Autor: Consell de Redacció de la Revista Guix

‘Con quién viajas’ Els protagonistes de la pel·lícula Con quién viajas decideixen anar de Madrid a Cieza aprofitant un programa informàtic on t’apuntes, comparteixes cotxe i t’estalvies uns calerons. Tenim doncs el conductor, un home enigmàtic, que no saps a quina lliga juga, ple de contradiccions, estrany, fabulador, que pot  ser, fins i tot, un psicòpata que aturi el vehicle i faci una bona matança. Tenim un noi que diu més quan mira que quan parla i dues noies, una que no para de xerrar i que sospita de tot i una altra que tot li fa por. I un…

‘Annette’ Vaig sortir del cine amb el convenciment que havia vist una de les pel·lícules de la meva vida. Amb la boca oberta. Encara no he esborrat en el meu rostre la impressió de l’última pel·lícula de Leos Carax. Filma un musical fosc, estrany. El musical és un dels gèneres que s’aparta més de la realitat. Per desgràcia, no anem pel món cantant i ballant. Imaginem-nos una reunió d’escola on les aportacions que féssim es cantessin i s’acompanyessin amb moviments de ball. Les coses anirien d’una altra manera. En aquesta esplèndida pel·lícula ens trobem amb un còmic àcid, políticament incorrecte,…

No tenim “alumnat”, tenim en Pere i la Maria, l’Àmbar Valèria i en Mohamed. I tenen la mestra, la Noèlia o l’Anna. Singularitats en contextos socials que per anar assolint els objectius proposats han d’establir vincles emocionals. Hi ha necessitats molts generals, comunes podrien dir, de la mateix manera que n’hi ha de molt concretes. En Pere necessita allò i la Fàtima allò altra i la mestra es converteix en una artesana que amb la resta de l’equip pren decisions ajustades a en Pere i la Fàtima. Fet aquest aclariment vull compartir dos exemples esplèndids on tota una escola es…

Potser hem de pensar en l’avaluació feta des del criteri, que permeti realitzar l’itinerari d’aprenentatge personalitzat de tots i cadascun dels infants, i poder-ne valorar el recorregut.

Vull reivindicar l’educació de l’observació i, sobretot, de l’observació del gest més imperceptible, però que té una gran significat, d’aquell que pot passar desapercebut si la mirada està sotmesa a la velocitat imperant.

Tots aquests factors, que han definit i acompanyat les activitats i el quefer dels moviments de renovació pedagògica, contribueixen a enfortir una professionalitat més interactiva i col·laborativa, amb la qual cosa es fan realitat els principis de la renovació pedagògica.

Sentir és un procés físic, que pot ser involuntari. Escoltar, en canvi, és una activitat voluntària, un procés mental que requereix determinades condicions, com ara calma, interès i atenció.

Què podem fer? Doncs poca cosa. Continuar fent i desfent organitzacions que provoquin els menors danys possibles i, sobretot, exigir a qui pertoca.