No és d’estranyar que els i les joves busquin identificar-se amb els seus protagonistes, com ho fa cada generació amb sèries des de Física o Química o Rebelde Way a Merlí i Espies de Veritat, com a models d’èxit i reconeixement social.
Però què passa quan les ficcions tendeixen a narrar les històries des del mateix punt de vista? Quan les ficcions obvien representar certes vivències, oblidant mostrar els dubtes, el diàleg, els límits, el consens, el gust compartit o la diversitat en el desig quan parlem de sexualitats? Quines implicacions té això en la construcció de les nostres sexualitats?
Élite és una de les sèries amb més èxit entre la població juvenil. Aparentment, és un thriller en el context d’un institut, però veient les cinc temporades estrenades algú podria arribar a pensar que es tracta d’una telenovel·la juvenil, d’argument flac, però amb un missatge clar: sexe, drogues i rock&roll (música electrònica, per portar-ho al context) com a sinònims d’adolescència. I és que en el vídeo promocionant la sisena temporada de la sèrie, aquest lema dels seixanta continua vigent com un ideal.
La proposta audiovisual que Carlos Montero i Darío Madrona van fer pública per a la primera promoció de la sisena temporada de la sèrie és un crit al públic, un desafiament. Des de les primeres imatges en què veiem com la protagonista engega la webcam, se’ns interpel·la situant-nos com a voyeurs únics, com a receptores d’aquesta gravació on sembla que no hi haurà censura i podrem trobar tot allò que ens vingui de gust trobar. Se’ns desperta un imaginari prohibit que es reforça amb la pregunta “¿Tú, tú qué?” que escoltem per part de la protagonista a la pantalla.
A continuació, un compendi de vídeos amateurs ens podrien recordar a alguna plataforma de pornografia. Els suggeriments de pràctiques sexuals que veiem a la pantalla declaren que el sexe només pot ser passional, destructor i desenfrenat. A més a més, en vermell, veiem projeccions de fórmules de física i llegim ¿Cuánto me odias? ¿Cuánto te excito? sobre els cossos seminús dels i les joves.
Amb aquest inici, és interessant preguntar-nos per què la sexualitat s’emmarca dins d’un imaginari prohibit en el qual s’accedeix individualment, en línia i d’amagat.
És normal que els i les joves tinguin curiositat per saber-ne més, ja que, majoritàriament, és en l’adolescència quan es revelen els primers desitjos sexuals. Ara bé, és problemàtic admetre que a aquest camp per descobrir només s’hi pot arribar individualment, perquè suposa assumir que els i les joves aniran a trobar resposta en les imatges de fàcil accés, és a dir, sèries i pel·lícules comercials, o en l’entorn digital. I en ambdós casos, les narratives que imperen són masclistes, autoritàries i agressives. Com veiem en aquests primers segons del vídeo en què les frases ¿Cuánto me odias? ¿Cuánto te excito? apel·len a la competició i a la desconfiança.
És problemàtic admetre que a la descoberta de la sexualitat només s’hi pot arribar individualment, perquè suposa assumir que els i les joves aniran a trobar resposta en les imatges de fàcil accés, on les narratives que imperen són masclistes, autoritàries i agressives
Si continuem analitzant aquest anunci de l’estrena, l’escenari canvia dels vestidors de l’escola a un fons negre. Com si estiguéssim en el no-res, veiem una ràfega d’imatges amb cossos fragmentats que es refreguen entre ells i es mullen sota la pluja. També augmenta el ritme de la música, el techno pren protagonisme i al seu compàs escoltem unes veus que s’alternen anunciant “Soy lo puto mejor”, “Soy lo puto peor”. Tot plegat, va a un ritme accelerat, les veus se sobreposen com si fossin pensaments aglomerats mentre que l’expressió dels personatges passa de l’excitació a la preocupació i, fins i tot, al patiment.
Hi trobem a faltar complicitat, algun somriure, un parell d’abraçades, i unes quantes paraules; hi sobren empentes, mirades desafiants, i crits que no sonen, però sentim ben fort.
Segurament no és la primera representació que veiem on es vinculen les vivències afectivosexuals amb el dolor, però no per això cal passar-ho per alt. De fet, en el tràiler escoltem com s’alineen les veus per deixar pas a un fluix i subtil “No lo hagas”. Però a la pantalla res canvia. I la pregunta aquí és, què és el que no hem de fer? Com podem viure una sexualitat compartida i plaent si les representacions que veiem d’aquesta tendeixen a mostrar violència?
Parlar de sexualitats en aules de secundària sol ser una necessitat i una capsa de sorpreses. Darrerament, en intervencions a les aules veiem que les primeres paraules que els venen al cap han passat de ser “penis, vagina, semen” acompanyades d’uns quants riures, a “plaer, descobriment, desig” i també “violència, contracepció, consentiment”.
Sembla que els i les adolescents de secundària tenen un imaginari més ampli pel que fa a les sexualitats que els creadors d’Élite, tot i que també tenen molts dubtes i curiositats. Es pregunten per com són les relacions sexuals entre dones, discuteixen sobre el concepte de virginitat, desconeixen què són les infeccions de transmissió sexual i veiem com es perpetuen els tabús en relació amb la menstruació.
Ens sembla tan perillosa com avorrida la idea de seguir amb les narratives de sempre, on la sexualitat és un pou de temptació en el qual caure-hi suposa patiment, engany i desesperació. On els personatges que hi apareixen també són els de sempre, cànons de bellesa omnipresents i noves incorporacions per complir quotes i que no sigui dit que falta diversitat.
El de sempre ja està vist, repetit i après, i potser, si les sèries protagonitzades per adolescents incidissin en el “plaer, descobriment, desig” mirant aquestes vivències de forma positiva i tranquil·la, les formes de viure les sexualitats en l’adolescència serien unes altres. Ens agrada imaginar aquestes produccions com un espai on la diversitat és real: d’experiències, de cossos, d’orientacions i identitats sexuals, d’espais, de punts de vista. Ens agrada imaginar que els i les adolescents es poden identificar, i per tant, aprendre d’un personatge que no reprodueixi violències ni conductes tòxiques, sobretot, pel que fa a les sexualitats, així en plural.
Clara Pelegrin i Cristina Almirall són membres de l’equip del projecte educatiu Construir Mirades de la cooperativa Drac Màgic, especialitzada en educació cinematogràfica i cultura audiovisual amb perspectiva feminista.
