El pati de l’escola és un lloc d’esbarjo i, per tant, de relacions humanes, d’aprenentatge i de reflex de la societat. Fa 10 anys, amb motiu de la primera revista en paper del Diari de l’Educació, vam anar a tres centres educatius per conèixer a què jugaven els nens i les nenes, i vam veure que els rols de gènere estaven bastant diferenciats. Ara, hem tornat als mateixos llocs i això és el que ens han explicat: hi ha alguns canvis en qüestió d’igualtat i molt camí per recórrer.
Docents del CEIP Eduard Marquina del Besòs, dels Jesuïtes de Bellvitge i de l’institut escola Costa i Llobera de Can Caralleu coincideixen que avui dia hi ha una tendència a la barreja entre nois i noies a l’hora de compartir espais d’oci, si bé encara hi ha esports tradicionalment masculins, com el futbol, que continuen dominant i acostumen a ser focus de conflicte. Ara està més normalitzat que hi hagi noies futbolistes, possiblement per la influència dels èxits femenins a nivell mundial en aquesta disciplina.
Caminar pels patis d’aquests tres centres corrobora el que diuen els equips docents. Sempre hi ha hagut nenes que volen jugar a esports amb els nois, i nens que s’estimen més seure per petar la xerrada o llegir un llibre. La diferència, amb excepcions, és que ara ho fan amb més naturalitat i que pateixen menys etiquetes.
A l’escola Eduard Marquina, l’alumnat d’infantil és qui primer va al pati. A la dreta, hi ha una zona amb sorral, plantes aromàtiques i jocs creatius i simbòlics, com el de peces per fer construccions. És una àrea nova que han aconseguit recentment gràcies al pla de barris de l’Ajuntament de Barcelona. A l’esquerra, hi ha una pista de futbol que la petita infància usa bàsicament per conduir motos de joguina.
Dues nenes juguen al sorral; dos nens i una nena s’entretenen amb una pilota i una capsa, quatre nenes salten a la corda, i sis nens i una nena condueixen motos per tot arreu. “A infantil juguen tots amb tots, siguin motos, futbol, pales o pilla pilla. A primària sí hi ha molta diferència”, explica la Patricia Gil, mestre d’infantil i coordinadora d’infantil i cicle inicial. Abans que acabi la frase, unes alumnes venen a buscar-la perquè una companya ha caigut i, quan hi va, comprova que no ha estat res greu.
Varietat cultural
Una característica de l’Eduard Marquina és la varietat cultural i d’origen de l’alumnat: hi ha del Marroc, de Sudamèrica, d’Àsia i també gitano. En apropar-se al sorral i preguntar als infants què estan fent, hi ha dificultats amb l’idioma i la mestra ha d’ajudar a interpretar-ho. A la Jasmeet, d’I5, li encanta fer cases amb estructures; la seva companya Haram s’estima més jugar a pilota, mentre que la Siwar, d’I4, que passa per allà amb la moto i s’atura una estona, també està encantada amb el sorral.
Molt a prop hi ha quatre nenes i un nen que juguen amb peces de plàstic de colors i diuen que és una lava i no la poden trepitjar, com si es tractés d’un volcà en erupció. Per als qui prefereixen mirar contes, hi ha un bibliopati, en què amb supervisió d’un adult poden agafar llibres d’una caixa, però en aquest moment la canalla opta per alternatives més dinàmiques.
Quan els més petits i les més petites tornen a classe, arriba al pati l’alumnat de primer, segon i tercer de primària. Entren sense córrer i s’ho prenen amb més calma. Porten aigua i un entrepà a la mà, i la majoria s’ajunta en petits grups per menjar. Parlen castellà i català amb més fluïdesa, i és més fàcil mantenir una conversa. La Daniela, la Israe i la Dunia expliquen que a totes tres els agrada el futbol. De fet, no descarten dedicar-s’hi professionalment, tot i que la Daniela voldria ser metgessa i la Dunia és una apassionada dels gats, així que creu que probablement serà veterinària. Sobre si s’ho passen bé jugant amb nens, hi ha per a tots els gustos: la primera diu que es porten “una mica malament”; la segona “una mica bé”, i la tercera ho té clar: “Ens barallem”.
Al seu costat hi ha Batool, l’Aisha i l’Eshal, que coincideixen amb els jocs preferits: fet i amagar, futbol, bàsquet, pilla pilla i sorral, tant amb nens com amb nenes. “Perquè som una pinya i un equip”, aclareix la Batool, i és que a les parets de l’escola es pot llegir ‘Som una pinya’. Ho tenen interioritzat: “És millor amb amigues i amics”.
La Mar Ruiz és tutora d’I3 i fa 20 anys que està al CEIP Eduard Marquina. Ja ens va atendre fa una dècada. Dubta que s’arribi a una paritat a curt i mitjà termini: “Una cosa és que elles et diguin que els agrada jugar al futbol, una altra és que juguin. Quan són petits, juguen de manera més globalitzada, però quan creixen sí es veuen més diferències”. “El futbol té molt de pes, més que el bàsquet. I aquí, el conflicte, quan hi és, és més gran”, afegeix la mestra.
La resta de docents d’aquest i altres centres també opina que les agressions físiques i verbals més fortes acostumen a donar-se en l’àmbit del futbol i, per això, des de l’equip docent, sovint limiten l’ús de la pilota perquè no juguin sempre les mateixes persones. En aquest centre de màxima complexitat del Besòs existeix el debat sobre si cal donar més espai o no al futbol, ja que infants i adolescents no sempre tenen l’oportunitat de jugar i córrer a un barri més gris que verd, i l’alumnat també necessita moviment, saltar, córrer i entretenir-se a l’aire lliure.
Per a la Mar Ruiz, un dels canvis més notoris en els últims 10 anys és l’ús dels mòbils: “Estant tots enganxats”, assegura, i això ajuda que “cada cop estan més dispersos i tenen menys capacitat de concentració”. Observa com des de petits parlen menys i pitjor, i fins i tot estan més infantilitzats, cosa que es nota a l’hora del pati, quan els més grans també juguen amb estris d’infantil. Ella insisteix que “s’aprèn jugant, tocant les peces, fent construccions” i lamenta que cada cop hi ha més pantalles i menys creativitat que minven aquest aprenentatge. La infantilització fins i tot es tradueix en el fet que porten durant més temps els bolquers i que costa més que mengin sense ajuda d’una persona adulta.
Ara és el torn de quart, cinquè i sisè de primària. Hi ha cinc noies i dotze nois jugant a l’esport estrella. No és paritat, però conviuen les noies amb roba oriental i altres companys amb pantalons curts xutant la pilota. Són de diferents edats, gènere i cultura. Molt a prop, dues nenes juguen a la comba, un grup de noies xerra i un altre mixt està assegut i parlant.
El David Martin Vicent és el director de l’Eduard Marquina. Comenta que haguessin preferit tenir un pati més naturalitzat, amb més elements per al joc infantil, i que els canvis en la infraestructura són benvinguts, però no suficients per al tipus d’escola que voldrien. Mentre mira el partit de futbol, explica que hi ha noies de diferents cursos i que n’hi ha que són gitanes, asiàtiques i sud-americanes: “Sembla que ho hagin fet expressament”. Són alumnes de realitats diverses, amb el denominador comú que els agrada el futbol; de fet, una és federada i l’altra aviat farà les proves per entrar a un equip professional. A la pregunta de si estan igual d’acceptades elles que ells, el director assenteix: “No estan mal vistes”.
Les cinc noies són la Ifrah, la Bayoleth, la Bouchra, l’Aitana i la Lina. Parlen esverades un cop acabat el partit, no se sap ben bé qui jugava contra qui perquè no transmeten competitivitat, sinó riures a l’hora de fer-se la foto. Quan se’ls pregunta què els agrada fer i què volen ser de grans, ho tenen bastant clar. La Ifrah vol ser doctora; la Bayoleth, arquitecta; la Bouchra, jutgessa i futbolista, i l’Aitana i la Lina també aposten per la doble professió: professores i futbolistes.
Elles corren d’un lloc a l’altra amb energia física i vocal, però no tot el pati és xivarri. El Jeyden és un d’aquests nois que prefereix activitats més relaxades. Explica que no li desagraden els esports, però allò que realment li fa sentir bé és llegir i, sobretot, dibuixar. Les mestres afirmen que els seus dibuixos estan plens de detalls i que transmeten molt. Apunta maneres. Aliè als resultats futbolístics de companys i companyes, el Jeyden està estirat en una peça de plàstic que té forma de mitja lluna, com si fos una hamaca, i llegeix un manga sobre un noi que descobreix que té uns superpoders. Li atrau aquest argument, i de seguida t’explica la història gairebé com si fos un guionista, de forma ordenada i amb la informació important. “M’agraden els llibres, els còmics i, sobretot, el manga”, remarca. Ell és l’exemple de qui aprofita el temps del pati per descansar fent allò que li agrada: balancejar-se amb un llibre a les mans i endinsar-se en aquest món fictici. És hora de tornar a l’aula, i el Jeyden s’acomiada amb la mateixa parsimònia i atenció que li dedica a la lectura.
L’ombra, necessària per combatre la calor
Hi ha centres educatius més grans i amb més oferta. És el cas dels Jesuïtes de Bellvitge, on hi ha diverses pistes de futbol: una que pot convertir-se en tres de bàsquet, segons si es fan servir les cistelles o les porteries; una altra que tant serveix per a futbol com per a bàsquet, i una exclusiva per a futbol. També hi ha taula de ping-pong i una pista només de bàsquet. A més, aquest curs han renovat l’àrea infantil amb sorral, elàstics i jocs tàctils.
Manuel Fernández és tutor de sisè i coordinador del cicle superior de primària. Fa deu anys, quan era coordinador del cicle mitjà, parlava de com s’accentuaven les diferències entre nens i nenes, però ha vist canvis: “Ara veig més nenes que s’impliquen en el joc esportiu i estan ben acceptades. Elles estan integrades de forma natural. Més que competitivitat entre nois i noies, hi ha competitivitat per equips, perquè els equips són triats a l’atzar i són mixtes. Les que juguen, encara són poques, però estan molt cotitzades”.
El bàsquet té poques seguidores als Jesuïtes de Bellvitge i, si bé el futbol és tradicionalment origen de baralles, la proporció de conflictes no és gran. Els docents intenten que practiquin altres esports de pilota perquè hi hagi més varietat i perquè el rei del pati no sigui sempre el mateix. En Manuel Fernández veu molta influència de l’èxit del futbol espanyol femení i de la televisió a l’hora de normalitzar que és una activitat tant per a ells com per a elles: “Els nois ho veuen amb més naturalitat, com que no és una cosa exclusiva seva”.
En un pati tan gran, falten ombres i arbres, sobretot ara que amb el canvi climàtic hi ha pujada generalitzada de les temperatures i que hi ha més mesos de calor. De fet, qui no juga a pilota està pràcticament sempre a l’ombra, i és que en ple migdia i amb més de 25 graus a l’octubre, no és possible parlar al sol sense forçar la vista. Aprofitant la poca ombra que fa la paret, són molts i moltes les que juguen o esmorzen mirant de no suar.
Un grup de vuit nenes salta a la corda. Són de quart i cinquè de primària. “Juguem a la comba i al rellotge”, il·lustren. A l’Ainhoa li agrada jugar a nines; a l’Alba, a bàsquet amb el seu amic Diego, que també fa primària; a la Noa li encanta la corda, però no el futbol, mentre que la Gisela sí que juga a futbol, sigui al pati escolar o al parc amb altres amics.
L’Anna Hernández, tutora de primer, afirma que en aquesta dècada ha vist que “hi ha més mestissatge i estan més barrejats” i preveu que la situació “millorarà, però no canviarà substancialment”. Una de les parts més positives és que, en general, “els nens es veuen més lliures dels estereotips” i, en aquest sentit, destaca la influència de les famílies, que facilita la no segregació per gènere dins i fora de l’aula.
“Es nota quan tenen germans grans i tenen l’hàbit de jugar en l’entorn familiar. La majoria de les nenes no juguen a pilota, però es barregen més, i hi ha més nois que participen en jocs simbòlics o de corda. S’ha avançat en la mentalitat dels infants, però la sensació de revolta és molt excepcional”, indica la tutora. Com a exemple, recorda com, fa pocs dies, a l’hora d’escollir un equip, un nen protestava perquè li havia tocat el color lila, però després ell mateix li va treure importància. Pot semblar una anècdota, però denota que encara hi ha distincions per gènere.
De la mateixa manera es pronuncia la Layla Pajuelo, responsable del Departament d’Orientació Psicopedagògica (DOP), mestra d’infantil i exdirectora del centre fins al curs passat. “Sí hi ha canvis, hi ha més obertura, i hi ha més nenes que participen del futbol”. Per què? “Perquè hi ha un canvi social, a nivell d’escola i de les famílies, que acompanya que passi”. Encara sent comentaris del tipus “això és una joguina de nena”, per la qual cosa, insisteix, encara queda molta feina a fer. Entre les activitats lúdiques que fan a l’institut escola per tractar aspectes d’igualtat, hi ha el carnestoltes, on conviden a venir de casa amb les ungles pintades, per exemple, el que no deixa de ser una iniciativa lúdica i, alhora, educativa. D’altra banda, hi ha xerrades formals sobre l’ús de les pantalles, activitats tutorials i entrevistes individuals en què també inclouen les famílies.
És el torn de l’alumnat de l’ESO i el pati es va omplint d’adolescents. Alguns grups busquen l’ombra i aprofiten per parlar una estona, com la Shaila, l’Alexandra, el Víctor i la Mireia. Reconeixen que quan eren peques corrien pel pati i jugaven a la comba, però ara són més grans i no els sedueix cap de les dues coses. “Depèn dels grups”, aclareixen, perquè sí hi ha apassionats de l’esport a qualsevol edat, plogui, nevi o faci sol.
Sobre a què voldrien dedicar-se d’aquí a uns anys, no ho acaben de tenir clar, però van sortint idees: la Shaila s’anima a ser arquitecta perquè de petita ja s’ho passava d’allò més bé “jugant a casetes”; l’Alexandra vol ser biòloga perquè “té sortida laboral”; el Víctor vol estudiar astrofísica “per poder investigar”, i la Mireia, que és una gran admiradora de les sèries policíaques, ho té clar: inspectora d’homicidis, i és que li crida molt l’atenció “fer seguiment de casos i tenir informacions d’aquest tipus”.
Tenen 14 i 15 anys i no pensen si són feines masculinitzades o feminitzades. Opinen que al seu l’institut escola nois i noies fan el mateix, i que tot conviu: gent que va amb nois, amb noies, o amb tothom. Més que distincions per gènere, que creuen que no en viuen gaires, destaquen com han canviat els seus gustos des que eren infants. Es reconeixen com més seriosos perquè s’apropen a l’edat adulta i s’entretenen sovint amb les pantalles.
Res a veure amb el que passa l’àrea d’infantil, on tot és moviment i colors. Tres petites i un nen estan al sorral construint el que semblaria un castell, però quan se’ls pregunta què estan fent, el nen diu que és un entrepà i una companya que hi ha davant seu explica que són xuxes. No se sap si és per la imaginació que tenen o perquè associen aquest temps amb l’esmorzar. Estan molt engrescades amb la sorra i, per això, no paren massa atenció a la conversa amb una persona adulta: “A què us agrada jugar?”. “Amb la terra”, contesten gairebé sense aixecar la mirada. Sí hi ha qui sembla més curiós, et mira i et demana com et dius i, un cop sap el nom, continua amb el que estava fent. Concentració total amb les possibilitats que dona la sorra.
A la zona infantil, hi ha uns matalassos elàstics a terra que fa poc que es van col·locar i que tenen molt d’èxit. Són la novetat i una experiència diferent. Una de les mestres vigila que tothom que vol saltar es posi a la fila i respecti el seu torn i, s’observa com fan cas: de forma ordenada, fan uns bots i tornen a la cua.
Mentrestant, la Layla Pajuelo fa balanç dels canvis que ha percebut en els últims anys. Actualment, tenen un pati amb menys ciment i a classe hi ha menys conflictes perquè hi ha més possibilitat de joc. És un joc més tranquil on cadascú escull què vol fer. Encara queda pendent posar el tobogan a infantil i plantar arbres, i és que viuen en plena ciutat i ja en tenen prou de ciment. “Cal oferir alguna cosa més natural”, considera.
La tecnologia és el gran debat dins i fora de l’aula, i ella s’ha trobat amb els dos extrems, el de les famílies “antitot” que no volen tauletes electròniques i el de les que “les usen fins i tot per fer el sopar”. “Hi ha un grup minoritari, que ho fa bastant bé i que mira d’establir un vincle que intenti ser sa: se’ls pot preguntar què has observat, què has vist… Perquè les pantalles s’acabaran instal·lant a les seves vides”, assegura, mentre les pales s’endinsen al sorral i els infants salten en els petits elàstics.
La importància del verd
La Dolors Bastida és directora de l’institut escola Costa i Llobera i, per a ella, el debat tecnològic és essencial: “Vam notar el canvi en retirar el mòbil de l’horari lectiu. Vam veure com recuperaven el joc”. Ara, aquest dispositiu el tenen guardat dins del centre, si no és per utilitzar-lo per a algun tema acadèmic.
La decisió la va aprovar el consell escolar a proposta de l’equip docent i es va prendre amb l’objectiu de repensar i millorar les relacions entre l’alumnat. “Vam rebre la felicitació de moltes famílies que tenen una pressió social perquè els fills i les filles tinguin mòbil”. On no s’ha limitat, és a dir, a l’entrada i sortida del centre, sí és freqüent veure’ls amb el mòbil a la mà. Res a veure amb l’hora del pati o l’espai del migdia, ja que pràcticament tot l’alumnat es queda a dinar.
Al Costa i Llobera tenen un pati privilegiat. De fet, hi ha dos espais: el de les pistes d’esport i el de la pineda, que és com una mena de bosc en què hi ha rocòdrom i barres, dos dels estris més usats, i on l’alumnat juga a construir cabanes als arbres, a fer botiguetes per vendre els seus productes inventats, a fer i amagar, a pillar i a fer coreografies. Depèn del dia, han d’anar a una àrea o a l’altra, per tal que totes les setmanes tothom gaudeixi de les dues possibilitats.
La pineda té diferents nivells i és ben bé una muntanya. A la part de dalt hi ha tres barres de gimnàstica, de diferents alçades, on es concentra un grup de noies. Tenen nou anys, són molt participatives i totes volen expressar la seva opinió. A més de les barres i totes les figures que els permet fer, gaudeixen amb la sorra perquè fan boles de fang, escalen al rocòdrom i fan cabanes. Altres nens s’apropen i se sumen a la conversa per afegir que els agrada escalar i jugar a tocar i parar.
“I què voleu ser de grans?” Triomfen les noies que volen ser actriu i cantant (cinc), dues més volen ser professora de jazz, una té clar que farà veterinària i hi ha qui respon amb un sincer “no en tinc ni idea”. És un grup mixt, amb majoria de noies, on la música i el ball tenen molt de pes. “Des de petita, sempre m’ha agradat la música”, confessa una d’elles, convençuda que aquest serà el seu futur. Té un grup amb tres amigues de l’escola que es diu “Las Babyes”. “És una cançó de l’Aitana”, aclareix una companya.
Fa 10 anys l’Aitana no era una cantant coneguda, però aquest alumnat coneix moltes de les seves cançons. No és possible entendre-les quan canten alhora. ‘Mariposas’ és una de les preferides. “I la ‘Noche ochentera’!”, crida una. “Però aquesta no és de l’Aitana!”, corregeix una altra. No recorden qui la canta (Vicco), però se la saben, com a mínim la tornada. “… Noche ochentera, toda la noche entera…”. Passa el mateix amb Quevedo, que té molts fans en aquesta classe:“…Quédate, que las noches sin ti dueeelen…”.
“Mira, et fem un tros de ball!”, diuen dues noies. Han assajat i tenen tota una coreografia. El seu grup es diu “Las estrellas” i de ben segur que no és la primera vegada que ballen en públic. Dos nois s’apropen i volen dir la seva: a un li agrada el futbol i el ball del Neymar, que també se’l sap i repeteix perfeccionant els moviments, mentre que l’altre confessa que passa bastant dels esports. Tots dos es queden amb les noies i s’entretenen plegats.
“Teniu mòbil?”. “Noooo”, contesten tots i totes a l’una, però van sorgint altres respostes: “Jo, una tablet a casa del pare i una altra a casa de la mare”; “una tablet que comparteixo amb la mare”; “només els dissabtes i els diumenges, i una mica els divendres, però poca estona”. Les anades i vingudes d’uns i d’altres són constants, però tenen en comú que s’expressen amb claredat i de tot en fan un col·loqui: “Amb el mòbil, no disfrutes de la vida”, sentencia una. Però no volen parlar de mòbils, volen tornar a ballar, fins que acaba l’hora del migdia i han d’anar a dinar.
Són les 12.55 i és l’hora de l’alumnat de sisè. El sorral torna a ser un dels protagonistes, primer amb quatre nois i dues noies, i després amb molts més que volen participar en explicar a què juguen a l’espai del migdia. No hi ha gaire diferència amb altres classes i escoles: pilla pilla, fer escultures de sorra, futbol i bàsquet. Són més grans i també els agrada, simplement, parlar. Les barres tenen molt d’èxit entre les més atlètiques, fins i tot hi ha una companya federada que fa unes piruetes que mostren la seva elasticitat i seguretat a l’hora de saltar per l’aire i acabar amb elegància. D’altra banda, hi ha qui considera que “són millors les pistes”. De nou, el futbol, el futbol, el futbol. Però el seu rebuig també té seguidores: “A mi no m’agrada estar jugant a futbol 50 minuts al sol!”, exclama una noia, que assegura que és molt millor estar a la pineda.
“Tu treballes en temes de gènere?”, pregunta un noi. “Sí, més o menys”. I explica que a classe han tractat “d’aquests temes d’igualtat”, però que “hi ha certa rivalitat entre nois i noies quan juguen per equips”. “És que hi ha molts grups”, continua una altra alumna. Ja són més de 10 persones opinant i fent sentir la seva veu. La conclusió és que veuen bé que cadascú jugui al que vulgui, algunes afirmen orgulloses que juguen a futbol i alguns diuen que això dels esports no va amb ells.
Quan parlen del seu futur laboral, sorgeixen aspirants a arquitecta, pintora i a entrenador de jocs d’hivern, i dues amigues volen compartir pis mentre estudien i estar un temps fent de cangur o bé treballar en un bar. Estan molt contentes davant la possibilitat d’anar a viure juntes.
Una alumna toca un tema de forma espontània: la natura, i és que els seus beneficis ja es valoraven fa una dècada: “Hi ha moltes escoles que no tenen pati, nosaltres tenim dos patis, i està molt bé”. Sembla que tothom està content a la pineda: “És molt gran. I tenim un bosc. I no sentim la carretera. I no tenim tants problemes de contaminació. Hi ha escoles a Barcelona que tenen molts cotxes al voltant”. “Mira, nosaltres tenim el Parc de l’Oreneta”, diu una altra noia assenyalant més zona verda. I la sensibilitat cap al medi ambient pren la paraula per iniciativa de l’alumnat. Tenen una festa de l’arbre en què ajuden a netejar i mantenir la pineda, i fins i tot han plantat arbres. A vegades fan la festa de l’espuma, però, matisen, “quan no hi ha sequera i es pot fer servir més aigua”. Parlen del respecte a la natura i és que, fins i tot les seves classes tenen noms de bolets: una és la dels Rovellons i l’altra la dels Apagallums.
Regular el futbol
El Paco Bravo i la Carlota Augusto són educadors de l’espai del migdia, que combina temps d’esbarjo i de tallers. Ella va estudiar al Costa i Llobera i ell en un altre centre del barri. Fa pocs anys que treballen, però comparen el que veuen a la feina amb la seva època estudiantil i asseguren que els rols de gènere han evolucionat. “Ara ens trobem que hi ha nenes, noies i dones que participen de jocs que potser fa 10 anys estaven més associats només als nois i als homes”, assenyala el Paco Bravo. “Hi ha moltes nenes que fan futbol, no només a l’escola, sinó com a extraescolar. Jo ho veig molt fins i tot al cicle superior. I cada cop ens trobem més nens que estan fent altres coses, com saltar a la corda, o seure i xerrar, que no se centren únicament en el que seria el joc físic, el joc de contacte. Aquest any hem limitat més els espais dels camps i aprofitem molt més la pineda, estem regulant molt de quina manera participen en aquests jocs d’equip”.
Per experiència, el Paco i la Carlota associen el futbol amb episodis d’agressivitat entre els equips rivals i, tot i que algunes coses han canviat, l’educador confessa que “és veritat que hem avançat, però al final són els nens els que porten el cotarro en els jocs de pilota”. Regular el futbol perquè tothom pugui jugar i descobrir altres activitats és la fórmula que han trobat més adient.
Així, hi ha una apertura, el joc mixt està més normalitzat, però l’espai majoritari continua sent el tradicionalment masculí, tot i la presència de noies. Segons incideix la Carlota Augusto, hi ha “un sentiment de rivalitat i d’enfrontament en el joc que desemboca en dinàmiques una mica perilloses. Cal gestionar-ho i fer-li front per fomentar molt el que és una estona d’oci, lúdica, on tothom ha d’estar còmode i tothom ha de passar-s’ho bé, perquè no pot ser que perquè alguns tinguin aquest sentiment de competitivitat es trenqui tot”.
“Al cicle inicial, fan més joc simbòlic, tant el gènere masculí com el femení, creen la seva història i es barregen molt i, quan van creixent, sí que tenen més coses a explicar-se i es genera aquest espai de seure i xerrar”. “Jo crec que hi ha persones que cada dia volen jugar a futbol, excepte quan estan a la pineda, que no hi ha aquesta possibilitat”, intervé el Paco. “De fet, agafen pinyes a la pineda i juguen a futbol amb pinyes”, afegeix la Carlota. El frenesí per la pilota, asseguren, encara perdura.
