Si la institució educativa sofreix una constant visió negativa sobre la seva funció, és lògic que els professionals que treballen en ella el sofreixin. Per això trobem alguns professors i professores desorientats en relació al seu paper en el context actual. Tots saben que l’escola o l’institut ja no és la que era fa anys (i no pot ser-ho), ni el professorat té el mateix paper. Però si no se’ls dona suport des de dalt i no es permet fer canvis des de baix per a reforçar la seva identitat professional, la seva autonomia, el seu coneixement i la seva capacitat per a prendre decisions, serà difícil fer el canvi en la institució.
No sé si moltes professions suportarien un context en el qual la seva institució s’enfrontés a tantes crítiques en un moment de ràpids canvis socials. És una situació que provoca un augment de proletarització en els seus treballadors, la qual cosa els fa sentir més com a simples executors de decisions que com a professionals amb criteri propi. També és el germen de reformes tecnocràtiques decidides de forma improvisada que se senten com imposades, sense un procés participatiu que inclogui l’opinió dels qui estan en primera línia.
En aquest context, és natural que molts professionals experimentin una disminució de la motivació, evitin assumir riscos i es desincentivin per a buscar innovacions o millores preferint, en canvi, “passar de tot” davant la falta de suport i de condicions adequades.
No és gens estrany que, des dels moviments socials i educatius més inquiets, que per sort hi ha, es lluiti en pro d’una millor educació amb la cerca d’alternatives de canvi que ajudin a aconseguir que tothom aconsegueixi els aprenentatges que els permetin desenvolupar-se en la societat del futur, evitar el fracàs escolar, la desigualtat d’aprenentatges i l’exclusió social de molts nens i nenes, entre tantes altres qüestions. Alternatives que porten anys defensant malgrat l’escàs suport de les administracions, sobretot, cap a l’escola pública.
Quan els docents són inclosos com a participants actius en la creació de polítiques i estratègies educatives, s’afavoreix un enfocament més dinàmic i efectiu en l’educació
Si s’apliquessin polítiques educatives en les quals el professorat pogués intercanviar experiències, reflexionar conjuntament, tenir més autonomia, més prestigi, aprendre mútuament sobre la seva pràctica i els deixessin ser agents actius en la construcció dels processos educatius, un altre gall educatiu cantaria. Quan els docents són inclosos com a participants actius en la creació de polítiques i estratègies educatives, s’afavoreix un enfocament més dinàmic i efectiu en l’educació.
Per contra, es fa un discurs teòric, tendenciós, buit ,moltes vegades, esgotat, inútil o enrevessat que no tenen un impacte real en la pràctica educativa, menyspreant les alternatives. Per desgràcia, moltes vegades acaba impregnant les idees i les conductes d’altres professionals i el clima social educatiu com pot comprovar-se en les xarxes socials.
És necessari canviar el valor d’ús de l’espai, del temps i de l’organització a les escoles per a crear ambients més flexibles i adequats per a diferents tipus d’activitats d’aprenentatge, mentre que una reestructuració del temps podria permetre una major personalització i cooperació entre estudiants i docents per a desenvolupar un ensenyament basat en la cooperació i la solidaritat en lloc d’enfocaments competitius o individualistes i possibilitar un millor aprenentatge personalitzat.
Partir de les fortaleses que té cada escola i dels recursos que posseeix la comunitat per a articular un projecte educatiu que brot de les necessitats i possibilitats específiques del col·lectiu i del context de treball. Per a canviar l’educació és necessari canviar al professorat però també el context de treball.
No s’ha de recordar, per sabut, que els efectes de naturalesa social i afectiva que es generin en el si d’una escola són extraordinàriament importants per a l’alumnat i professorat, i això comporta canviar les relacions de poder a l’escola i propiciar una organització escolar diferent que afavoreixi fórmules alternatives en l’organització escolar tradicional que superin la rigidesa i jerarquia dels models actuals.
Per a canviar l’educació és necessari canviar al professorat però també el context de treball
L’organització actual, hereva de la perspectiva industrial, està obsoleta i a ningú li agrada treballar i aprendre en un espai no adequat, rutinari i antiquat. S’hauria d’estimular una organització escolar no estàtica i participativa que possibiliti un millor aprenentatge i trenqui l’aïllament i les parets a les aules. Es necessita una reestructuració des de postures polítiques progressistes de veritat i una nova mirada sobre els edificis escolars que vagin més enllà de les solucions superficials i temporals. No estandarditzacions, improvisacions o pedaços.
No fa falta ser molt observador per a veure l’edifici escolar com a estructura arquitectònica la manera de la qual d’organitzar-se internament correspon, actualment, en una escola del passat, pensada per a ensenyar a nens i nenes d’altres èpoques i amb estructures d’acumulació de cèl·lules aïllades. Seria interessant, avui, fer emergir un nou concepte organitzatiu d’institució educativa.
L’organització de l’espai físic ha d’afavorir un ambient d’aprenentatge inclusiu, col·laboratiu i obert, que trenqui amb l’aïllament tradicional de les aules perquè els contextos educatius haurien de desenvolupar una cultura i aprenentatge diferent i no sols la reproducció estandarditzada de la cultura social o acadèmica dominant en aules com a gàbies i centres com a presons.
És necessari una redefinició del concepte d’aula i de les funcions educatives d’aquest espai així com de les possibilitats i funcions de la resta d’espais del centre. És imperiós que en qualsevol espai s’estableixi una relació educativa entre professorat i alumnat, no sols a l’aula.
Aquesta reconceptualització amplia el grau de responsabilitat i d’autonomia dels professionals en la seva gestió ja que tindria més llibertat per a decidir com i on dur a terme les seves activitats d’ensenyament, adaptant-se a les necessitats dels seus estudiants i al context específic. I destaca el paper actiu que també posseeix el propi alumnat en la regulació dels intercanvis, així com dels paràmetres de referència sota els quals actuen: el temps, els espais, les normes, els seus referents i els estils comunicatius. En flexibilitzar i diversificar aquests elements, es poden crear experiències d’aprenentatge més riques i adaptades a les necessitats de cada grup d’estudiants, a més que posseeixen un enorme potencial explicatiu i de possibilitats en l’ensenyament i sobre el professorat.
També nous escenaris educatius permetrien revitalitzar la moral del professorat (protagonisme, autonomia, actitud indagadora, autoestima, valors de ciutadania, etc.) i intel·lectual (sabers, reflexió, apoderament, capacitat pedagògica, etc.). Però aquesta recuperació passa, sobretot, per l’autonomia sobre el procés de treball del professorat i el canvi del context educatiu i de l’arquitectura de les institucions educatives creant entorns més oberts, flexibles i adaptables que facilitin la interacció, la col·laboració i la creativitat, tant del professorat com dels estudiants.
1 comentari
Que bé poder llegir aquest article. Ara se m’acut allò de “algú ho havia de dir” Estic d’acord amb tot i, a més a més, està molt ben dit. El que em sap més greu és el paper que es veu obligat a fer el professorat degut a aquest model organitzatiu i conceptual que ha anat imposant el Departament d’Educació a través dels seus “directius”, molts dels quals, diuen, que no han trepitjat mai una aula. La intervenció del professorat en el canvi és fonamental, però s’ha de fer amb una bona organització, des de cada escola, passant per la zona geogràfica propera i acabant en la més llunyana (Catalunya) . No sé si en sabran. Valdria la pena que aquest article arribés als que poden fer els canvis.