Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Diuen que el futur es troba en l’educació. Que les au les són l’espai per somiar, on es posen les pinzellades del nou món que ha de venir. «Va ser una feina de molt compromís, d’idealisme i d’anar a contracorrent», explica Roser Colomer. Ella va ser mestra de l’escola l’Estel Guinardó, de Barcelona, que va néixer el 1971 com a cooperativa d’ensenyament amb l’objectiu de «recuperar les arrels de les escoles de la República, que eren laiques i posaven l’aprenentatge de la criatura al centre». El 1988 va passar a ser un centre educatiu públic.
L’Estel Guinardó es va constituir com a cooperativa gràcies a l’impuls dels pares que, segons Colomer, volien que els seus fills estudiessin en català; lluny, doncs, dels tentacles del feixisme de l’època. «Vam fer miracles perquè centres com el nostre sobrevisquessin durant els últims anys del franquisme. Tant és així que, quan venia la inspecció, amagàvem els materials i fingíem actuar amb la normalitat del moment», recorda la cooperativista.
La recuperació del català era una prioritat d’aquell moviment, com també ho era oferir una bona educació en clau humanista, llibertària, ecologista, i feminista, on l’alumnat estigués al centre del procés d’aprenentatge. L’Estel Guinardó, com la majoria de les escoles cooperatives que es van fundar als seixanta i setanta — unes 260 — van agrupar-se en el Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana (CEPEPC) amb la finalitat de convertir-se en centres públics. Així ho recorda Josep Maria López Fumat, expresident d’EscolesCoop, la Federació de Cooperatives d’Ensenyament Catalanes, nascuda el 1979: «El moviment cooperativista a les escoles es va introduir bàsicament per lluitar a favor del català i també per promoure els valors de l’Escola Nova (Decroly, Montessori, Freinet o Cousine)». La majoria dels centres d’aquest estil van sorgir a zones rurals. «Estaven en contacte amb la natura i seguien la filosofia d’aprendre tocant, a través de la llibertat i formant esperit crític», explica López Fumat, exdirector també de la Institució Montserrat, a Barcelona, una de les poques cooperatives d’ensenyament que sobreviu des de finals dels seixanta i que actualment té una línia educativa que va des de P3 fins a 4t d’ESO.
Ser cooperativista per créixer
López Fumat lamenta que el CEPEPC va homogeneïtzar totes les escoles cooperatives que havien nascut fruit de l’idealisme, i va situar l’esperit crític dins d’una mateixa estructura: el sistema públic d’ensenyament. «Entrar a la pública va suposar renunciar a molts principis i vam haver d’exigir que tot el personal fos mestre, quan a moltíssimes escoles hi havia docents que no tenien la titulació oficial». Segons ell, això va fer que s’hi sumessin escoles deficitàries que necessitaven els recursos de l’administració per sobreviure.
A hores d’ara, en el territori català, hi ha una quarantena d’escoles cooperatives federades a EscolesCoop, la majoria de les quals es troben repartides per la demarcació de Barcelona i els seus voltants. En total, agrupen 17.000 alumnes, 5.500 socis i 1.900 professionals. Segons López Fumat, «ara és molt difícil tenir el recorregut d’abans, perquè l’Estat et pot fer una escola enorme i amb molts recursos, de manera que cal molta inversió per part dels cooperativistes si realment desitgen oferir infraestructures del mateix nivell». L’exrepresentant d’EscolesCoop veu aquest desavantatge com un parany, en particular per aquells projectes incipients que busquen transformar la realitat i portar a les aules una economia basada en el poder de les relacions humanes i el valor catàrtic de compartir.
Acostar l’economia social a l’aula
Créixer d’acord amb els principis del cooperativisme i l’economia social i solidària des de la infantesa. Aquest és un dels propòsits que distingeix les escoles cooperatives de la resta: ser eines educatives on els alumnes experimentin, visquin i participin activament del projecte educatiu, la qual cosa implica que adquireixin els recursos i les aptituds necessàries per construir el seu futur personal i social. En definitiva, trobar l’ambient en què adquirir els valors essencials de l’economia social i solidària.
Un exemple d’aquest model és l’escola PAIDOS, situada a Sant Fruitós del Bages, que fa cinquanta anys que impulsa l’aprenentatge de les noves tecnologies, les llengües estrangeres, l’activitat esportiva i l’educació emocional. «Aquest 2023 hem assolit un dels objectius cabdals que ens havíem proposat: reconvertir l’escola en una àrea oberta i amb més zones lliures», afirma Josep Orive, president de la cooperativa PAIDOS i professor del centre.
Orive comenta que l’observació, sumada al dret a l’error i a la pràctica constant d’activar l’empatia, són alguns dels eixos que diferencien les escoles cooperatives de les altres. Per aquest motiu en el centre manresà se senten molt privilegiats d’haver inaugurat una gran àrea de cinc-cents metres quadrats que permetrà reforçar la innovació pedagògica i treballar el model cooperatiu.
Les obres de remodelació de l’escola PAIDOS també han inclòs l’adequació de l’edifici per construir un nou gimnàs i la renovació integral de la sala polivalent, que permetrà a les famílies venir a esmorzar abans que les criatures no comencin l’activitat escolar, explica l’equip docent.
Així és com PAIDOS, fundada el 1971 com a cooperativa d’ensenyament, s’esmerça per tirar endavant un projecte en el qual estan implicats tots els membres de la comunitat educativa, des del professorat fins a les famílies i l’alumnat. «Per a nosaltres, oferir a les criatures un aprenentatge cooperatiu és la millor manera d’educar, perquè a la vida diària necessites l’ajuda dels altres, i les decisions compartides són transcendentals a l’hora de fer projectes nous», afirma el president de la cooperativa, per qui la triangulació entre els diferents actors que conformen l’escola és el motor que ha convertit PAIDOS en una experiència d’èxit.
L’experiència com a base d’aprenentatge
Josep Orive es mostra convençut que el model d’escola cooperativa facilita que l’alumnat es reguli, entengui els valors del cooperativisme i descobreixi noves maneres de desenvolupar les activitats quotidianes. «Despertem el pensament crític, la consciència social i el desenvolupament de competències emocionals com a element essencial del creixement integral de la persona. També acompanyem el professorat per tal que afronti els reptes de cada dia i vegi l’escola com un referent davant qualsevol conflicte», assegura.
Fet i fet, és bo recordar que les cooperatives d’ensenyament van ser pioneres per recuperar la docència en llengua pròpia i una veu progressista en un sistema arcaic i franquista que no deixava espai a la inclusió ni, encara menys, a les competències emocionals. Malgrat el retrocés en l’ús social, el català ja no constitueix el node entorn del qual s’aixopluguen aquests projectes escolars nascuts de l’empenta col·lectiva. Si bé continua sent un tema cabdal a defensar, les escoles cooperatives es bolquen amb la resta d’aspectes pedagògics que proporcionen al moviment una filosofia concreta. Un d’aquests aspectes és la coconstrucció, especialment valuosa en el model d’escola cooperativista, la qual consisteix a unir els vèrtexs del triangle (infantsadults, educadors-famílies i escola-entorn) de cara a assolir una escola de tothom i per a tothom. Ser cooperativista —insisteixen— és generar vincles i passions compartides, el que suposa poder crear el projecte educatiu que tots els integrants «somien».
Entre qui defensa aquest sistema trobem l’Elena Martínez, una mestra jubilada que també va formar part del moviment de les escoles cooperativistes del franquisme tardà. Martínez comparteix amb Colomer aquesta mirada somiadora i utòpica que amaraven aquells projectes de les acaballes de la dictadura, dels quals recorda l’escola Patufet Sant Jordi de Barcelona. Un centre on ella va experimentar per primer cop la pedagogia dels racons a les aules. «Aleshores, era una pràctica molt pionera, i potser per això vaig voler transportar-la a l’escola pública durant la meva trajectòria. I és que sempre he pensat que ser un infant en aquells moments havia de ser meravellós», comenta l’antiga mestra, que rememora aquella època amb certa nostàlgia. «Teníem una il·lusió tremenda de fer-ho diferent, i lluitar contra la repressió a força de posar les emocions, l’art i l’autoexpressió al capdavant de tot», indica Elena Martínez, per qui «aleshores hi havia molt simbolisme, aprenentatge vivencial i ganes d’aprendre col·lectivament».
D’aquesta manera, sota el clam de recuperar la llibertat, és com les escoles cooperatives van esquinçar la nebulosa fosca de la repressió i van donar llum a una gran esperança: una escola inclusiva, diversa, en català i vivencial. D’aquestes iniciatives va néixer el moviment CEPEPC i més tard EscolesCoop, els quals han permès que les aules siguin accessibles a totes les criatures del territori i no només a uns pocs privilegiats.
Article publicat originalment en el número 51 de la revista Nexe, coeditada per la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i la Fundació Roca i Galès
