Anàlisi

Centenari de Josep Coll, l’admirable dibuixant del TBO

El 8 de febrer de 2024 es commemorava el centenari de Josep Coll i Coll (1914-1984), un dels autors més destacats del segle XX al nostre país, encara que no hagi rebut un merescut homenatge institucional a l’altura del que va representar en l’àmbit de la historieta i el seu impacte en la cultura popular. Com passa moltes vegades, especialment quan es tracta del sector del còmic, és la iniciativa privada i/o individual la que lidera l’acció de preservar el patrimoni cultural en general i del còmic en particular, i no només amb una contribució material amb les col·leccions, sinó també immaterial, a partir de la seva anàlisi i divulgació.

Al llarg de l’any 2024, hem pogut visitar les exposicions organitzades en homenatge a l’autor al Museu del Còmic i la Il·lustració de Sant Cugat del Vallès, una singular instal·lació i iniciativa promoguda per José Luis Villanueva i Paco Baena, i a la Biblioteca Esquerra de l’Eixample–Agustí Centelles, a la sala Teresa Pàmies, amb l’exposició Coll fa 100 anys. Exposició sense paraules, comissariada per Luis Garbayo Erviti. D’aquest expert en l’obra de l’autor, Norma Editorial ha publicat el llibre d’art Coll. Trayectoria de un historietista insólito (2024), amb una extensa selecció d’originals i publicacions de Josep Coll i una acurada edició i textos d’anàlisi de Garbayo.

Josep Coll és recordat, especialment, per la seva obra publicada a la revista TBO (1917-1983), reconegut pel seu traç clar i el seu humor blanc, amb un estil que representava una pàtina de modernitat per a la publicació, amb el pas dels anys. Garbayo realitza una completa anàlisi de les lectures i els autors que van influir en el jove Coll en la seva infància i joventut, en una època de grans penúries i esforços. A la biografia de l’autor impressiona que s’incorporés a treballar a una pedrera de Montjuïc, propietat de l’empresa del seu pare, a l’edat de dotze anys. Va cursar posteriorment estudis a l’Escola de Treball en Mecànica, a l’Escola d’Arquitectura en l’especialitat d’Aparellador, i a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics a La Llotja, a Barcelona, ​​just abans d’incorporar-se al servei militar, on va estar entre el 1945 i 1947, a Puigcerdà.

A partir del 1948 comença a col·laborar en diverses revistes infantils, fins que el 15 d’octubre del 1949 presenta la seva primera història al TBO, on acabaria publicant més de 4.000 obres, fins i tot després de la seva retirada parcial l’any 1964. Els seus primers dibuixos estan clarament inspirats en l’estil d’uns dels grans mestres de la revista: Marí Benejam (1890-1975), autor, entre d’altres, de personatges com Melitón Pérez o La Familia Ulisses, creada el 1944. Tot i que la recerca d’una identitat pròpia el fa evolucionar diferenciant-se clarament de Benejam, i emulant altres autors mítics tant a nivell nacional com internacional. Encara que hi ha un autor fonamental a la seva obra, que deixaria un llegat que arriba fins als nostres dies: l’americà George McManus (1884-1954), del qual recentment Diábolo Ediciones ha publicat el primer volum de la seva mítica obra Bringing Up Father. 1939-1940 (2024).

Bringing up Father és una tira de premsa creada i dibuixada per McManus fins a la seva mort, el 1954, i continuada fins a l’any 2000 amb diversos equips creatius. La tira se centra en les tribulacions d’un emigrant irlandès que es fa ric als Estats Units després de guanyar la loteria, i anhelarà contínuament el seu estil de vida anterior, amb els seus amics i família, una idea inspirada de la comèdia musical The Rising Generation (1893), de William Gill (1842-1919). No només ens mostra estampes costumistes de la societat americana, sinó que també permet introduir aspectes relacionats amb els conflictes associats a les segones i terceres generacions d’immigrants al llarg del segle XX. Tot i que aquesta obra destaca per ser pionera en allò que més tard es va batejar com a «línia clara», fent referència a la representació nítida de les figures, sense efectes d’ombres i amb colors plans, cosa que induïa la claredat, la llegibilitat i la precisió de la narració.

La influència de Bringing up Father és manifestament visible al còmic Zig et Puce (1927-1952) del francès Alain de Saint-Hogan (1885-1974), que va ser, justament, mestre d’Hergé, qui amb prou feines tenia vint anys quan es van publicar les primeres d’aquelles històries. Hergé era el nom artístic de Georges Remi (1907-1983) a qui més tard es coneixeria per ser l’autor de Les aventures de Tintín des del 1929. Hergé va ser el màxim exponent del que es coneix com a l’Escola de Brussel·les o Escola de Tournai o, més recentment, com a «línia clara». El concepte de línia clara va ser encunyat pel dibuixant neerlandès Joost Swarte, en un dels articles publicats al catàleg d’una exposició realitzada el 1977 a Rotterdam, sobre el personatge de Tintín, on reconeixia el següent: «Quan vaig començar a treballar a la professió, vaig veure diferents estils de molts autors, i el que millor s’adaptava al meu interès a l’hora de retratar el món i l’arquitectura que m’envoltava era el d’Hergé, així que vaig decidir fer servir únicament el contorn de l’objecte que dibuixes, deixar que sigui el lector qui, amb la seva imaginació, doni volum als objectes que vegi, perquè se senti part de l’experiència del còmic».

D’aquesta manera, aquesta expressió ha quedat associada a un estil característic: la «línia clara» fa referència a un concepte que defineix les obres en què els elements del còmic contribueixen a la màxima comprensió de la història, amb una definició exacta del traç i un disseny pulcre de la vinyeta, sense efectes d’ombres i amb colors plans, potenciant una descripció, enquadrament i escenografia realista, amb l’eliminació dels detalls superflus, i una aposta clara pel gènere d’aventures.

Al llibre de Garbayo es reprodueix part de l’entrevista publicada a la revista Cairo (1981-1991) al número 1 de desembre de 1981 i realitzada per Antonio Martín a Josep Coll, on aquest reconeixia el següent: «Jo buscava la perfecció. Mirava de no recarregar gaire les historietes; simplicitat, el més precís i pràctic, els elements fonamentals, i fi. I que hi hagués una harmonia total, o sigui, que guardés tot una relació». Coll es pot considerar com un dels grans exponents de la línia clara, amb un estil característic i diferenciat, tot i no tenir una sèrie destacada en el temps, o potser gràcies a això.

Garbayo identifica l’evolució de l’autor durant els anys i malgrat la dificultat de datar amb exactitud els dibuixos publicats de Coll al TBO, bàsicament pel procés que seguia el seu director, Joaquim Buigas (1886-1963), que comprava les diferents historietes que li lliuraven els autors, però algunes s’arxivaven per a la seva publicació en el futur. En aquella època era habitual que els drets de l’obra passessin a l’editorial, de manera que aquesta podia republicar i modificar les historietes reiteradament amb el pas dels anys, sense que haguessin de tornar a pagar a l’autor. Coll va continuar publicant durant anys després que aquest deixés de col·laborar amb la revista, almenys amb la mateixa intensitat amb què ho havia fet fins llavors, coincidint amb la mort de Buigas.

El primer número de la revista TBO va aparèixer el 1917, amb el subtítol Semanario Festivo infantil. Tot l’exemplar era en blanc i negre i amb un únic dibuixant: Donaz (Ernesto Pérez Donaz, 1875-1938), amb la participació de diferents guionistes. Ja es percebia un tipus d’humor proper i senzill que convidava al somriure, com indicava la vinyeta única de la portada, on una mare i un nen que estan al cinema parlen mentre es veu una imatge de gratacels a la pantalla: «Mira Pepín, un callejero de Nueva York donde están las casas más altas del mundo», «No, señora, las casas más altas están aquí. Papá dice que le han subido el entresuelo tres veces… ¡calcule usted donde estarán ya los quintos pisos!»… sembla que alguns acudits no passen de moda mai.

Mai no es va explicar el significat de les tres lletres, TBO. L’empresari que va decidir impulsar aquesta publicació va ser Arturo Suárez, impressor de professió, que va editar 9.000 exemplars del primer número. El febrer del 2012 es va donar a conèixer la troballa d’una revista lírica de crítica d’òpera del 1909, de la qual només se’n van editar sis números, i que portava per títol TBO, i s’ha pogut acreditar que l’empresari Suárez era aficionat a l’òpera i podria voler mantenir el títol, del qual tampoc no se sap exactament què volia dir cada lletra. Aquest primer número de la nova revista infantil no va tenir gaire èxit, però en ser una publicació setmanal va trigar a tenir les dades de les devolucions, que van ser importants, cosa que va facilitar la venda de la capçalera. Per 3.000 pessetes de l’època, Joaquim Buigas li va comprar la revista, de la qual va ser el responsable a partir del número 11 i fins a la seva mort, l’any 1963. Aquest import era quantiós per a l’època, però pertanyia a una família d’arquitectes molt coneguda entre la societat catalana. Buigas era escriptor, net de l’arquitecte del Liceu i fill de l’escultor del monument a Colom, i germà de Carles Buigas, creador de les fonts de Montjuïc. Curiosament, va comprar la revista però va continuar relacionat amb l’empresari, ja que es va casar amb la seva filla.

Buigas va impulsar una revista infantil de gran qualitat, amb col·laboradors que no estaven en plantilla, a diferència d’altres models (com la seva competència a Bruguera), cosa que el dotava d’una certa flexibilitat, una decisió que va ser fonamental en l’èxit de la revista. En algunes setmanes es va arribar a imprimir mig milió d’exemplars d’un únic número de la revista TBO, i és habitual que cada exemplar el poguessin llegir diverses persones, entre familiars i amics. La seva difusió a la societat del moment és innegable, fins al punt que es va convertir en normal associar la paraula «tebeo» per referir-se a qualsevol tipus de publicació amb vinyetes dibuixades, tinguessin o no relació amb la revista pròpiament dita, o fos dirigit a un públic infantil o no, cosa que a la llarga va contribuir, segurament, a donar una pàtina infantil a qualsevol obra. A Espanya es va arribar a popularitzar l’expressió «Està més vist que el tebeo», en al·lusió a la seva omnipresència a les llars i als indrets socials, i referint-se a alguna cosa o algú que apareixia sovint als mitjans o a la vida quotidiana.

I una part d’aquest èxit social es pot atribuir a l’obra de Josep Coll, omnipresent també a les pàgines de la revista des de finals dels anys quaranta fins al final, tot i que va tenir diversos finals, després de ser venuda al competidor, l’editorial Bruguera, i aquesta, al seu torn, comprada per Ediciones B. Garbayo proclama al seu assaig la importància de l’obra de Coll: «La seva especialitat és el gag. Tot i que al llarg de la seva carrera també va dibuixar acudits, vinyetes i historietes, on mostra el seu talent com a narrador és a les historietes d’un sol gag, desplegat en una o diverses vinyetes o, fins i tot, a pàgina completa. Fins i tot amb una característica pròpia de Coll: diverses vinyetes que fan de “cua” de la historieta, on l’autor mostra els efectes de l’acció descrita».

Coll va decidir tornar a la seva antiga professió de paleta l’any 1964, la qual havia deixat el 1950 quan va comprovar que podia viure dels seus dibuixos. Però quinze anys després, seguia cobrant el mateix, mentre que la construcció estava en ple apogeu. No va abandonar del tot els seus dibuixos, encara que amb menys producció, ni els seus lectors el van perdre de vista, ja que van continuar publicant-se els seus treballs encara inèdits (i pagats feia anys), i republicant i modificant-ne d’altres ja publicats. Als anys vuitanta diferents entitats van reconèixer la seva contribució al sector i els mitjans de comunicació el van redescobrir, encara que el seu merescut homenatge va quedar truncat amb la seva sobtada mort l’any 1984, probablement a causa d’una depressió que es va convertir en el catalitzador perquè es llevés la vida en el seu domicili de Barcelona. Nosaltres, ara, podem gaudir d’un dels treballs més exhaustius sobre Josep Coll, amb una extensa retrospectiva documentada i indexada, a través del treball de recerca i divulgació de Luis Garbayo Erviti al monumental Trayectoria de un historietista insólito, publicat per Norma Editorial. Lectura imprescindible.