Res és més simple
No hi ha una altra norma
Res es perd
Tot es transforma -Jorge Drexler
El filòsof i polític francès Alexander Kojéve defineix l’autoritat com una acció “sobre el que es pot “reaccionar” (…) canviar en funció del que, o qui, representa l’Autoritat i, (…) és, en l’essencial, activa i no passiva”. L’autoritat com a figura activa, que exerceix una força sobre un altre element és gairebé un reflex del que avui dia són els salons de classe: territoris on es lliuren batalles que van des de la lluita per la passivitat agressiva dels estudiants fins a quines disciplines ha d’ensenyar l’escola del segle XXI. Ara bé, segons la Reial Acadèmia Espanyola, l’autoritat és aquell vehicle que atorga “prestigi o crèdit (…) a una persona o una institució per la seva legitimitat o per la seva competència en alguna matèria”.
Resulta redundant esmentar que existeix una crisi d’autoritat a nivell global, que impacta fortament en l’educació i en les relacions que es formen dins de les institucions educatives. Des de l’ús de dispositius tecnològics de manera constant en el saló de classes sense el permís dels docents, la hiperconectividad que li permet a pares comunicar-se de manera directa amb els directius i educadors d’una institució per a consultar sobre tasques de les quals els seus fills haurien d’haver pres nota en classe, la baixa tolerància a la frustració de l’alumnat que es tradueix en reunions de pares per a qüestionar perquè al seu fill no li ensenyen bé– usualment seguit de la frase “la profe no sap,” o “aniràs a un particular”- fins a l’ara creença urbana que els professionals “cauen” en l’educació com a últim recurs, paracaigudistes que busquen donar la seva classe, pujar notes i tenir tres mesos de vacances pagats. Pepe Menéndez, en el seu llibre ‘Educar para la vida’, planteja una solució reparadora basada en l’educació humanizante, aquella que busca reconèixer a l’estudiant i convertir-lo en el protagonista de la seva pròpia aventura educativa amb l’objectiu d’acompanyar i no d’enfrontar.
Hannah Arendt, una destacada filòsofa estatunidenca, va expressar al començament del segle XXI que la crisi d’autoritat en l’educació està lligada a les tradicions i a les polítiques del país, com si fossin una xarxa de connexions neuronals que es ramifica i nodreix fins on les cèl·lules li ho permeten. En altres paraules, el qüestionament a l’autoritat educativa no és una problemàtica endògena, sinó més aviat un dilema extern que es va filtrar a causa de la permeabilitat i sensibilitat de les parets escolars. El concepte de modernitat líquida es troba en les antípodes del plantejat per Arendt i ens convida a reflexionar sobre aquesta tradició de l’autoritat, i també, a intentar dibuixar una línia entre autoritat i autoritarisme. No tot temps passat va ser millor, però em refuso a acceptar que les múltiples formes d’autoritat educativa del present estan alineades amb els processos d’ensenyament i aprenentatge contemporanis.
Reeducar-se i reinventar-se són dos verbs poderosos que impulsen a la gran majoria dels educadors. María Montessori advocava per la veritable reeducació docent: que l’adult sigui guia i acompanyant. Melina Furman, en el seu llibre ‘Ensenyar Distinto’, també subratlla la importància d’innovar i d’animar-nos a explorar en aquest nou món de múltiples formats ja que mostra la passió per la tasca docent i reforça el professionalisme amb el qual enfrontem la tasca. No obstant això, el concepte d’autoritat haurà de redefinir-se per a sobreviure.
És important destacar també que els estudiants en edat escolar són éssers humans que pateixen i transiten diferents etapes de la seva vida durant tota la seva trajectòria escolar, per tant, seria invàlid valorar el seu comportament i les seves idees com les d’un adult que ja va transitar els passadissos escolars i ara decideix estar al capdavant d’un saló. Mantenir aquesta perspectiva és un dels camins per a abordar l’autoritat constructiva, que no es guanya ni s’hereta, sinó més aviat es construeix i es basa en la comunicació entre els docents i els estudiants.
Consensuar els punts negociables i no negociables per a redactar un pacte que acompanyi als educadors i els estudiants sorgeix com la manera de vincular-se des d’un lloc més sa i madur, i menys autoritari i passiu. Establir un cronograma d’ús de tecnologia en el saló de classes, acordar clarament els terminis de lliurament dels treballs i dialogar sobre les formes més reeixides per a aprendre els nous continguts, entre altres, són exemples dels pactes que es poden construir amb cada classe per a així potenciar les habilitats dels estudiants i maximitzar els temps i recursos escolars. Aquesta nova concepció d’autoritat compartida i construïda entre estudiants i cos docent ha de ser secundada i sostinguda per les famílies, ja que, en certa manera, són elles les que posen en valor el rol de l’educació en el nucli de la llar.
Els nous pactes educatius han de ser concebuts i nodrits pels estudiants, els educadors i les famílies
Els membres del grup familiar influencien, en major o menor mesura, la perspectiva sobre el trajecte educatiu i també, els que validen l’educació. Al seu torn, és important esmentar que les comparacions sorgeixen de manera orgànica, i que, amb freqüència, impedeixen el desenvolupament de nous pactes o models d’ensenyament: sota el lema de “abans el professor entrava i no volava una mosca,” s’enfonsa ràpidament el consens entre els interessats. La resistència davant el nou és moneda corrent, però en el cas de les institucions educatives, els nous pactes representen la glopada d’aire fresc que promet construir un futur més equitatiu i sostenible, esborrant les marques d’una educació tradicional que poc tenia de constructiva i comunicativa, sinó més aviat s’acostava a l’autoritari i monòton. Per aquest motiu, els nous pactes educatius han de ser concebuts i nodrits pels estudiants, els educadors i les famílies, ja que, sense el suport de tota la societat, l’escola s’enfonsa i perd el seu potencial de canvi. El simple fet de transitar la societat actual és raó suficient per a entendre que les formes d’autoritat estan canviant, i que adherir-se i construir noves maneres de relacionar-se a les escoles representa un vot de confiança cap a un bé comú, allò que promet restituir el rol de l’educació com a potent agent transformador.
Un docent que busqui sempre reconvertir-se, complementar-se i potenciar-se per a promoure el treball grupal inspirarà estudiants curiosos i autònoms, que pensin de manera creativa. Aquestes modificacions han d’emmarcar-se, al seu torn, en un currículum per matèries però que compti amb objectius transversals a totes les assignatures, el focus de les quals estigui en el crear i avaluar, i no en el memoritzar i comprendre. Crear pactes entre i amb docents i alumnes que siguin clars i precisos, amb empremta pròpia i allunyats de l’autoritat passiva i convencional s’erigeix com la definició d’autoritat que conviu amb la realitat líquida i inevitable. Modificar tradicions és una tasca complexa, però mai cal perdre de vista que l’objectiu és essencialment altruista: reforçar el poderós missatge que l’educació és una eina de transformació on res es perd, i tot es transforma.
