Autor: Francina Martí

Com a docents i com a societat no podem ignorar que la violència hi és i que és una condició intrínseca de l’ésser humà, i que per fer-la front ens cal una alta dosi de valentia, i sobretot no ignorar els elefants que hi pugui haver a l’habitació.

Prohibir és fàcil, però no fa avançar. Educar és més difícil. Quan el que cal és donar criteris i normes d’ús, perquè tots (els adolescents i els adults) fem un ús responsable dels mòbils, només se’ns acut prohibir-los?

Ahir la pregunta que ens plantejàvem els docents era: què hem d’ensenyar? Mentre que avui la pregunta és: com ho hem d’ensenyar.

Els recursos hi són, però no estan sempre distribuïts amb l’objectiu de crear una societat més justa i inclusiva. Per sort s’està fent camí en aquesta direcció, però encara ens cal molt per millorar.

No li calen estadístiques ni estudis comparatius, ni avaluacions, per descriure dues maneres de fer. I jo em quedo pensant si els profes d’aquí tenim tant de mal humor com diu la Kaia

Els docents encara practiquem (excepcions al marge, que també n’hi ha!) allò de l’ensenyar tal com em van ensenyar a mi. I per això encara fem servir la pissarra, digital o no, i el llibre de text, o no, com a única font d’informació, i com a única autoritat.