El 24 d’abril del 2015, al Festival de Cinema de Màlaga, es va fer l’estrena mundial de Las sinsombrero, dirigida per Tània Balló Colell, Serrana Torres i Manuel Jiménez Núñez, que finalment es va emetre a la 2 de TVE el 9 d’octubre d’aquell mateix any. El documental estava dedicat a reivindicar les autores contemporànies de la generació del 27, que han quedat invisibilitzades als llibres de text, moltes d’elles oblidades i amb una gran dificultat per accedir a les seves obres. Al llarg dels gairebé seixanta minuts de programa desfilaven familiars, experts i científics de diferents universitats i organitzacions, que, des de fa anys, estan investigant la vida i el treball de les autores que no van tenir en el seu moment el reconeixement que es mereixien, i que la Guerra Civil espanyola va truncar per sempre les seves vides, tant per a les que es van quedar com per a les que es van exiliar.
Pocs mesos després, el 2 de maig de 2016, i de nou a Televisió Espanyola, es feia referència a les ‘sinsombrero’ de forma fugaç en el desè episodi de la segona temporada de la popular sèrie Ministerio del Tiempo (2015-2020), dirigit per Abigail Schaaff i amb guió de Diana Rojo, Carlos de Pando i Javier Olivares. La difusió del documental havia popularitzat l’etiqueta de «las sinsombrero» per referir-se a aquest col·lectiu, en recuperar una anècdota explicada per la mateixa protagonista, en una imatge d’arxiu, quan la pintora Maruja Mallo (1902-1995) recordava al programa A fondo (1980), entrevistada per Joaquín Soler Serrano, quelcom que els havia passat a principis dels anys trenta a Madrid: «Tothom portava barret. Era una cosa així com un pronòstic de diferència social. Però, un bon dia, a Federico, a Dalí, a Margarita i a mi se’ns va acudir treure’ns el barret, i en travessar la Porta del Sol ens van apedregar i ens van insultar com si haguéssim fet un descobriment similar al de Copèrnic o al de Galileu. Ens van anomenar “maricons”, perquè es comprèn que creien que despullar-se del barret era com una manifestació del tercer sexe, imagino». Els acompanyants eren l’escriptor Federico García Lorca (1898-1936), l’artista Salvador Dalí (1904-1989) i la pintora Margarita Manso (1908-1960). Si escriviu el nom dels dos barons en un cercador d’Internet, comprovareu que apareix un resultat amb centenars de milers de pàgines amb referències, mentre que si escrivim el nom de les dues dones comprovareu que el nombre és significativament inferior.
Aquesta escena descrita per la pintora apareix en una de les vinyetes de Maruja Mallo. Verbenas y campanarios (2023), amb guió de Carolina Corvillo i dibuix d’Irina Hirondelle, publicat per Cascaborra Ediciones, un còmic que se centra en les primeres etapes artístiques de la cèlebre pintora. El catalitzador que va suposar l’emissió del documental a TVE ha permès recuperar des d’aleshores una part de les obres de les autores esmentades (encara de forma molt simbòlica) i, a més, se li han dedicat diferents estudis, homenatges i ficcions, inclòs una segona i tercera part del documental original, dirigit pel mateix equip, formant una trilogia imprescindible: Las sinsombrero (2015), Las sinsombrero: Ocultas e impecables (2018) i Las sinsombrero: Las exiliadas (2020).
El primer documental esmentat començava en una classe de literatura espanyola, amb estudiants de quart de l’ESO de la promoció de 2013-2014, de l’Instituto de Educación Secundaria Padre Poveda de Guadix, a Granada, escoltant el professor mentre aquest destacava la realitat dels números quant a la representació dels escriptors en els llibres de text, en què tot just un u per cent eren dones. I zero en el cas de la generació del 27, tot i que sí que hi havia dones creant i publicant en aquell mateix instant, compartint un moment històric d’una gran ebullició inspiradora. Una de les productores i codirectora i coguionista dels tres documentals, Tània Balló, publicaria l’assaig Las Sinsombrero. Sin ellas la historia no está completa (2016), editat per Planeta, recuperant la memòria de diverses dones, artistes i pensadores de la generació del 27, «el llegat de les quals resulta determinant en la història del nostre país. Dones que es van treure el barret, aquella cotilla intel·lectual que les relegava al paper d’esposes i mares, i van participar sense complexos a la vida intel·lectual espanyola entre els anys vint i trenta. Entre elles destaquen escriptores, artistes plàstiques, dramaturgues i pensadores com Rosa Chacel, Ernestina de Champourcín, Marga Gil Röesset, María Teresa León, Maruja Mallo, Concha Méndez, Ángeles Santos, María Zambrano o Josefina de la Torre», indica la productora i directora de cinema.
Algunes d’aquestes artistes també protagonitzarien les cinc històries curtes recopilades al còmic Ellas iban sin sombrero (2022), publicat per l’Editorial Ponent Mon, amb guió de Carolina Corvillo, que escriu els textos per a cinc dibuixants d’estils ben diferenciats: Mercedes Palacios il·lustra el fragment dedicat a la pintora Maruja Mallo, rememorant com era una més del grup d’intel·lectuals del 27, així com la seva tornada a Madrid després de la mort del dictador; Jen del Pozo, que s’encarrega de l’homenatge a la malaguanyada escultora Marga Gil (1908-1932), que va mostrar el seu enorme talent malgrat la seva joventut; Irina Hirondelle s’enfronta al repte de recuperar la contribució de Tórtola Valencia (1882-1955) a les arts escèniques, del seu treball singular com a ballarina, coreògrafa i pintora, recordada com una excepcional dissenyadora artística; Irene Gala és la responsable del segment dedicat a la poeta Ernestina de Champourcín (1905-1999), que va desenvolupar gran part de la seva obra a Mèxic a l’exili; i, finalment, Noelia F. és la cinquena il·lustradora del còmic, a càrrec de retratar en vinyetes la poeta i actriu Josefina de la Torre (1907-2002), una aportació insular des de les Canàries molt interessant, a on va tornar un cop començada la Guerra Civil.
Si bé al món acadèmic, a nivell nacional i internacional, s’estaven realitzant diferents estudis i publicacions, aquest afany de recuperar la memòria oblidada de les autores va afavorir que es publiqués a Espanya la biografia Concha Méndez. Memorias habladas, memorias armadas (1988, revisado y ampliado en 2018), de Paloma Ulacia Altolaguirre, que inclou el text de presentació de María Zambrano (1904-1991), publicat per l’editorial Renacimiento. Paloma Ulacia és la neta dels poetes Manuel Altolaguirre (1905-1959) i Concha Méndez (1898-1986), i va ser qui va tenir la idea que la seva àvia escrivís un llibre de memòries que recopilés totes les vivències que explicava a la família. Davant les reticències de la dona, que tenia vuitanta-cinc anys en aquell moment, li va proposar poder gravar-la al mateix temps que les explicava, per poder, posteriorment, ordenar i polir el discurs que, finalment, es va fer al llarg de divuit hores. Alguns dels fragments d’aquestes cintes es poden escoltar al documental de Las sinsombrero. El resultat final és el llibre abans esmentat, i que gairebé tres dècades després ha tingut la repercussió merescuda.
Concha Méndez era la més gran d’onze germans, en una família acomodada, rebent l’educació en un col·legi francès. El 1919 va conèixer el futur cineasta Luis Buñuel (1900-1983), i van ser nuvis durant set anys, fins a la marxa d’aquest a França. Precisament, aquest trencament va esperonar-la a integrar-se encara més en el grup d’amics intel·lectuals, entre ells, Dalí, García Lorca i Rafael Albertí (1902-1999), que en aquell moment era parella de la pintora Maruja Mallo, íntima amiga de Concha Méndez, que va arribar a posar per a ella als seus quadres, i amb qui va compartir el primer exili a què es van enfrontar quan van decidir abandonar la llar paterna per buscar la seva pròpia identitat.
Quan viatja a Londres, ja era autora d’un llibre de poemes. Els estalvis dels treballs que realitza com a professora i traductora li permeten continuar el seu periple personal a Montevideo i Buenos Aires, on va publicar el seu destacat tercer llibre de poemes Canciones de mar y tierra (1930), amb il·lustracions de Norah Borges (1901-1998), germana del cèlebre escriptor. Torna a Madrid després de la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril del 1931, on García Lorca li presenta al poeta i editor malagueny, Manuel Altolaguirre, que es convertiria en el seu marit, en un casament que va tenir com a testimonis a Federico García Lorca, Juan Ramon Jiménez (1881-1958), Jorge Guillén (1893-1984) i Luis Cernuda (1902-1963).
Totes aquestes vivències recopilades al llibre de memòries de la seva neta, ha servit d’inspiració per al còmic Vanguardia es una mujer (2024), amb guió i dibuix de Clara de Frutos, publicat per Norma Editorial, una brillant òpera primera d’una experimentada il·lustradora, que ha desenvolupat una intensa carrera en pel·lícules d’animació, especialment en el disseny conceptual i de fons per a diferents estudis cinematogràfics, on destaquen els seus treballs a Wolfwalkers (2020) i a El dragón de papá (My Father’s Dragon, 2022), entre d’altres. De Frutos va ser la guanyadora de la primera convocatòria de la Beca de Creación «El arte de volar», en què es van presentar prop de dues-centes sol·licituds. La beca és una iniciativa impulsada per la Fundació El arte de volar, Norma Editorial i el Grupo Edelvives, amb «l’objectiu és potenciar la creació en l’àmbit de la historieta, amb el suport a un projecte original i innovador, tant des del prisma gràfic com a nivell narratiu». El projecte guanyador rep un ajut directe de 4.000€ i un contracte d’edició amb Norma Editorial amb una bestreta de drets d’autor de 4.000€, i fins ara s’han realitzat dues convocatòries, la del 2021 i la del 2023.
Que la decisió del jurat de la beca d’aquesta primera edició es fes pública el 15 de novembre del 2021 i el còmic es publiqui l’octubre del 2024 dona una idea de l’esforç creatiu que necessita un treball d’aquesta magnitud, amb més de cent trenta pàgines de vinyetes per poder explicar una història que requeria d’espai sense limitació per poder narrar tota l’experiència que van suposar les xerrades entre Concha Méndez i la seva neta Paloma. Aquesta quantitat de temps per escriure el guió, per esbossar totes les pàgines, per dibuixar-les i pintar-les, pot resultar prohibitiu financerament per a un autor novell, així que ajudar els autors en els seus primers passos va ser la intenció per la qual es va crear la Fundación El arte de volar el 2019, impulsada i presidida pel guionista i teòric Antonio Altarriba, catedràtic jubilat de literatura francesa a la Universitat del País Basc, autor, entre altres, del díptic L’art de volar (2009) i L’ala trencada (2016), els dos dibuixats per Kim, el primer d’ells guanyador del Premio Nacional de Cómic el 2010, i publicades actualment per Norma Editorial en castellà i català.
Al seu còmic, De Frutos parteix de la conversa que va gestar el llibre Memorias habladas, memorias armadas, i narra les diferents vivències de la poeta Concha Méndez des de la seva infància i joventut, a més de les vicissituds posteriors, especialment l’exili obligat per la Guerra Civil, quan va haver de fugir sola amb la seva filla recent nascuda, primer a França i, després, a Mèxic, on passaria la resta de la seva vida. També hi destaca l’obra escrita en algunes vinyetes, mostrant els seus poemes. Les pàgines del còmic són el resultat de dibuix directe sobre el paper, amb aquarel·les i llapis de colors, sense suport digital (serà molt interessant poder veure una exposició dels originals, la cuidada edició en paper fa justícia a l’art desenvolupat per l’autora). Cal destacar la documentació realitzada a nivell visual, ja que les imatges succeeixen en llocs i èpoques molt diferents, per la qual cosa la il·luminació i la paleta de colors es converteixen en instruments narratius fonamentals, així com el disseny artístic i el vestuari i disseny de personatges, tots ells reals i la majoria coneguts popularment, de manera que el dibuix devia ser el més versemblant possible.
També és important l’elecció de les localitzacions, especialment destaca la intencionalitat de l’autora en estendre les escenes per diferents indrets de la ciutat de Madrid, evitant centrar el focus creatiu de la fructífera època viscuda a la Residencia de Estudiantes. De Frutos recorda alguns dels avenços socials que va suposar la República, singularment per a les dones, i de la sororitat i complicitat que hi va haver entre les autores contemporànies, en una època que no només eren silenciades pels mitjans de comunicació, sinó també pels seus propis companys. Al còmic es recorda que en l’antologia poètica publicada per Gerardo Diego (1896-1987), Poesía española: 1915-1931 (1932), no apareixia cap dona entre els disset autors seleccionats. A la següent antologia de 1934, dedicada a autors contemporanis, potser per les crítiques rebudes, va afegir poemes d’Ernestina de Champourcín i Josefina de la Torre, entre els més de trenta seleccionats.
Aquesta actitud contrasta amb la generositat palesa a l’obra de Concha Méndez, especialment en la seva tasca d’editora junt amb el seu marit. Van arribar a instal·lar una impremta al seu apartament particular a Madrid, on van publicar revistes dedicades a la poesia. Una d’elles, portava el simbòlic nom d’Héroe (1932), per allò temerari que pot resultar ser editor de llibres de poesia, i de la qual van arribar a publicar sis números, amb poemes de Juan Ramón Jiménez, Miguel de Unamuno, Pedro Salinas, Luis Cernuda i Jorge Guillén. Concha Méndez va tornar en tres ocasions a Espanya, però va continuar residint a Mèxic fins a la seva mort.
Al còmic Vanguardia es una mujer apareix l’escena de l’arribada de Rafael Albertí després de l’exili, el 27 d’abril del 1977, quan tots els mitjans de comunicació envoltaven l’autor, protagonitzant totes les portades dels diaris i dels noticiaris a la televisió… mentre que els periodistes ignoraven la seva parella que l’acompanyava al mateix viatge, la també escriptora María Teresa León (1903-1988). Una més de les autores invisibilitzades. «Mentre els seus companys de generació i de vida eren distingits, reconeguts i popularitzats, elles i la seva obra eren oblidades o la seva transcendència històrica se centrava en el fet de ser dones de, sent molt pocs els casos en què se les va considerar per si mateixes», escriu Tània Balló al pròleg del còmic de Clara de Frutos. Balló ha estat una palanca fonamental en la tasca de recuperació de la memòria d’aquestes autores, i, a més, de fer-ho d’una manera pedagògica. Al final del documental Las sinsombrero de 2015, veiem com el professor de literatura de l’esmentada classe d’ESO recull els exàmens dels alumnes un cop acabat el temps de la prova, però no el de les alumnes. Les cares de sorpresa i incredulitat de tota la classe és una imatge perfecta del que significa invisibilitzar les dones. La representació de gènere importa i és crucial per a la nostra societat.
