Efrèn Carbonell va ser director d’Aspasim, una entitat que treballa pel benestar i els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual greu, i amb la qual continua lligat com a voluntari. També ha presidit l’associació Dincat, que treballa en la mateixa línia, ha estat membre actiu de la Plataforma per l’Escola Inclusiva i continua vinculat amb entitats com la Federació Catalana de Voluntariat o l’Associació de Mestres Rosa Sensat, a més d’haver publicat diverses publicacions sobre inclusió social i educativa.
Compartim alguns extractes del pòdcast:
A.B. Estem lluny de tenir una escola inclusiva o s’estan donant passes importants?
E.C. Primer, una escola inclusiva és un dret que té un alumne. A partir d’aquí, avancem, però molt a poc a poc.
La pandèmia no ha ajudat, ha suposat un retrocés d’aquesta escola inclusiva. El fet que alumnes amb discapacitats molt importants no poguessin anar a l’escola va suposar un greuge.
El nou currículum, que està pensat en un enfocament més competencial, ajudaria a integrar l’alumnat amb més necessitats als centres ordinaris?
Tots som diferents i singulars. A partir d’aquí, has de ser eclèctic i agafar allò que sigui realment profitós i que faci evolucionar i créixer l’alumne.
El model competencial és un model, n’hi ha d’altres. Penso que té molts avantatges, té fonaments dins de les intel·ligències múltiples i et fa veure l’alumne des de molts punts de vista diferents, no des d’un punt de vista només verbal o matemàtic, i et permet tenir un abordatge més ampli de l’educació.
En aquesta defensa que l’alumnat amb necessitats especials hauria d’estar en escoles ordinàries, qui és més difícil de convèncer, l’administració o la societat en general?
L’objectiu final és que tothom vagi alineat; és a dir, polítics, família, societat, mestres… I hi ha un estament, que és la Convenció de Drets, que periòdicament analitza l’escola inclusiva de tot l’Estat espanyol i diu que hi ha millores, però poques.
És un valor poder tenir una diversitat d’alumnat dins una aula, i el professional, el professor, el mestre, ho ha de veure com un repte en positiu, alineat amb les famílies i l’administració pública, que depèn, no del color polític, curiosament, sinó de voluntats polítiques.
Com a mestre d’educació especial i com a director de centre d’educació especial, podríem posar algun exemple d’alumnat, docent o projecte que hagi funcionat molt bé?
Quan vam començar a picar a la porta a l’escola ordinària, l’any 87, vam començar pel pati, per fer alguna activitat. Hi havia certa por o reticència, i es va anar diluint. Anaves veient com anava obrint-se i s’anava veient la part positiva d’aquell alumne. Tu veies les barreres que tenia aquest alumne i que havies d’anar trencant.
Hi ha el cas d’una nena amb una greu discapacitat que en l’escola ordinària va implicar un canvi en positiu de tota l’escola. Què hem de fer perquè pugui ser-hi, aprendre i participar de les activitats de l’escola? És un repte molt potent.
Suposo que tan important és una escola inclusiva real com l’entorn escolar. Tenim prou plans que estiguin d’acord amb un bon projecte educatiu inclusiu, com plans de barri, infraestructures, personal sanitari i altres professionals?
Depèn de cada territori, de cada equip… Hi ha molts factors. Penso que a vegades hi ha massa persones planificant, programant o diagnosticant, que potser farien més falta dins de les escoles.
Hi ha eines i recursos per trencar barreres.
S’han de trobar recursos i també s’ha de creure que és possible.
Si no t’ho creus, ja pots plegar. És una feina molt d’equip, i cal que creguis en l’alumne.
Si hi ha voluntat i hi ha ganes, no és tan complicat. Ara, a vegades hi ha barreres, actitudinals, que són les pitjors. Si no canvies l’actitud, és molt difícil que puguis avançar cap a aquesta escola cap a tothom que tots volem.
