Autor: Consell de Redacció de la Revista Guix

M’ha faltat temps per anar-la a veure dos dies després de l’estrena. I n’he gaudit molt. He gaudit de la manera intel·ligent que té el director de presentar la història, d’on situa la càmera, de com domina el punt de vista. He gaudit de la música. He gaudit de veure una part de Barcelona a la pantalla. He gaudit i he patit al costat d’aquesta noia que es diu Julia, amb dos fills, que no es rendeix i que busca l’home de la seva vida, aquell que sigui amant, però, sobretot, company. I he gaudit del treball de l’actriu Anna…

L’últim article que vaig escriure en aquest Diari parlava de tot el que havíem après al costat de Pere Darder. Lamentava la seva mort i celebrava la seva vida, tot el que havíem compartit. I reprenc aquestes col·laboracions parlant d’una altra pèrdua. El 6 d’agost vam saber que el dia abans havia mort Teresa Casas, la Teresa de la Fede. Compromesa amb la millora de l’escola pública i amb l’educació de les escoles on ha treballat i quan ha ocupat càrrecs de responsabilitat política. Per exemple, va ser regidora de l’Ajuntament de Terrassa representant el PSUC i diputada a la…

No sé quan el vaig conèixer. Suposo que a les Escoles d’Estiu, quan milers de mestres ens reuníem a Rosa Sensat. Ell era un dels set magnífics. Un dels set magnífics fundadors. Professor universitari. Professor de l’Autònoma, on va arribar a ser degà de la Facultat de Ciències de l’Educació. Un referent ineludible si volem parlar de formació inicial i formació  permanent, una parella que han d’estar molt ben avinguda per treure’n tot el suc. I era un referent en tot allò que ara coneixem com a “educació emocional”. El procés educatiu no pot menystenir les emocions. D’això ell en…

‘Ennio, el Maestro’ El setè art té un llenguatge propi que engloba altres llenguatges. Un és el musical, que ha fet aportacions molt significatives per la comprensió del que veiem, del que se’ns mostra i per l’emoció que sentim. Mireu, per exemple, la seqüència de la fugida de la secretària que roba els diners de la seva empresa a la pel·lícula Psicosis sense so i després amb el so i veureu tot el que hi guanyem. Un dels grans mestres de la música que molt a contracor va decidir crear-ne per a pel·lícules és Ennio Morricone. I el documental que…

Avaluar és el més difícil, però intento donar una resposta més concreta a aquestes dues futures mestres, a més d’aconsellar-les que llegeixin tot el que han dit mestres molt experimentades com Neus Sanmartí o Pilar Benejam. Primer de tot, cal no confondre avaluar amb posar notes. Miro de centrar-me en l’avaluació i els dic que avaluar és semblant a mantenir tres converses sobre com aprenem i ensenyem i com aprenem i ensenyem de maneres diferents. La conserva primera té un interlocutor: l’alumne avaluat. Hem d’ajudar-lo a entendre quines estratègies fa servir per aprendre, singularitzar aquest procés que mai s’acabarà del…

Fue la mano de Dios Un altre regal del director Paolo Sorrentino, un bellíssim regal, nostàlgic i tendre. Sorrentino recorda la seva adolescència, la seva família i els seus amics –ben originals, ben fellinians tots plegats–. La mano de Dios fa referència a un fet que no puc desvetllar i que està relacionat amb Maradona, el futbolista que va jugar amb el Nàpols i que va representar tota una època en aquesta bellíssima ciutat italiana. He comentat l’originalitat dels personatges i els descobriments que va fent un adolescent que s’adona del que és la pèrdua, el primer amor, el dolor……

‘El ventre del mar’ Agustí Villaronga ens regala una altra pel·lícula extraordinària, El ventre del mar. Inspirada en La barca de la Medusa, celebrada pintura del romàntic Théodore Gericault, que es va basar en el naufragi del vaixell Medusa, on un grup nombrós de mariners van ser abandonats a plena mar i la majoria van morir. I basada en el text literari d’Alessandro Baricco, podem veure l’enfrontament entre dos nàufrags supervivents: l’oficial metge que representa una determinada mirada sobre els esdeveniments i el mariner ras que se situa en un altre punt de vista. El resultat és un teixit que…

‘El buen patrón’ Com que no soc crític cinematogràfic i no he estudiat el setè art em puc permetre sortides de to guiades per la meva passió pel cinema, passió que es va iniciar quan era ben petit i amb la família anàvem al cine del barri, a trenta metres d’on vivíem. Dic això perquè quan vaig acabar de veure El buen patrón m’hauria aixecat de la butaca i hauria aplaudit com si hagués perdut el senderi l’actuació de Javier Bardem, aquest actor que dona vida a empresari de bàscules que exerceix de bona persona però és un cabronàs de…

Vet aquí una mare. Una mare que es diu Puri. Puri Biniés Lanceta. Té tres fills: la Mar, en Noel i l’Óscar. A L’Óscar, explica la Puri, quan va néixer, un raig de llum li va marcar el front, un senyal que et fa pensar amb en Harry Potter. Però l’Óscar no és en Potter. No és un aprenent de mag. L’Óscar és un nen que neix amb la síndrome de Sturge-Weber. Diu la Puri que l’Óscar va aconseguir caminar als cinc anys. Als deu va seure en un restaurant i sabia esperar que li portessin el dinar. Va seure…

‘Mediterráneo’ No és el Mediterrani que ens canta en Serrat, aquella mar pàtria comuna que ens aplega a tots els que vivim d’“Algeciras a Istambul”. Ni és el Mediterrani que sembla una dona “perfumadita de brea”, que també. És el Mediterrani frontera, mur, barrera plàcida o tempestuosa, que els mars tenen el seu caràcter. És la dona refugiada que espera dia i  nit l’arribada de la seva filla. I la dona que té un hotel petit i acull tothom. És el Mediterrani on no hi canten sirenes ni ens esperen gegants d’un sol ull. És el Mediterrani on navega i…