L’educació formal ha d’assumir el repte d’acompanyar l’alumnat en el desenvolupament de la seva Competència Digital, ja que aquest és un dret bàsic de tot ciutadà que influenciarà les seves possibilitats d’èxit en la vida (Momimó, 2016). I atès que les famílies no tenen per què tenir els recursos o coneixements necessaris per a garantir el desenvolupament de la Competència Digital dels seus fills (Jubany, 2016), aquesta responsabilitat recau en l’educació formal.
I aquí estem nosaltres a l’aula, enfront dels nostres alumnes. Disposats a mostrar les nostres millors habilitats docents i a fer-ho, com el context requereix, integrant les Tecnologies Digitals. I de sobte, alguna cosa falla… el vídeo que hem creat amb tant afecte no té volum o bé no podem mostrar-los la darrera activitat que hem dissenyat per a ells al campus virtual, perquè, una vegada més, no funciona la wifi. I ens bloquegem. Som docents, no tècnics informàtics. Ens sentim insegurs amb la tecnologia, i no és la primera vegada.
Amb l’objectiu de donar veu als docents, és interessant poder recollir la seva percepció respecte a com se senten davant d’aquestes situacions. En una investigació basada en estudis de casos en centres d’Educació Primària i Secundària (Vázquez, 2019), s’han pogut identificar una sèrie de factors que els docents relacionen amb la inseguretat pròpia o dels seus companys a l’hora d’integrar les Tecnologies Digitals a l’aula:
- Es perceben les Tecnologies Digitals com una amenaça a pràctiques educatives tradicionals (Robinson i Aronica, 2015; Romeu, Guitert, Vázquez i Alonso, 2013). Per exemple, en relació al desús del llibre de text o al fet que els docents se sentin insegurs a l’endinsar-se en processos d’aprenentatge que es distancien de les experiències que van viure quan eren alumnes, possiblement perquè no van ser formats per afrontar el repte que suposa ensenyar de manera diferent a la qual s’ha après (Fernández i Fernández, 2016).
- Mancances en la Competència Digital Docent, ja que els docents que se senten poc competents digitalment es mostren insegurs a l’hora d’integrar les Tecnologies Digitals en les seves activitats (Kirschner, 2015; Marina, 2015).
- Existència d’una bretxa tecnològica entre docents i alumnes. Malgrat que ni l’ús ni la pertinença a una generació concreta implica que l’alumnat sigui competent digitalment (Gallardo-Echenique, Marquès-Molías, Bullen i Strijbos, 2015; Hatlevik i Christophersen, 2013) i que encara que l’alumnat percebi un alt nivell d’ús de les Tecnologies digitals aquest sol ser superficial (Pedró, 2015), hi ha docents que se senten insegurs en percebre que l’alumnat té més desenvolupades les seves habilitats digitals.
Addicionalment, l’arribada de les Tecnologies Digitals ha generat situacions que de vegades produeixen en el professorat la sensació de pèrdua de temps (Alonso, Guitert i Romeu, 2014) o manca de control (Tallvid, 2016), generant la necessitat de crear noves dinàmiques a l’aula (Consell Escolar de Catalunya, 2015) que de vegades els fan abandonar la seva zona de confort.
Però l’interès d’aquesta investigació potser rau, més que en la identificació de factors que generen inseguretat, en les propostes que realitzen els docents per superar aquesta sensació, les quals s’engloben entorn de dos grans eixos. En primer lloc cal assumir el canvi de rol en la figura del docent i de l’alumne acceptant nous escenaris en els quals el docent es converteix en guia (Pérez-Mateo i Guitert, 2014; Resnick, 2017) i l’alumnat pot mostrar major coneixement d’alguns continguts, el que no vol dir que tingui més domini que el seu professorat en relació a la capacitat d’aprendre amb Tecnologies Digitals (Gallardo-Echenique et al., 2015). Superar la premissa que “el mestre ha de saber més que l’alumne” (Miller, 2015) permet visualitzar els coneixements tecnològics de l’alumnat com una oportunitat per incidir en el seu aprenentatge de manera positiva (Burgess, 2018; Ojando, Benito i Prats, 2017) .
En segon lloc, treballar col·laborativament amb altres professors suposa una estratègia formativa clau (Rubia i Guitert, 2014), ja que al sentir-se acompanyats per altres docents amb habilitats i interès per promoure l’ús de les Tecnologies Digitals al centre, el professorat se sent més motivat i competent (Cepeda, 2013) i és capaç de superar les inseguretats percebudes per transformar-les en oportunitats (Orlando, 2014). Potser la clau estigui en deixar de donar-li voltes i simplement intentar-ho, doncs, tal com diu un proverbi japonès, “l’èxit és caure set vegades i aixecar-se vuit“.
