Les víctimes dels conflictes tenen dret a conèixer la veritat i els Estats tenen l’obligació d’establir-la. Aquesta és la conclusió de l’informe del comissionat pels Drets Humans del Consell d’Europa, centrat en el panorama espanyol. A Espanya, l’Estat incompleix amb les seves obligacions. El resultat de l’extens estudi mostra com el nostre país falta als seus deures amb les persones desaparegudes forçades durant la Guerra Civil (1936-1939) i la postguerra (1939-1975). Segons l’estudi, els errors durant la Transició Democràtica són múltiples i sovint difícils de desgranar els uns dels altres (tots atenyen als drets humans), però es poden dividir en tres grans blocs: avui dia no existeix una xifra oficial de víctimes del Franquisme, l’aplicació de la Llei de Memòria Històrica és escassa i l’Estat relega la reparació “a la sola iniciativa de les famílies”.
Carlos Slepoy, advocat precursor de la denominada Querella Argentina que busca investigar els crims de la dictadura franquista al país llatinoamericà, és un dels que acompanyava la iniciativa de les famílies que en foren víctimes. És una lluita recollida al documental El Silencio de Otros (2018), d’Almudena Carracedo i Roberto Bahar. Aquesta investigació s’obrí el 2010 en aplicació del principi de jurisdicció universal i és l’única oberta en tot el món per les greus violacions de drets humans durant el període mencionat. La justícia nacional s’escuda en dues eines: l’aplicació de la Llei d’Amnistia preconstitucional (1977) i la teòrica prescripció dels delictes, al no entendre’ls com a crims contra la humanitat. L’estratègia narrativa a El Silencio de Otros (Almudena Carracedo, Roberto Bahar, 2018) consisteix a recuperar la història a través del seguiment de personatges víctimes directes o indirectes de la Guerra Civil o de la dictadura franquista. Al documental, es col·loquen davant la càmera per fer-la participar del seu procés de restauració de la justícia. Una pràctica comuna a l’hora de rastrejar la memòria històrica: recollir els testimonis que l’han viscuda de primera mà amb voluntat sensibilitzadora, perquè no es perdin les seves històries. Són part d’un gruix de testimonis que, a l’estat espanyol, han anat per davant dels marcs sociopolítics, ja que no és fins al 2002, quaranta anys després de la mort del dictador, que al Congrés dels Diputats es condemnà unànimement la repressió del Franquisme.
El recull del relat de la memòria oral fa que aquesta esdevingui un document més. I si bé és cert que la memòria és subjectiva i vulnerable, com diuen els documentalistes Montse Armengou i Ricard Belis, la seva inexactitud no invalida el relat. Això s’explica perquè “la seva missió no és establir una veritat asèptica ni pressuposar que el document-paper és més verídic que el document-veu”. La memòria dota així de sentit als esdeveniments del passat: en forma de veu, d’imatges i també de documents, que creen un arxiu. La particularitat de l’arxiu, compartida amb la de cert dispositiu cinematogràfic, és la d’enllaçar amb el futur: permeten el reconeixement d’un passat que pot ser dolorós de recordar i que és impossible d’oblidar. Arxiu i cinema poden ser concebuts com a pràctiques memorístiques, creadors de l’altre relat o del no oficial.
Un altre relat no reconegut és el de la peça Más muertas vivas que nunca (2002), de Marta de Gonzalo i Publio Pérez Prieto. Les imatges d’arxiu de dones militants d’esquerra es creuen en el pla de l’acció principal, mentre una veu en off evoca poèticament el punt de vista en primera persona de les assassinades en la repressió. Una obra que pretén commemorar la matança de la plaça de Toros de Badajoz del 14 d’agost de 1936, moment en què l’exèrcit franquista va prendre la ciutat i la vida de quatre mil persones, entre les quals hi havia les camperoles participants de les col·lectivitzacions de terra andalusa i extremenya.
Animalització (Zoraida Roselló, 2015) és una incisiva reflexió sobre la identitat i la llibertat en temps de retòriques franquistes. Articula un relat visual sobre el passat, la memòria i la responsabilitat de les institucions. El protagonitzen iconografies tan diverses com la d’un ramat de bens i la visita de Franco a Tortosa (1966), que resultà en un monument de commemoració a la victòria franquista a la Batalla de l’Ebre, que segueix, contra la llei, a la via pública. Es va concebre en el marc de la campanya propagandística dels 25 años de Paz (1964), i el documental recull sonorament la visita de Franco a Tortosa i de l’acte inaugural del monument. Per a l’historiador Juli Cuéllar, de la Direcció General de Memòria Democràtica, la pau dels vencedors és la pau dels cementiris, no repara les víctimes: el 30% dels 6.908 inscrits al Cens el 2023 foren desapareguts al front de la Batalla de l’Ebre. En aquella data, a les Terres de l’Ebre s’havien fet 20 excavacions de fosses i múltiples actuacions de recollida de restes òssies humanes trobades en superfície. I davant la resistència d’algunes administracions (com l’Ajuntament de Tortosa el 2023) a aplicar les lleis de memòria històrica i de donar compliment a la retirada de la simbologia franquista, explicava que fou necessària la intervenció del Govern de la Generalitat: “Són les traves administratives i les demandes judicials interposades per l’extrema dreta les que van aturar el calendari de retirada del monument”.
Totes aquestes reflexions han format part d’una programació cinematogràfica dirigida a joves, amb àmplia participació i curiositat. Una proposta educativa per conèixer un cinema dedicat a la reivindicació dels drets a la veritat i a la reparació. Aquests són, justament, els principis rectors del moviment memorialista o de memòria democràtica.
L’alumnat de l’Institut de Maçanet de la Selva, davant de la pregunta de què farien si tinguessin il·legalment un monument franquista com el tortosí a la plaça de la seva vila, es mostrava decidit: “Aquí el faríem enretirar, és un tema de justícia”. Caldrà promoure més espais on veure un cinema que, en definitiva, permeti l’aproximació a esdeveniments històrics ja ocorreguts i que, en portar-los al present, dota la història d’un sentit viu.
—-
Durant la redacció d’aquestes línies, surt una notícia de regust agredolç. Després de cinc anys de feina, s’acaba d’inaugurar l’únic museu de la Guerra Civil Espanyola, impulsat per persones de l’acadèmia, historiadores, arqueòlogues i especialistes en Humanitats. És una institució virtual en forma d’arxiu accessible també en català, i s’allotja al Canadà. Un museu a més 7.000 kilòmetres d’aquí, i a un clic de les aules.
—-
El silencio de otros (Almudena Carracedo, Roberto Bahar, 2018), Más muertas vivas que nunca (Marta de Gonzalo i Publio Pérez Prieto, 2002) i Animalització (Zoraida Roselló, 2015) han format part de la sessió sobre memòria històrica, impartida a alumnat de 3r i 4t d’ESO, Batxillerat i CF, dissenyada i realitzada el 2023 per Drac Màgic amb la presència de Juli Cuéllar, tècnic de la Direcció General de Memòria Democràtica de la Generalitat. La sessió pertanyia al cicle Cinema, Memòria, Pau i Drets Humans organitzat per la Filmoteca de Catalunya i l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, amb la participació del Memorial Democràtic i el Departament d’Educació.
