Autor: Joan Amorós

Amb cada nova llei, tot emulant a contracor a Sísif, els docents hem de pujar la pesada roca d’uns nous currículums a dalt de la muntanya. Crec comptabilitzar que al llarg de la meva trajectòria professional, aquesta, la dels nous currículums LOMLOE, serà la cinquena vegada que he concretar-los al centre en funció del que marca la norma. Aquest fet, ja de per si incomprensible per la manca de continuïtat d’aquests, assoleix quotes d’absurditat quan una vegada sí i la següent també es continua emprant un paradigma fracassat i que, malauradament, poca incidència té a l’aula. Ens referim al paradigma…

Aquesta setmana recordàvem en una conversa el relat ‘Un escàndol a Bohèmia’, de Conan-Doyle, on apareix aquest diàleg entre Watson i Holmes, iniciada pel mateix Watson, en reacció a unes deduccions realitzades per part de Holmes: – Sempre que li sento explicar les seves raons, em sembla tot tan ridículament senzill que jo mateix podria haver-ho fet amb facilitat, encara que, en cadascun dels casos, em quedo desconcertat fins que m’explica tot el procés que ha seguit. I, no obstant això, crec que tinc tants bons ulls com vostè. – Així és, en efecte –em va contestar, encenent un cigarret…

Michelangelo Buenarroti va tardar quatre anys i cinc mesos en acabar la volta de la Capella Sixtina. En fer gran part dels frescs tombat sobre una bastida va patir lesions als ulls –per la pintura que li queia a la cara–, i a l’esquena i el coll per les inversemblants posicions que havia d’adoptar. Aquest geni, que tant li agradava la seva feina, va reconèixer, en una carta, com detestava treballar a la Capella Sixtina.

El confinament a les nostres llars ha dut força novetats a les nostres vides. També a l’educació. Molts de nosaltres estem tenint una sensació estranya, tal vegada contradictòria. És com si aspectes que semblaven consolidats haguessin sucumbit amb la crisi sanitària per fer aparèixer antics fantasmes.

A voltes, oblidem. Oblidem perquès. Raons d’allò que fem. Objectius. Ens enredem pels camins. Ens perdem per les cruïlles. I nuvolem les visions d’allò que volíem. Allò fonamental. L’essència.

A la mitologia romana, el déu Janus, representat per dues cares que miren en direcció contrària, simbolitza, entre d’altres aspectes, el do de veure a l’hora el passat i el futur per poder decidir millor en el present.