Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El Govern signava els primers dies de gener un acord amb l’OCDE per millorar el sistema educatiu de Catalunya. Algun diari ho titulava així: “El President encarrega a Pisa que millori les notes Pisa”. Vaig saber del tema quan feia pocs dies que havia entregat un text sobre les propostes educatives d’una escola de noves oportunitats (“El Llindar”) que ha resistit vint anys. Es titula: “Mirades que construeixen esperança”. Així que el desconcert de la notícia no podia conduir-me a la desesperança. ¿Servirà, em preguntava, el dinamisme investigador de tres anys que han encarregat perquè l’univers dels nois i noies danyats per la vida i ferits per l’escola es redueixi?
Importar només algunes peces del puzle
D’entrada, el que més en va xocar va ser l’encàrrec: propostes de millora a partir d’una diagnosi de la situació, que permeti actuar per situar Catalunya al capdavant dels resultats acadèmics d’Espanya i Europa. Tot sense definir quina escola volen ni explicar per a què volen l’escola. Anunciaven eficàcia, com qui ven la millora d’un producte, sense aclarir quina utilitat tindrà.
Al final, he canalitzat el desassossec escrivint. Entenc que no vulguin ficar-se en el vesper del caos de pretensions i interferències dels agents educatius dominant en el panorama actual de Catalunya (el primer a protestar ha estat un sindicat escassament educatiu com ara USTEC) i encarreguin a algú de fora la teràpia, els remeis del mal. Però, em costa més descobrir per què no comencen, per exemple, posant en marxa les mesures urgents (majoritàriament sensates) que va suggerir el “Grup Impulsor de Mesures de Millores Educatives”, encarregades oficialment després del darrer informe Pisa i publicades encara no fa un any.
I no puc més que entrar en la melancolia quan penso que és impossible que l’OCDE tingui en compte (tampoc sembla que li demanin) totes les peces d’una escola complexa, al servei de tota la infància, destinada a educar per a que puguin ser persones, que necessiten conviure i esdevenir ciutadans. El resultat final serà un informe que haurà obviat bona part de la realitat. Provaré de fer una petita llista, parcial, per demostra-ho.
Suposadament, a la bona escola cap tothom
Què és per al Govern una escola per a tothom? Significa que tothom aprèn relacionant-se amb tothom? No val amb dir (li dirà l’OCDE) que cal reduir la segregació. Afirmin clarament que una escola que selecciona la clientela no és una bona escola. No diguin que reduiran la pobresa (l’OCDE advertirà del biaix que comporta l’origen social). Comencin per afirmar que l’escola ha de contribuir a reduir els desavantatges socials o, si més no, a no engrandir-los. No cal, per exemple, que esperin cap informe per desenvolupar a fons l’educació 0-3.
No parlin d’integració (l’OCDE parlarà de població migrant). Expliquin que l’escola és un lloc de barreges, de diversitat de diversitats, en la qual es construeixen cultures comunes. Considerin la singularitat de cada barri i de l’escola de cada barri. Acceptin que no és el mateix entrar a l’escola portats en un cotxe d’alta gamma que venir caminant sense haver esmorzat.
Pisa mai ha explicat la felicitat d’anar a escola
Parlem de l’alumnat. Com es té en compte el subjecte que es desenvolupa, aprèn, descobreix el plaer de saber? Els propers dies el Consell Escolar farà una jornada sobre l’escola que cuida i no paren de posar en marxa programes relacionats amb la salut mental. Però, mirar vides d’infants i adolescents serà una tasca (possible en temps i dedicació i encarregada) dels professionals de la docència? Quan els diguin com millorar la competència matemàtica per treure bona nota, incorporaran les situacions personals (afectives, relacionals, evolutives, etc.) i de l’entorn que impulsen o impedeixen l’aprenentatge?
L’OCDE segur que recomana reforçar la tutoria, però estan disposats a afirmar que educar és acompanyar vides? Han aparcat els resultats Pisa que llueixen poc, però hi són. No oblidin que diuen que som els últims en les vivències que impulsen l’alumnat a pensar que la seva escola és un lloc al qual val la pena anar-hi i en el que trobaran algun adult interessat per la seva vida.
On segur que les recomanacions finals seran abundants i pràctiques serà en el territori de les “didàctiques”, de les formes d’ensenyar i aprendre. Però, ja tenen un munt de professionals que treballen extraordinàriament bé i de pràctiques exitoses en cada moment i lloc (no necessitem comparar-nos amb Corea). Tan sols es tracta de fer possible el coneixement mutu de manera quotidiana. El repte majúscul és un altre: com descobrir contínuament com s’ensenya i s’aprèn en un món complex, canviant, immers a l’univers digital.
El rigor professional de qui ajuda a entendre el món
Què fem amb els i les professionals de l’educació? Els puc escriure ja el que posarà l’informe. Abans de res, recordin que ja viuen en una mena de malestar docent permanent, acumulat a partir de les retallades, la pandèmia i els desconcerts educatius col·lectius. Diguin clarament que tothom no sap d’educar i ensenyar, que es tracta d’una professió amb el seu rigor. No facin notes de premsa per a les tertúlies. Després ve una qüestió més dura: com convèncer la part (important) del professorat que no està disposada més que a “ensenyar”, allò que consideren que s’ha d’aprendre amb la metodologia de sempre, sense sentir-se obligats a tenir en compte la realitat de l’alumne i l’escola. No esperin a l’informe final. Cerquin fórmules creatives ja. I no estaria de més un discurs actiu contra l’etern discurs reaccionari en l’educació, avui encara més dominant.
Suposo que l’OCDE recomanarà ensenyar a pensar (no les formes de pensar que posin en crisi la societat que els defensen). Com que estem a l’any del final de la dictadura i semblen preocupats perquè a un sector de la població jove no l’importaria que tornés Franco, espero que no es dediquin a organitzar unitats didàctiques sinó a sistematitzar les formes en les quals, en la societat digital, s’aprèn a dubtar, descobrir la mentida, construir junts el pensament. Quan qualsevol càlcul el pot fer un mòbil, el repte educatiu és aprendre a pensar matemàticament. Quan pots tenir respostes sense fer-te preguntes, el repte és com s’educa per voler saber més, per comprendre sense acceptar les lectures de la realitat que ofereix el poder.
No. No desespero perquè conec molts professionals, moltes escoles que milloren l’educació i l’aprenentatge cada dia, que aconsegueixen que l’alumnat trobi el seu lloc a les aules, que no necessiten Pisa per ser creatius, per compartir i carregar piles amb els seus companys i companyes. Ells i elles no necessiten cap informe de l’OCDE. Tindríem prou amb que el Govern expliqui a la ciutadania com és l’escola que necessiten avui infants i adolescents i que ells i elles intenten construir cada dia, malgrat l’administració.
