Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El recent acord signat entre el Govern de la Generalitat i l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), responsable de les proves PISA i altres instruments avaluatius, obre un debat important sobre el futur de l’educació a Catalunya. L’objectiu declarat d’aquesta col·laboració és millorar el sistema educatiu català. Tanmateix, aquest acord genera veus crítiques que qüestionen la conveniència de delegar la millora educativa a una organització econòmica com l’OCDE, amb interessos particulars en la promoció de polítiques educatives globals. Aquest article busca reflexionar sobre les implicacions d’aquest acord i valorar si realment pot ser una oportunitat o, per contra, comporta riscos educatius i polítics per al sistema educatiu català.
Un dels aspectes més debatuts d’aquesta Organització és la metodologia emprada en les proves PISA, que avaluen el rendiment de l’alumnat en tres àrees específiques: lectura, matemàtiques i ciències. Tot i que aquestes proves poden oferir dades valuoses sobre certs aspectes del coneixement acadèmic, molts crítics alerten que aquest enfocament es pot considerar reduccionista. Centrar-se únicament en aquestes competències concretes pot desatendre altres dimensions essencials del desenvolupament global de l’alumnat, com la creativitat, el pensament crític, les habilitats socioemocionals o la capacitat de resoldre problemes de manera autònoma. Aquest model podria promoure una educació mecanicista orientada només a obtenir bons resultats en les proves, oblidant l’objectiu fonamental de l’ensenyament: el desenvolupament integral de l’individu.
Un altre element fonamental en aquest debat és la necessitat de contextualitzar l’educació i les polítiques educatives a la realitat sociocultural de cada país. El sistema educatiu català, com qualsevol altre, està profundament arrelat a les seves especificitats històriques, culturals i socials, les quals poden influir en els resultats d’aquestes proves. En aquest sentit, queda la incògnita sobre si l’OCDE tindrà en compte les particularitats del context català per garantir que les seves recomanacions siguin realment rellevants, o si, per contra, proposarà solucions uniformes que poden no ser adequades per a la nostra realitat. Això és crucial per evitar la imposició d’un model educatiu globalitzat que no tingui en compte les necessitats locals ni els valors propis del sistema educatiu català.
Queda la incògnita sobre si l’OCDE tindrà en compte les particularitats del context català per garantir que les seves recomanacions siguin realment rellevants
La gran incògnita és si aquest acord provocarà el desenvolupament del fenomen conegut com a “teaching to the test” (ensenyar per a la prova). Aquesta pràctica, que implica una focalització exclusivament en els continguts i les tècniques específiques de les proves PISA, pot minvar la qualitat de l’aprenentatge i reduir-lo a una mera preparació per a les proves, en lloc de promoure un aprenentatge profund, significatiu i integrador. Si això s’acaba imposant com a model, el sistema educatiu català podria patir una erosió del seu enfocament educatiu global i diversificat. Podríem millorar les proves però no l’aprenentatge.
Aquesta preocupació s’agreuja en un context marcat per importants transformacions socials i demogràfiques a casa nostra. Un dels reptes més rellevants per al sistema educatiu català és l’augment de la població immigrant, que ha passat del 14% al 24% entre els anys 2012 i 2024. Aquest canvi demogràfic planteja nous reptes, especialment pel que fa a l’acollida d’alumnat nouvingut i la integració de la diversitat cultural a les aules. Aquesta realitat demana un sistema educatiu més flexible i inclusiu, capaç de donar resposta a les diverses necessitats de l’alumnat, amb recursos específics per a la seva integració i per a la promoció de la cohesió social dins de les aules. Aquesta qüestió és fonamental i ens porta a preguntar-nos si l’OCDE abordarà de manera adequada aquesta diversitat de realitats a les seves propostes.
A més, la pandèmia de la COVID-19 va afegir una nova complexitat al panorama educatiu. La interrupció de l’activitat presencial durant molt de temps va tenir un impacte desigual sobre els processos d’ensenyament i aprenentatge, afectant especialment els alumnes de famílies vulnerables que no disposaven dels recursos necessaris per a l’aprenentatge a distància. Aquesta crisi ha posat de manifest la necessitat de disposar d’un sistema educatiu inclusiu, capaç de respondre a situacions d’emergència i de garantir un suport addicional a aquells alumnes més desfavorits. En aquest context, resulta més necessari que mai destinar recursos adequats per al sistema educatiu, no només per a afrontar els reptes globals, sinó també per a garantir la qualitat educativa.
Les prioritats haurien de passar no tant per fer acords en institucions econòmiques com per la contractació de més personal per a reduir les ràtios d’alumnes per aula
Les prioritats haurien de passar no tant per fer acords en institucions econòmiques com per la contractació de més personal per a reduir les ràtios d’alumnes per aula, fomentar la codocència i la col·laboració pedagògica, i millorar la formació del professorat, tant inicial com permanent, per adaptar-se als canvis metodològics. Així mateix, és fonamental actualitzar les infraestructures educatives per adaptar-les al segle XXI, amb una aposta per la creació i el reforçament de biblioteques escolars i per la integració de les tecnologies educatives, com a elements clau per promoure una educació de qualitat.
Un altre tema que cal considerar és la desigualtat existent entre els centres públics i concertats, així com els problemes relacionats amb l’assetjament escolar. En aquest sentit, caldria prioritzar la creació de mesures de suport emocional i social per l’alumnat, així com la promoció de pràctiques educatives inclusives. També s’ha de considerar si les polítiques educatives que proposi l’OCDE contemplaran realment les diverses necessitats dels alumnes i les condicions socioeconòmiques dels centres educatius catalans.
L’acord entre el Govern de la Generalitat i l’OCDE podria representar una oportunitat per millorar el sistema educatiu català, però cal abordar-lo amb una visió crítica i una perspectiva àmplia. És essencial que el sistema educatiu català mantingui la seva identitat i continuï tenint en compte la diversitat de les aules, els factors socials, la creativitat i les habilitats socioemocionals. La recerca d’una educació de qualitat ha de passar per una visió holística que adapti la metodologia i les pràctiques educatives a les necessitats específiques dels alumnes i a les condicions socioculturals de Catalunya. En aquest sentit, cal recordar que el sistema educatiu català compta amb professionals altament capacitats per afrontar aquests reptes, i que la seva experiència i coneixement han de ser clau en aquest procés de millora. Però, finalment, ens queda la pregunta: ho farà l’OCDE?
