Autor: Jaume Funes

Escric, saturat en bona part de reflexions virtuals, abans de tornar a obrir la càmera i dedicar-me a animar pedagògicament a un grup de profes de secundària. ¿Puc parlar, com si no passés res, de didàctica, psicopedagogia, polítiques educatives? ¿Si educar ensenyant no ha estat mai possible sense abundants dosis d’entusiasme, podem oblidar que els dipòsits del professionals de l’escola potser estan arribant a la reserva? Vivim entre nous malestars docents i nous malestars discents. Mestres i alumnes poden estar sumant nous motius per passar de l’escola actual. Com que no podem deixar de militar permanentment per construir l’escola que…

Tornen a enredar-nos amb les lleis d’educació. Ens fiquen en un caos de falsedats i d’arguments aliens al fet d’esdevenir professionals útils en les vides d’infants i adolescents. Ja va ser esgotador suportar el ministre Wert i esgota comprovar que les ganes de tornar al passat llunyà són permanents. Està molt grapejada l’afirmació que portem masses lleis i n’hem de fer una de consens. Dubto sigui possible. Potser en tindríem prou amb acordar no fer mal a cap infant i adolescent i poca cosa més.

Són moltes les preguntes que ens estem fent de cara a construir la nova escola que necessitem quan finalitzi el confinament; cal que reflexionem també sobre quina serà l’escola que voldran construir les famílies, amb quina realitat familiar es trobaran les escoles o quines polítiques caldrà posar en marxa des de la lògica municipal.

Just quan començava la quarantena universal en la qual estem, la meva editora del llibre ‘Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito’, mare animada d’adolescents, em demanava algun decàleg per viure (sobreviure) amb ells entre quatre parets. Li vaig escriure els 10 manaments que transcric al final.

He començat l’any amb una llarga sèrie d’escrits, debats i reflexions sobre l’ofici de mestre i el sentit de l’escola, tot plegat per haver publicat ‘Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix’. Aquests dies, però, he vist com la reflexió saltava pels aires, condicionada pel suposat dret dels pares a seleccionar continguts i mètodes sobre allò que consideren que han de fer o no a l’escola els seus infants i adolescents.

Oblida el currículum i prepara l’alumnat per la vida. Cal treballar per projectes. I avaluar competències. El mòbil no ha d’entrar a l’escola. Has de construir una nova escola que estigui al dia. I fer servir l’evidència científica per saber com aprèn el teu alumnat. Cal reduir el fracàs i l’abandonament escolar prematur. Arriben dies de matrícula… i has de vendre una bona escola. No t’oblidis de la neurociència… Innova, innova, innova…

Els darrers mesos, el debat sobre el pensament crític ha estat marcat per les batalles sobre l’adoctrinament a l’escola. Batalles en les que no es vol aclarir per a què volem l’escola i quina mena de persones i ciutadans volem que surtin després d’haver passat per ella.

Una de les preocupacions principals de la comunitat educativa recau sobre l’alumnat que acaba l’escolaritat obligatòria amb uns resultats inadequats que fan difícil la continuació del seu itinerari formatiu. L’article reflexiona sobre aquest aspecte fent esment a la importància de l’acompanyament en les transicions educatives.

Educar adolescents no és tan sols fer una llarga gimcana dominant un conjunt d’habilitats educatives. És, fonamentalment, un repte permanent d’educació en valors. No. No podem deixar l’ètica a un costat, com si fos un tema per a estones tranquil·les, perdudes

Sense simplificar gaire he de dir que, en l’actualitat, l’ensenyament secundari és, amb molt, una font significativa de tensió́ i dificultat entre bona part dels adolescents. No només assistim a la complexitat d’educar en una etapa convulsa i apassionant, sinó́ que les distancies entre el que ells i elles consideren important a la seva vida i el que els proposa l’escola oficial comencen a ser enormes.