«Compte amb el que et fiques al cap, perquè se’t quedarà per sempre. Oblidem el que hauríem de recordar i recordem el que hauríem d’oblidar», afirma el pare protagonista de la novel·la La carretera (The road, 2006), de l’escriptor estatunidenc Cormac McCarthy (1933-2023), una obra guanyadora, entre d’altres, del Premi Pulitzer de 2007, i adaptada el 2009 a la pel·lícula homònima dirigida per John Hillcoat i protagonitzada per Viggo Mortensen i Kodi Smit-McPhee, que interpretaven un pare i el seu fill petit que deambulen per una carretera que es dirigeix cap al sud buscant un millor clima, en un món apocalíptic assolat pel que sembla un terrible incendi devastador.
Al llarg del relat no coneixem els motius pels quals es va arribar a aquesta situació, només les seves conseqüències i la circumstància en què es troben els dos protagonistes, afamats i a mercè de les dures condicions climàtiques (fred, pluja i boira perenne), espantats per si són atacats per hordes de caníbals despietats que no dubtarien a matar-los per alimentar-se. En aquest context, per al xaval, el món es divideix entre els bons i els dolents. «No ens menjarem mai ningú, oi?, encara que ens morim de gana… perquè som els bons», afirma el jove al seu pare, mentre aquest afirma amb el cap.
Un món binari, de bons i dolents, en un univers sòrdid, amb una estructura narrativa singular, allunyada de les que estem acostumats a la ficció, i el repte de traslladar la novel·la de McCarthy al còmic van ser clau perquè l’autor francès Manu Larcenet es decidís a adaptar-la en forma d’historieta. La decisió va ser crucial, ja que, en paraules del mateix autor, el va portar durant un any i mig directament a l’infern, amb una immersió intensa ja que explica que va treballar durant tots els dies de la setmana sense parar a descansar durant aquest temps. Sabent sempre que hi havia un lleuger esclat d’esperança al final de l’obra i que podia dibuixar petits brots de bellesa que sobresortien enmig de la desesperació i l’hecatombe que estaven vivint els protagonistes.
Norma Editorial, gairebé coincidint amb l’edició francesa, publica el còmic La carretera (La route, 2024), amb guió i dibuix de Manu Larcenet, adaptant la novel·la homònima de Cormac McCarthy, amb edició en castellà amb traducció d’Eva Reyes de Uña, i en català amb traducció de Pilar Garriga. Un mes després de la publicació al març, per part d’Éditions Dargaud, ja es venia en tretze idiomes diferents. No és la primera adaptació d’una novel·la en la seva prolífica producció artística, destaca especialment el còmic cómic El informe de Brodeck (Le rapport de Brodeck, 2015-2016), publicat també per Norma Editorial el 2017, on adaptava la novel·la homònima de Philippe Claudel, publicada el 2007 i guanyadora del prestigiós Premi Goncourt 2007, entre altres reconeixements.
Les dues adaptacions tenen en comú la intensitat dramàtica del relat que contrasten amb altres obres d’humor hilarant del mateix autor, i també amb l’ús del blanc i negre. A La carretera, a més, li va costar trobar el to o el que el dibuixant anomena com «l’estat d’ànim que crec que intenta transmetre l’autor». I quan ho va aconseguir, el resultat és sublim pràcticament desenvolupa un nou vocabulari gràfic, reduint a la mínima expressió el text (el diàleg entre els pocs personatges que interactuen a l’obra és escàs), i dotant d’una gran expressivitat corporal als personatges que, prims i encorbats per la mala nutrició i el cansament, manifesten un pesar i pànic constant en les mirades i el comportament.
És també important com les vinyetes mostren l’atmosfera en què viuen els protagonistes, amb una omnipresent cendra i boira a l’aire que es manifesta en la poca nitidesa dels dibuixos (de vegades, semblen incompletes algunes parts del cos o dels objectes), i en la textura dels grisos, un treball minuciós absolutament fascinant. També, precisament, per la quantitat de detalls que impregnen cada vinyeta, molts macabres, però que proporciona al lector un ritme de lectura pausat i lent malgrat l’absència de text en algunes pàgines. L’autor reconeix haver-se documentat amb imatges de camps de concentració i de ciutats bombardejades de diferents guerres, en un periple terrible, emocionalment parlant, per crear les més de cent cinquanta pàgines finals del còmic.
L’ús del blanc i negre amb tonalitats grises i els efectes del granulat que visualitzen la boira i la cendra contribueixen també a l’angoixa i la desesperació que indueix el terror implícit en la mort visualitzada constantment. El disseny de l’arquitectura de la pàgina contribueix a dotar d’emoció, com ara el recurs d’obrir i tancar l’objectiu d’una càmera suposada, en funció de la tensió dramàtica, especialment per contemplar la immensa solitud amb què afronten el trajecte cap al sud aquestes, de vegades, siluetes fantasmals dels dos protagonistes, pare i fill. Una solitud similar a la del treball del dibuixant de còmic, que comença amb moltíssima il·lusió el projecte i, després, no es veu el final al fons del túnel durant els divuit mesos de feina en solitari. I això ho sap molt bé Manu Larcenet, que va reconèixer el 2014, en públic, que patia un trastorn bipolar.
I ara coneixem una mica més de la intimitat de l’autor i els seus problemes de salut de mental un cop llegit el còmic Terapia de grupo (2020-2022), publicat el 2024 per Norma Editorial en una edició integral, amb traducció al castellà d’Eva Reyes d’Uña, i amb retolació de Limbo Studio, que en aquesta obra és especialment important i dificultosa. A França es va publicar originàriament en francès en tres volums durant tres anys seguits, amb tres subtítols significatius: L’étoile qui danse, Ce qui es conçoit bé, La tristesse durera toujours (traduït: L’estrella dansaire, Qui bé concep, La tristesa durarà per sempre).
El còmic comença presentant-se amb el seu veritable nom, Jean-Eudes de Cageot-Goujon, i apareix dibuixat amb el seu característic avatar rabassut, de nas gran i calb, convertit en el sincer protagonista dels tres volums originals. Nascut el 1969, casat amb una veterinària, amb dos fills adolescents (la més gran amb divuit anys acabats de fer), ens desvetllarà completament totes les seves inquietuds més íntimes amb un agre sentit de l’humor, que resultaria patètic si no sabéssim que el que ens està explicant en forma de sàtira, li va passar de debò.
Manu Larcenet és una gran estrella internacional amb una prolífica obra singular, amb tota mena de gèneres, que un dia es va quedar bloquejat, o potser espantat per la pàgina en blanc (és a dir, leucosel·lofòbia o síndrome de la pàgina en blanc o també conegut com a síndrome del bloqueig) de l’escriptor). L’obra completa d’Una terapia de grupo és un viatge pel procés de recerca de l’autor que era, és alhora una representació de tota l’experiència viscuda, i una manera de desembussar la crisi de creativitat (encara que estem anticipant el final del còmic). Una lectura recomanada per a totes les persones que així ens hem sentit en algun moment de la nostra vida.
El subtítol del primer tom, L’estrella dansarina, fa referència a una expressió sobre la creació artística que va escriure el filòsof alemany Friedrich Nietzsche (1844-1900) en què afirmava, de manera categòrica, que «cal tenir caos a dins per il·luminar una estrella dansaria», extret del seu cèlebre assaig Així va parlar Zaratustra. Un llibre per a tots i per a cap (Also Sprach Zarathustra. Ein Buch für Alle und Keinen, 1883-1885). Larcenet, en la seva condició de bipolar, pensava que tenia una dosi excel·lent de caos al cervell, però tot i així li costava trobar aquesta estrella que li aportés la idea clau del seu següent treball: «a la meva feina, tenir idees és una mica com la consciència per a l’home honrat: un mal necessari», ens recorda l’avatar de l’artista al còmic, una frase que podria ser extrapolable a qualsevol professió que requereixi de creativitat per anar cap endavant.
Aquesta primera part es converteix en una tempesta de possibles idees de còmics, encara que una d’elles s’allargarà durant unes quantes pàgines, quan creu que ha trobat l’enyorada idea original. Es tracta dels canvis produïts a una hipotètica societat futura del 2047, en què un partit de felicians (literalment, gent feliç) arriba al poder «gràcies al suport dels eterns optimistes, els vividors i els baliga-balaga. Immediatament decreten l’estat d’excepció i l’obligació de veure la vida pel costat bo. El desassossec, l’angoixa i l’apatia estan prohibits, i els depressius són perseguits per les forces de l’ordre còmic». Aquests depressius aviat seran discriminats, hauran d’amagar la seva condició per passar desapercebuts i no ser capturats o deportats, i intentaran organitzar-se en una resistència per lluitar contra els felicians. Tal qual.
El títol de la segona part de la trilogia fa referència a una cita del poeta i crític francès Nicolas Boileau (1636-1711) a la seva obra L’art poètica (L’Art poétique, 1674) que, al seu torn, citava el poeta llatí Horaci del segle I a. C., i que diu així: «Qui bé concep diu clarament. Les paraules li venen fàcilment». Una afirmació que entrava directament en contradicció amb la sentència de Nietzsche, que advocava pel caos. En qualsevol cas, aquesta segona part transcorre a un centre psiquiàtric on l’autor va demanar ingressar-se voluntàriament per poder descansar realment, tal com li aconsellaven metges, família i amics. L’ingrés es va convertir en un bany d’humilitat brutal en reconèixer que ningú, ni pacients, ni metges, ni assistents, coneixien l’arxiconegut i exitós autor de còmics, Manu Larcenet. Allí era, simplement, Jean-Eudes.
Aquesta reflexió el va ajudar a entendre la importància de ser humil, la importància de contemplar el seu entorn, la importància d’observar els clàssics (tot i que aquesta acció podria provocar-li la síndrome de l’impostor barrejat amb la síndrome de Stendhal), i, també, reflexionar sobre la seva obra i sobre l’evolució dels gustos dels lectors, tenint en compte que estem parlant d’un professional amb quasi quatre dècades d’experiència publicant. Finalment, un amic li va recomanar que es llegís la novel·la La carretera de Cormac McCarthy, i mentre ho llegia, va pensar que seria capaç de narrar aquesta història en forma de còmic. I aquell infern en què va decidir submergir-se, el va treure del seu infern particular. Això sí, l’endemà d’acabar-lo, va començar un altre còmic, però aquesta vegada en color, d’humor, i amb els nassos característics dels seus personatges histriònics. Però aquesta és una altra història.
