Fa uns cursos que, gràcies a un projecte que realitzem cada any a religió, vaig descobrir el valor que té per al nostre alumnat tenir una petita mascota a l’aula.
I segur que estareu pensant… Una girafa és una petita mascota? Clarament el títol és una crida d’atenció i sobretot una afirmació del gran Francisco Mora. Francisco Mora és doctor en Medicina i Neurociència, catedràtic de Fisiologia Humana i professor de la Universidad Complutense de Madrid i Iowa, als Estats Units, a més d’un referent internacional en el camp de la Neuroeducació i autor de nombroses publicacions científiques.
En moltes de les seves xerrades ens explica que la neuroeducació és una nova visió de l’ensenyament basada en la neurociència, l’objectiu de la qual és ajudar el professorat a conèixer i entendre com aprenem per, d’aquesta manera, poder ensenyar i aprendre millor. I no es tracta només d’ensenyar d’una forma més eficient per potenciar el talent de l’alumnat, sinó també de ser capaços de detectar necessitats en l’alumne que li dificulten la lectura, la comprensió, la memorització o l’aprenentatge. En les seves pròpies paraules: “Intentar ensenyar sense conèixer com funciona el cervell aviat serà com dissenyar un guant sense mai abans haver vist una mà”.
Cal que els professors i mestres tractem de despertar permanentment la curiositat dels estudiants, fomentant les seves ganes d’aprendre
En molts fòrums ell ens planteja aquesta pregunta: Què passaria si, durant una classe, apareix una girafa? Seguirien els alumnes prestant atenció? La resposta sembla, sens dubte, ben clara. La girafa trencaria els esquemes de la monotonia perquè constitueix quelcom diferent, cosa que sobresurt de l’entorn. Ràpidament, es despertarà la curiositat dels alumnes. I amb això, l’emoció. I amb l’emoció s’obre la finestra de l’atenció, requisit imprescindible per a la creació de coneixement. El temps d’aprendre i memoritzar “perquè sí”, o “perquè entra a l’examen” ha quedat enrere. Cal que els professors i mestres tractem de despertar permanentment la curiositat dels estudiants, fomentant les seves ganes d’aprendre.
I aquí entra directament la meva proposta. Les meves preguntes són similars: què passa quan portem, per exemple, una tortuga a l’aula? O quan portem cucs de seda, quan muntem un terrari a l’aula o, fins i tot, quan tenim insectes pal? Doncs, efectivament, les ganes d’aprendre augmenten exponencialment en molts aspectes.
D’una banda, podem descobrir i veure en viu i en directe el cicle de la vida, d’una manera molt més enriquidora que el que es pot trobar en un llibre de text. Ens fem més responsables, descobrim que tots els éssers vius necessiten cures i nosaltres per petits que siguem els les podem oferir. Ens sensibilitzem amb l’entorn. Treballem en equip i ens repartim les tasques. Perdem la por a petits insectes o animals. Aprofitem el nostre meravellós entorn per buscar-los el menjar i alimentar-los.
Conèixer com funciona el cervell, sens dubte, ens ajudarà a innovar i millorar l’ensenyament
I per últim, relacionem la vida amb el que passa a l’aula de manera que, igual que en el nostre dia a dia, en arribar a classe tenim alguna sorpresa, un nou naixement, un insecte que creix i muta, un que se’ns ha escapat, excrements per netejar o aigua per canviar.
Les cares de l’alumnat, i fins i tot la dels docents, són un gran reflex d’aquesta EMOCIÓ que genera CURIOSITAT, MEMÒRIA i, per descomptat, APRENENTATGES DURADORS.
Acabo recordant que el cervell només aprèn si hi ha emoció, o, com a mi m’agrada dir, “emociona el teu alumnat i aprendrà”. Conèixer com funciona el cervell, sens dubte, ens ajudarà a innovar i millorar l’ensenyament. El que considero absolutament necessari en els temps que vivim.
I, com s’acostuma a dir, una imatge val més que mil paraules.
