Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Set de cada deu persones pobres al món són dones, a l’Estat Espanyol hi ha el doble de dones que d’homes sobrevivint amb salaris baixos, i a Catalunya la bretxa salarial de gènere és del 19,9%. Aquestes són algunes de les dades que mostren com les dones ocupen una posició més precària que els homes en el mercat laboral, fet que justifica la necessitat de mesures com la Renda Bàsica Universal (RBU) per avançar cap a una igualtat de gènere efectiva.
En aquest sentit, la RBU és una via de redistribució de recursos per equilibrar situacions de desigualtat social, que garanteix un sosteniment material mínim de vida, i que per tant avaforeix una major autonomia i llibertat per a les persones. Cal tenir en compte que el 49,3% de les dones serien pobres en supòsit d’autonomia (és a dir, si haguessin de viure només del seu salari), davant d’un 24,2% dels homes. Això implica que la meitat de les catalanes serien pobres si només visquessin dels seus ingressos, i en aquest supòsit hi hauria el doble de dones pobres que d’homes. Aquesta dada mostra fins a quin punt moltes dones poden haver de sostenir situacions indesitjades perquè són dependents econòmicament.
Segurament, l’exemple més clar d’aquesta situació és el de la violència masclista. Hi ha diversos estudis que demostren que la violència masclista empobreix les dones que la pateixen i que el propi procés de violència allunya les dones del mercat laboral (bé perquè l’agressor ha impedit explícitament que la dona pogués treballar, bé perquè la vivència de la violència afecta a la salut mental i això impacta en la possibilitat de desenvolupar-se en l’àmbit laboral). La RBU podria mitigar aquesta vulnerabilitat econòmica i laboral, donant a les dones llibertat econòmica per prendre decisions vitals com sortir de relacions de violència.
La violència masclista empobreix les dones que la pateixen
Un altre col·lectiu amb altes taxes de pobresa és el de les llars monoparentals (un 80% de les quals estan encapçalades per dones). Si la taxa de risc de pobresa de les llars sense fills/es és del 15,3%, aquesta proporció s’enfila fins al 23,8% en les llars amb fills/es a càrrec, i en el cas de les llars monoparentals s’eleva fins al 39,3%. La RBU pot ser un flotador per aquesta tipologia de llars.
L’autonomia que proveeix la RBU també augmenta la capacitat negociadora de les persones sobre les seves condicions de treball, i facilita que la gent no hagi d’acceptar treballs altament precaris o bé incompatibles amb les necessitats de cura i de la vida quotidiana. Així, les treballadores més precaritzades dins l’estructura productiva són les que més es poden beneficiar d’una RBU, entre les quals destaquen les treballadores del sector de cures (treballadores de residències de gent gran, cambreres de pis, internes en llars, etc.), un 32,5% de les quals són pobres. La RBU pot dignificar la seva vida i ser una sortida a la precarietat i/o pobresa.
També se’n veurien beneficiats altres col·lectius com el de les treballadores sexuals, les quals tindrien més marge de negociació a nivell de serveis i horaris, augmentaria la seva capacitat de decisió i fins i tot podrien decidir no haver de treballar en aquest àmbit si així ho desitgessin.
Sumant temps de treball productiu i reproductiu, les dones treballen 7 hores més a la setmana que els homes
La precarietat econòmica de les dones es veu agreujada per una major pobresa de temps. D’acord amb Vega-Rapun el 87,2% de pobres en temps i ingressos són dones. Aquesta pressió de temps està fortament vinculada a la divisió sexual del treball. Concretament, sumant temps de treball productiu i reproductiu, les dones treballen 7 hores més a la setmana que els homes i, per tant, treballen 354 hores més a l’any. A més, per a les dones, el pes del treball no remunerat sobre el total d’hores treballades és del 43,8% i, en canvi, el dels homes és del 25,9%. Consegüentment, les dones tenen una càrrega superior de treball i menys temps a disposició que els homes, i això les aboca en major mesura a situacions de pobresa material i temporal.
Davant d’aquesta realitat, la RBU pot facilitar una major conciliació i harmonització dels temps vitals per a les dones, pot fomentar-ne la independència econòmica i pot contribuir a pal·liar les taxes de pobresa femenina.
Tot i així, la redistribució econòmica que comporta la RBU no implicarà de forma automàtica una reorganització dels temps o dels treballs, de manera que cal promoure que la RBU vagi de la mà sempre i necessàriament d’una defensa i ampliació dels serveis públics (especialment sanitat, educació, habitatge, dependència, serveis socials i cures) ja que, si no, pot generar un efecte contraproduent i que es doni una intensificació dels rols i de les desigualtats de gènere. Per tant, perquè la RBU no sigui només una eina d’anivellament econòmic de classe, i que també ho sigui de gènere, s’ha d’acompanyar de mesures de redistribució dels treballs (tant de producció com de reproducció social), dels temps i de la riquesa.
Per redistribuir el treball productiu, probablement la via més efectiva és la reducció de la jornada laboral (sense rebaixa salarial). De retruc, aquesta acció tindrà un efecte redistribuidor dels temps. En segon lloc, són indispensables mesures de socialització dels treballs de reproducció social que s’orientin a acabar amb l’actual divisió sexual del treball. Això passa per promoure una corresponsabilitat efectiva d’aquests treballs no només dins les llars (que també) sinó entre tots els agents socials (tant a nivell empresarial com de sector públic i de teixit comunitari). Per últim, calen mesures de repartiment de la riquesa. Això es tradueix en polítiques per combatre la feminització de la pobresa, actuacions per atallar la bretxa salarial de gènere (per exemple, penalitzant a les organitzacions que tinguin bretxes salarials superiors al 8%), establint escales salarials i topalls salarials (perquè com diu Laure Vega, diputada del Parlament de Catalunya, la renda bàsica garanteix el dret a l’existència, però la renda màxima garanteix la democràcia), i incrementant la càrrega impositiva per a grans fortunes i multinacionals.
Per tot plegat, la RBU es presenta com una proposta necessària per combatre la feminització de la pobresa, redistribuir els recursos, augmentar la llibertat de les dones i reduir així les desigualtats. Alhora, aquesta ha d’anar sempre acompanyada de la defensa i l’ampliació dels serveis públics (principalment els vinculats a la reproducció social), ja que si no es pot donar una reproducció dels rols de gènere (en tant que tot allò que no s’assumeix des de l’estat ho acaben assumint les dones).
En definitiva, la RBU ha d’estar al centre de les reivindicacions feministes perquè garantint una renda bàsica estarem garantint la vida de totes, en especial de les més precàries, i ens estarem apropant a aquesta idea tan feminista de poder viure vides dignes i que valguin la pena ser viscudes.
- Font: ONG Mans Unides.
- Concretament, hi ha un 19% de dones amb salaris baixos com a proporció de tots els empleats davant d’un 10% d’homes. Font: EIGE.
- Font: Generalitat de Catalunya.
- VALLS, Francesc i BELZUNEGUI, Àngel (2017). L’ocultació de la qüestió del gènere en les estadístiques sobre pobresa.Revista Barcelona Societat en Profunditat.
- Font: Idescat.
- Dades d’Idescat.
- Font: Article RTVE sobre un informe d’Intermon Oxfam.
- VEGA-RAPUN, Margarita (2021). An insight on time-use surveys: a case study on time poverty in Spain. Tesis (doctorado). Universidad Pablo de Olavide. http://hdl.handle.net/10433/10104
- CARRASQUER, Pilar, RODRÍGUEZ-SOLER, Joan i DO AMARAL, Mariana (2020). “Temps de treball i corresponsabilitat”. Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya.