dels maquis, tergiversar-les, i reprimir de manera contundent tant els guerrillers com la seva xarxa de suport, que els facilitava menjar, cures o informació i possibilitats de fuita o refugi.
En aquest espai temporal, la dècada dels anys quaranta del segle XX, i en un paisatge verd i muntanyós del País Basc, al caseriu Balanzategui, l’escriptor conegut amb el pseudònim de Bernardo Atxaga va situar la seva novel·la en què els maquis tindrien un protagonisme especial. Ens referim a Memòries d’una vaca (Behi euskaldun baten memoriak, 1991), publicat originalment en eusquera per Pamiela Etxea (ja en la seva edició número vint-i-nou), i en castellà per l’Editorial SM (amb més de quaranta edicions), traduït per Aránzazu Sabán, amb il·lustracions d’Adolfo Serra, i en català per l’editorial Sembra Llibres, traduït per Pau Joan Hernández, amb il·lustracions de Helga Ambak.
Memòries d’una vaca és una novel·la juvenil, escrita en eusquera com tota la seva obra, protagonitzada per Mo, una vaca que naixerà en un caseriu on a poc a poc descobrirà els secrets que amaga, relacionat amb els maquis, i que l’acabarà provocant un exili forçat. En el relat acompanyarem la protagonista en diferents edats, fent preguntes filosòfiques mentre parla amb una mena de veu interior, especialment qüestions relatives a una guerra que no comprèn. El conflicte final succeït entre els maquis i els agents de la Guàrdia Civil serà un esdeveniment fonamental a la trama, però el lector té les dades mínimes per identificar què és el que ha passat en el passat i el que està passant anys després.
Atxaga escriu la novel·la a finals dels vuitanta, reconeix que la va escriure a mà en menys d’un mes, i que la inspiració li va arribar quan va treballar durant uns dies al mas d’un amic, cuidant precisament vaques que pasturaven al prat. Li va impressionar la seva gran mida i el sentiment grupal amb què semblaven comportar-se. I va decidir contextualitzar la història al voltant dels maquis, en part fent un paral·lelisme amb la història coetània de la seva generació, amb tot el que va suposar ETA, que en aquell moment tenia aspectes comuns amb els guerrillers antifranquistes, encara que no amb els mateixos resultats, almenys encara. Una cosa semblant farà pocs anys després amb la novel·la El hijo del acordeonista (Soinujolearen semea, 2003), en aquest cas amb el que va passar a Guernica i el seu impacte en el temps per a diferents generacions (aquesta novel·la va ser adaptada al cinema, en una pel·lícula homònima estrenada el 2018 i dirigida per Fernando Bernués).
Mo fugirà del caseriu després d’una emboscada de la Guàrdia Civil que ho va destruir tot al seu pas. La seva inquietud per descobrir món li salva la vida, cosa que farà trobar-se amb Pauline Bernardette en travessar la frontera, una jove que fuig de la seva família que volia forçar un matrimoni al qual ella no estava disposada a sotmetre’s. Totes dues acabaran en un convent a Zuberoa, al País Basc francès, allunyades d’una societat convulsa i agressiva per a aquests dos esperits lliures. Al llarg del relat, descobrim el procés d’aprenentatge de la vaca, el seu periple vital cap a la maduresa, a través de les converses amb el Pesat (així anomena la seva veu interior), i a través de la interacció amb la resta de les vaques, i, posteriorment, amb Pauline, amb qui decidirà a la vellesa narrar les seves memòries, les que donen títol a la novel·la, en definitiva.
El juny de 2024 es publica la novel·la gràfica Mo. Memorias de una vaca (Behi euskaldun baten memoriak, 2024), amb guió de Pello Varela i dibuix de Juan Suárez, en castellà per Ediciones La Cúpula i en eusquera per Pamiela Etxea, que adapta la novel·la homònima (o gairebé, aquí s’hi incorpora el nom de la vaca protagonista) de Bernardo Atxaga. El projecte és una iniciativa del director i guionista de cinema Pello Varela, que va coincidir amb l’escriptor quan va fer el curt Aitona Martin eta biok ([L’avi Martin i jo], 2004), que adaptava la novel·la Quan la serp mira l’ocell (Txoriak sugeari begiratzen dionean, 1984) d’Atxaga. Tot i que la idea inicial sempre va ser la de fer una pel·lícula d’animació, les característiques de la història i les dificultats de producció el van acabar decidint pel llenguatge del còmic, i gairebé dues dècades després (o tres, si comptem des que va llegir el llibre per primera vegada), per fi arriba a les llibreries.
Juan Suárez és un autor colombià, país on va cursar els estudis d’Arts Plàstiques, i on ha publicat il·lustracions i històries curtes a diverses revistes, a més de treballar com a tatuador. Aquesta és la seva primera novel·la gràfica, i la va començar a meitat del 2019 a Angoulême (França), després de guanyar una residència a la mítica La Maison des Auteurs, gràcies al còmic Groto, en què narrava la història d’un ciclista bogotà que, després de fer una invocació demoníaca, acaba caient a l’infern i ha de ser rescatat per no quedar atrapat per a la resta de l’eternitat. Groto es va realitzar en una residència artística anterior, en concret a La Casa del Autor Zapopan (Mèxic). Aquest projecte va ser exposat a l’Aliança Francesa de Bogotà l’abril de 2022, quan la pandèmia ho va permetre. Cal destacar que, a l’inici de treballar en Mo, el confinament provocat per la Covid-19 li va impedir viatjar al País Basc com era el seu desig. El temps transcorregut des de l’inici de Mo fins a la publicació definitiva dona idea de la magnitud del treball artístic que hi ha al darrere de les gairebé dues-centes pàgines de la novel·la gràfica, tot un prodigi de talent narratiu visual en un text i context que no resultava fàcil d’adaptar a priori a una pàgina de còmic.
El guió de la novel·la gràfica té petits canvis respecte de la novel·la original, especialment a l’estructura narrativa, que no alteren pas la intenció original de l’escriptor. Per la seva banda, Suárez juga amb el color en la composició de la pàgina, tenint en compte els diferents escenaris on esdevé la història i les diferents hores del dia, amb un mapa cromàtic excels, que va més enllà del verd esperat monotó del bosc. També té en compte les inclemències del temps (meravelloses les pàgines on la boira o el fred traspassen la textura del paper, per exemple). El traç contribueix alhora a dotar d’emoció i de vitalitat la protagonista, enèrgica a vegades en contrast amb la resta de les vaques que l’acompanyen al ramat. La mida de la vinyeta (inclosa la de pàgines completes) i l’expressivitat de les vaques protagonistes (també la dels humans) és de tal fortalesa que, de vegades, no es requereix text addicional, cosa que fa que la novel·la gràfica sigui un complement perfecte a la novel·la original.
Atxaga, i ara Suárez i Varela, aconsegueixen retratar la intensitat dramàtica amb què es va viure la lluita antifranquista, una lluita que va perdurar en el temps causant una gran fractura a la societat, cosa que comprenem perfectament quan, a les primeres pàgines, sabem que la propietària del caseriu on va néixer Mo va veure afusellar el seu marit i el seu fill petit al pati de casa seva per part dels nacionals revoltats. Potser la moralitat final d’aquesta faula (o una d’elles) és l’anhel de l’exiliat de voler tornar a la seva terra abans de morir. I Mo no és gaire diferent de nosaltres… nosaltres també ens fem les mateixes preguntes que ella sobre la guerra.
