El periodisme en l’època actual, amb la transformació digital que vivim, ha hagut d’adaptar-se a les noves circumstàncies. Això ha presentat moltes oportunitats, però també riscos importants i perillosos per a la professió. La desinformació, les fake news i altres fenòmens similars provoquen la proliferació d’informacions poc fiables, sobretot mitjançant les xarxes socials i en contextos crítics, com la tragèdia de la DANA o la pandèmia.
És en aquest punt quan sorgeix una pregunta clau: és el periodisme actual també una eina educacional? Avui dia moltes persones confien més en el que veuen a les xarxes que amb els que es publica als mitjans de comunicació tradicionals. Sota aquesta qüestió es crea el projecte XQ.EUJOY, iniciativa recolzada per la Comissió Europea amb l’objectiu de donar vida a un portal dirigit a joves i adolescents que sigui accessible i pedagògic, ja que són aquests grups de població els que estan enfrontant més reptes.
A l’auditori del campus de Comunicació–Poblenou té lloc un congrés únic que tracta tots aquests temes sota la premissa “Periodisme i educació: el perquè de les notícies en l’era de la desinformació”. Un cop s’inicia la jornada, la gent ja ocupa els seus seients a l’auditori. Hi ha públic presencial, però també es pot gaudir de les diferents ponències en línia. Durant més de 6 hores es produiran diverses converses relacionades amb la desinformació, amb el periodisme i amb l’educació.
Aquest congrés internacional compta amb la presència d’experts reconeguts en el món del periodisme, de l’educació i de la política. Entre ells, també participen acadèmics amb trajectòries destacades en investigacions sobre comunicació. No només això, sinó que també hi ha dos panels programats, on es donarà veu a altres figures sobre un tema en comú.
La primera ponència del dia està a càrrec de la Cristina Fernández Rodríguez, professora de la Universitat de Vic, que presenta “Per un periodisme lliure: 10 raons per tal que els mitjans tanquin els seus comptes a les xarxes socials”. La Cristina presenta deu claus, sis raons periodístiques, dues econòmiques i dues ètiques.
Entre les raons periodístiques destaca que els mitjans no podem controlar les regles de com es regulen les xarxes socials. En qualsevol moment el nostre compte pot caure, ens els poden tancar. I és precisament per això que tampoc podem controlar els formats de publicació, ja que dependrem d’aconseguir visites amb la creació d’allò que resulta atractiu a l’audiència.
Aquesta raó està íntimament relacionada amb el que la ponent anomena la dictadura del SEO. Els mitjans busquen crear continguts a les xarxes que siguin virals, deixant de costat la qualitat, jugant amb un rol que no és el de periodistes. A conseqüència d’això els mitjans de comunicació acaben sent esclaus de les xarxes socials. Tot i ser els majors productors de continguts, els seus comptes no són les més seguides.
La creixent dependència dels mitjans de comunicació de les xarxes socials genera riscos importants. Els hàbits de consum responsable de continguts són difícils d’adoptar, especialment per als joves, ja que el context digital actual sovint dificulta l’accés a informació de qualitat. Els mitjans els han d’animar a fer un consum responsable i, per això, és fonamental que els periodistes facin valdre la seva feina.
Un exemple d’aquests casos que es comenten a la ponència és que alguns mitjans ja han començat a abandonar algunes xarxes socials. La Vanguardia i The Guardian ja han marxat de X. El que es necessita és regulació i un canvi de la mentalitat, ja que es necessita una profunda transformació.
Aquesta simbiosi entre els mitjans de comunicacions i les xarxes socials ja ha suposat riscos per a les democràcies. Un exemple recent és el que va ocórrer a les eleccions presidencials romaneses, on el Tribunal Constitucional del país ha anul·lat l’elecció a conseqüència d’una d’ingerència russa mitjançant les xarxes socials.
És per això que els mitjans de comunicació tenen motius més que suficients per abandonar les xarxes socials o, almenys, per replantejar-se la forma en què fan ús d’aquestes i com pot afectar a les seves audiències i a com es consumeixen els continguts que generen.
Un cop acabat el torn de preguntes, on la ponent aprofita per interactuar amb el públic de l’auditori per respondre algunes qüestions interessants, arriba el torn del primer panel. El tema d’aquest és “La veu de la universitat” i en ell participen Clara Queralt, estudiant de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona; Antonio Giulio Maglione, professor italià i Panagiota Samioti, investigadora grega.
Queralt aprofita per explicar el seu punt de vista sobre els canvis que està patint el periodisme i per donar un context sobre quina és la posició que hi juguen actualment els joves periodistes del futur. Algunes de les seves propostes per millorar la professió passen per l’eliminació d’algoritmes, un canvi en els hàbits de consum o la millora en els controls de qualitat. El professor Anton Giulio Maglione parla sobre les fake news i els deepfake, sobre com es manipulen algunes imatges i vídeos i com les xarxes socials juguen un paper fonamental en la seva difusió. Finalment, la Panagiota Samioti mostra els resultats d’una investigació on es creen cursos específics, de llarga i curta durada, per donar eines a les estudiants universitàries per tal que siguin capaces, mitjançant aquesta educació, a detectar la desinformació.
Arriba el torn de la segona ponència. En aquest cas a càrrec de Lorenzo Marini, cofundador de la plataforma de fact-checking, Verificat. A la seva presentació, “se la redacció a les aules”, Marini tracta temes relacionats amb l’alfabetització mediàtica i amb com es consumeixen els mitjans de comunicació i les xarxes socials d’una forma conscient i responsable. Tot va canviar quan, en un període de dues o tres dècades, l’augment de l’ús d’Internet va ser enorme; va passar de ser una eina utilitzada per poca gent, a una eina utilitzada quasi per tothom.
Les formes tradicionals de buscar la informació, a una enciclopèdia o a un diari, han passat a un segon pla. I és precisament per això que, els lectors i les lectores, amb la seva pròpia educació, han de saber detectar la informació falsa i el contingut maliciós en allò que consumeixen. En aquesta època en què estem saturats d’informació, el lector ha de poder anar a la font de la informació per poder formar-se una opinió realista.
Amb el torn del matí acabat, la tarda comença amb el segon panell de la jornada, aquest sobre “La connexió amb l’educació”. La primera en participar és Leah Pattem, una professora i periodista de Newcastle que es pregunta si el fotògraf i el periodista poden ser també la font d’informació. Fundadora del projecte Madrid No Frills, mostra imatges sense floritures de la capital espanyola. Pattem entén el periodisme com un servei públic i, sobretot, el periodisme local. És aquest el que fa servir un vocabulari diferent per parlar sobre la comunitat, que acaba implicant també el propi periodista. En aquest punt, parla sobre el fet que l’única persona que pot explicar la seva veritat és la que ha protagonitzat els fets noticiosos. Explica com el seu projecte va més enllà, dóna càmera a nens, a persones grans, a migrants, perquè ells facin les fotos i siguin qui, des de la seva mirada i perspectiva, expliquin les històries. Leah només els ajuda a dirigir la mirada, els dóna eines perquè utilitzin la seva veu.
La segona participant en aquest panell és Núria Mora, del Consorci d’Educació de Barcelona. Segons explica, és molt complex definir què entenem per educació, ja que implica múltiples dimensions. Per aquest motiu, creu que és essencial la col·laboració entre periodistes i educadors per aportar una comprensió més àmplia d’aquest àmbit. L’educació no és només un sistema, sinó que també és un reflex del funcionament de la societat. Explicar l’educació implica descriure una manera de viure.
Per acabar, tanca el panel la Jingrong Tong, de la University of Sheffield, qui s’encarrega de presentar els resultats de la seva investigació sobre els usuaris de cursos de formació massius i el seu impacte en els usuaris.
La tercera ponència és “Black, illegal, Latino, expat: canviant la narrativa colonial als mitjans”, a càrrec d’Eileen Truax, professora i periodista. El primer que planteja és la institucionalització del racisme i com els mitjans no en són aliens. Quan es compten històries, es creen narratives que tenen un impacte en la societat. Demana als assistents al congrés que es facin una imatge al cap de diferents termes, com ara “immigrants”. Cadascú, a partir de les seves referències, algunes representades pels mitjans, tindrà la seva pròpia visió del terme. A conseqüència d’això, existeixen certs biaixos quan es tracten temes que afecten les minories.
A partir d’aquí, es creen dos grups diferenciats: “els altres”, ells; i nosaltres. Són aquests “altres” els que tenen una aparença diferent, una altra religió, una manera de pensar que no coincideix amb la nostra, una ideologia política que no encaixa amb la nostra. L’ésser humà, per naturalesa, té por del que no acaba d’entendre, però la por no és odi, és un sistema d’aprenentatge. Existeixen dinàmiques que s’esforcen per convèncer-nos que no és que tinguem por d’aquests “altres”, sinó que realment els odiem.
I com es nodreix aquest odi cap als “altres”? Amb narratives. Amb l’ús de les paraules quan es construeixen històries. Un exemple senzill és l’associació d’un llenguatge catastrofista amb l’arribada de persones migrants. És un concepte que es repeteix en diversos idiomes i en diversos països, no és un fenomen aïllat, és sistèmic. I com podem fer perquè aquests “altres” acabin sent “nosaltres”? Preguntant-nos amb qui estem parlant, parlant específicament sobre certs grups i sabent captar el moment actual. Però el fonamental és poder convertir els discursos d’odi dels mitjans de comunicació en discursos d’amor, encara que sembli utòpic.
La ponència que tanca el congrés és ‘Periodisme, polarització i epistemologia algorítmica’, a càrrec de l’acadèmic Luiz Peres-Neto. Parla des d’un enfocament profundament vinculat a estudis previs i nombroses referències, sobre com la polarització política està intrínsecament relacionada amb la comunicació i els mitjans, tot i que aquest vincle no s’ha tingut en compte en molts projectes fins fa relativament poc.
En un temps en el qual encara conviuen els legacy media i els new media, no tota la polarització que es genera és dolenta per se. La polarització contra la qual s’ha de combatre és aquella que vol destruir les institucions i la democràcia. La continua exposició en xarxes socials a visions oposades a la nostra acaba generant aquesta polarització que, donat el cas, pot arribar a ser perillosa. En mig d’aquest clima de polarització no es té una resposta de com poden actuar els mitjans.
Un cop acabat el congrés, tothom marxa amb una sensació de satisfacció. S’han posat sobre la taula molts temes, tots relacionats, sobre quin rol juguen les notícies i els mitjans en l’era de la desinformació. Amb moltes noves respostes i nous coneixements adquirits, en sortir de l’auditori donen ganes de continuar amb la transformació del periodisme i en buscar com adaptar-lo en un temps on les xarxes socials semblen ocupar tot l’espai mediàtic.
