Autor: Ana Ayuste

No sabem bé què dir ni, molt menys què fer, però alguna cosa cal dir i fer. Ja han mort centenars de persones, i demà o demà passat seran milers els qui -com tu o com jo- hauran mort de la manera menys “natural” que puguem imaginar. Totes les morts són dolentes, però morir perquè algú -no millor que jo o que tu- hagi decidit llançar tancs i míssils contra gent tan innocent com tu o com jo, és el súmmum de l’arbitrarietat i de l’absurd. Com ho és el fet que, no ja milers sinó milions de persones, hagin…

Des de fa temps, a les classes a la Facultat d’Educació, un de nosaltres sovint proposa als alumnes la següent situació hipotètica: “Imagineu-vos que el ministre d’educació s’ha tornat ximple i decreta la clausura, a partir de dilluns vinent i per temps indefinit, de totes les escoles del país. Què és el que creieu que passaria?”

Aquelles noies i nois que ara cremen contenidors han sortit del mateix sistema educatiu del que provenen els nois i noies independentistes que no cremen contenidors; els nois i les noies ultres que agredeixen; els nois i noies que es queden a casa; i fins i tot els nois i noies que es fan mosso d’Esquadra. L’educació és així d’hipercomplexa.

Quina és l’educació que potser ha ajudat a que una opció populista com la de Trump tingués l’èxit que ha tingut? Ens referirem a tres possibles factors educatius complementaris.