Anàlisi

Emocions i aprenentatge a ritme de jazz

El 6 de desembre del 2024, a l’Auditori del Manga Barcelona, ​​es projectava la pel·lícula d’animació japonesa Blue Giant (2023), uns quants mesos després de la seva estrena a les sales de cinema al nostre país, amb un cert retard respecte a la seva estrena al Japó i el seu debut a festivals internacionals, i ja amb la possibilitat d’adquirir-la en format físic, distribuïda per Selecta Vision, traduïda al castellà i català, tant en l’idioma com en els subtítols, i després d’arribar a diferents plataformes de vídeo. Els assistents a aquesta projecció van poder assistir a un moment memorable, en comptar amb la presència de Shinichi Ishizuka, autor del manga original, i de Number 8, editor de l’obra original i guionista de la seva adaptació a l’anime. Dirigida per Yuzuru Tachikawa i produïda per l’estudi d’animació japonès NUT, la pel·lícula va guanyar el Premi Auditori del Manga Barcelona 2024, un reconeixement a la qualitat de la mateixa, recollida a través de les votacions dels assistents a les diferents projeccions del certamen. Probablement, un dels millors animes de l’any.

Number 8 també és l’escriptor de la novel·la Pianoman (2023), signada amb el nom d’Eito Namba, una obra que serveix de contrapunt al manga i a l’anime en centrar-se exclusivament en la vida del personatge de Sawabe Yukinori, un dels coprotagonistes de la història, i essencial a la trama, ja que a més del seu virtuosisme amb el piano, és un músic de formació, amb estudis realitzats des de molt petit a l’escola familiar, amb una experiència i contactes al sector que permetrà avançar el grup musical creat amb els seus nous i ambiciosos amics. No és una novel·lització de la pel·lícula, al contrari, és un excel·lent complement a la trama desenvolupada, tenint en compte que a l’anime hi ha una part molt important dedicada a les actuacions en directe dels protagonistes. Però Number 8 sobretot destaca pel mèrit de ser l’editor d’un manga exitós la temàtica principal del qual és el jazz. La seva cara va haver de reflectir sorpresa, perplexitat i estupefacció quan un mangaka li va presentar la proposta de fer una obra dibuixada sobre jazz.

Després de veure l’anime resulta encara més increïble la decisió, ja que la pel·lícula té una característica fonamental i diferencial: una banda sonora espectacular. La música està creada per la virtuosa pianista Hiromi Uehara, que a més interpreta les peces del personatge de Yukinori Sawabe, i compta amb la participació de Shun Ishikawa, bateria del grup de música Millennium Parade, i del saxofonista Tomoaki Baba per interpretar les peces de Dai Miyamoto, protagonista de la història. Connectar a nivell tècnic només està a l’abast dels entesos, però sí que els espectadors podran connectar a nivell emocional, tant per la música com l’emoció emanada dels seus intèrprets. A la pel·lícula també escoltem el tema Low Flame (1962), del saxofonista Sonny Stitt (1924-1982), realitzant un quartet amb l’organista Don Patterson (1936-1988), el guitarrista Paul Wedden (1923-2011) i el percussionista Billy James (1936-2009), en una entranyable seqüència a l’inici de la pel·lícula que mostra clarament aquesta connexió emotiva amb les circumstàncies del moment.

Tot i que la veritable banda sonora del manga original requerirà de l’esforç del lector, que haurà de buscar pel seu compte les innombrables i interessants referències, quan a les vinyetes es recorda músics mítics com Benny Golson (1929-2024), Hank Mobley (1930- 1986), Johnny Griffin (1928-2008), Louis Armstrong (1901-1971) o Sonny Rollins (1930), entre molts altres. La proesa del dibuixant ha estat aconseguir l’emoció de la música amb el dibuix, la composició i l’enquadrament de les diferents interpretacions dels temes, que si bé resulta espectacular al manga, és absolutament fascinant en l’anime.

Gràcies a la confiança mostrada per l’editor, Shinichi Ishizuka ha pogut desenvolupar la seva doble intenció de publicar una història interessant per als lectors que alhora servís de difusió del jazz, una de les seves grans passions. La sèrie original de cinc volums en format kanzenban, Blue Giant (2013-2016), es publica des del 2024 per primera vegada en castellà per Distrito Manga, segell del Grup Editorial Penguin Random House, amb traducció de Marc Bernabé i amb l’assessorament terminològic de Manel Vázquez López. El manga originalment es va publicar a la revista japonesa quinzenal Big Comic (1968-) de l’editorial japonesa Shōgakukan, amb una tirada de mig milió d’exemplars. L’èxit del manga va impulsar el desenvolupament de tres seqüeles: Blue Giant Supreme (2016-2020), que transcorre a Europa, Blue Giant Explorer (2020-2023), i Blue Giant Momentum iniciada en 2023. Entre les quatre sèries es calcula que n’hi ha més de tretze milions d’exemplars venuts al Japó fins ara, sense incloure les versions anglesa, francesa i, ara, castellana.

El protagonista absolut de la història és el jove Dai Miyamoto, el caràcter del qual «Dai» en japonès significa «gegant o principal», paraula que, al seu torn, s’inspirava en l’àlbum i tema Giant Steps (1960), de John Coltrane (1926-1967), el llegendari i influent saxofonista, diverses vegades homenatjat al mateix manga. Blue és el nom del local més important de la capital japonesa especialitzat en jazz i al qual el jove aspira tocar algun dia però, també, s’inspira en l’obra de Coltrane, en concret a l’àlbum Blue Train (1957), el primer autènticament de solos, considerat pel mateix autor com una de les seves millors interpretacions.

El nom dels dos àlbums no només contribueix al títol de l’obra i del protagonista, sinó també a l’essència mateixa de la trama, ja que l’argument gira al voltant de les vicissituds d’un adolescent que, pas a pas, vol dedicar-se al jazz professionalment, començant de zero, literalment. En essència, s’entreveu un paral·lelisme amb la trajectòria del dibuixant, ja que també va aprendre l’ofici de forma autodidacta, començant a publicar amb més de trenta anys, després de guanyar un reconegut premi que li va permetre debutar amb una història protagonitzada per un rescatador alpinista, tot i que reconeix que ja tenia al cap poder desenvolupar una història amb el jazz com a temàtica (el jazz i el muntanyisme són els seus dos grans passions), cosa que va poder abordar en el segon treball. Per cert, Gaku (Gaku: Minna no Yama, 2003-2012), va ser publicat parcialment en castellà el 2009 en quatre volums per Planeta Cómic, i va tenir la seva adaptació en la pel·lícula homònima d’imatge real el 2011.

Dai és un jove que queda atrapat per la música jazz després d’assistir per primera vegada a un concert i decideix que vol aprendre a tocar el saxo tenor, com els ídols que, a poc a poc, va coneixent a través dels seus discos. Si bé a l’anime la trajectòria d’aprenentatge és més precipitada pel temps disponible, tenint en compte que és una pel·lícula autoconclusiva on els protagonistes tenen divuit anys, al manga és un estudiant encara a l’institut. Les pàgines permeten tenir prou temps per acompanyar el protagonista en el seu procés de formació, la compra del saxo (o millor dit, un regal molt especial), la seva perseverança diària d’assajar fins a l’extenuació a la vora del riu de la seva ciutat, per no molestar ningú, i fins i tot el seu particular acostament al solfeig per poder llegir les partitures, cosa que indica que fins que no ho fa, la seva capacitat d’aprendre és producte d’una excel·lent oïda i una capacitat innata per a la música.

Perquè, en el fons, és una història sobre l’ambició d’un jove per convertir-se en el millor músic de jazz del món a través de la passió, la paciència i la perseverança, sabent envoltar-se de les persones que el poden ajudar en el camí i aprofitant totes les oportunitats que s’hi posen, amb una gran capacitat d’adaptar-se a les eventualitats que vagin sorgint. De fet, al manga, Dai és jugador de bàsquet a l’institut, i ell mateix realitza un paral·lelisme de les actuacions en directe amb el saxo amb un partit, en què pots perdre o guanyar, però que sempre has d’haver entrenat per estar preparat i donar-ho tot al joc durant el partit.

Aquest caràcter emprenedor està recolzat per un suport familiar clau en el desenllaç, uns amics que li animaran i acompanyaran en la seva trajectòria i una xarxa social còmplice, com el propietari del petit taller i benzinera on treballa unes poques hores a la setmana, o la botiga d’instruments musicals o els bars musicals de la seva ciutat: Sendai. La capital de la prefectura de Miyagi, Sendai, és a 370 km al nord de Tòquio, a la costa pacífica, i compta amb més d’un milió d’habitants. Va ser fundada a principis del segle XVII per Date Masamune (1567-1636), un dels samurais més respectats de tots els temps, conegut popularment com «El Drac d’un sol ull», per quedar borni en la seva joventut. Considerat un gran estrateg i un hàbil guerrer amb la katana, és recordat per les seves importants victòries, acumulant un gran poder polític.

Per cert, Date Masamune té una certa relació amb el nostre país. Va ser qui va enviar 23 samurais en un viatge de set anys d’anada i tornada amb l’objectiu d’establir relacions comercials amb Espanya i Itàlia. L’expedició també va obsequiar dues katanes al Papa Pau V al Vaticà, una reunió essencial ja que va ser un dels motius transcendentals de promoure el viatge, després que Masamune es convertís al catolicisme. Curiosament, després d’haver-se reunit el gener de 1615 amb Felip III a Madrid, uns quants samurais van decidir baixar del vaixell quan navegaven pel Guadalquivir, i es van quedar fins a la fi dels seus dies a Coria del Río a Sevilla. I no és broma. El documental El viaje del Samurái. La misión Keicho (2019), dirigit per Ismael Gutiérrez Ruiz, explica els detalls de l’expedició i les empremtes de la seva presència al territori visible avui en dia.

Date Masamune apareix representat de forma simpàtica al manga, en una història on la ciutat on transcorre és crucial, entre altres raons perquè a Sendai se celebra el Jozenji Street Jazz Festival durant el mes de setembre, des del 1987, convertit en l’actualitat a l’esdeveniment cultural i social més important de la ciutat, comptant actualment amb més de quaranta escenaris gratuïts en paral·lel, amb centenars d’artistes convidats, encara que no només de jazz.

I sí, Dai Miyamoto, el protagonista de Blue Giant, tindrà la seva oportunitat de tocar al festival al manga, mostrant els seus dots d’improvisació i compartint el seu do per a la música, mentre que ens convida els lectors a imaginar el so del seu saxo i a buscar les obres dels ídols esmentats al text. Al cap i a la fi, l’única cosa que ens falta a la lectura és la música, ja que el dibuix aconsegueix transmetre l’emoció de la interpretació, l’esforç del solista o la complicitat entre els membres del grup. Shinichi Ishizuka va pensar que si ja hi havia emoció a les portades estàtiques dels discos on apareixien posant amb els seus instruments, podria aconseguir, a través dels detalls, els angles i els enquadraments, transmetre l’emoció de la interpretació intrincada que suposa el saxo, el piano o la bateria, i que l’estudi de mangas d’acció i d’esport li aportaria l’habilitat final. Per cert, reconeix que li va servir d’inspiració el manga clàssic Bari Bari Densetsu (1983-1991) de Shuichi Shigeno, una apassionant història dibuixada… de carreres de motos. De tot se’n pot aprendre, no es perdin aquesta explosió d’emocions per partida doble, en manga i anime, i ho entendran.