“Estem veient un genocidi davant els nostres ulls, retransmès en directe en els nostres telèfons. Ningú pot dir que no sabíem el que estava passant”, exclama Greta Thunberg en una declaració de premsa que va tenir lloc després de la seva detenció a Israel. Ho diu amb motiu de la seva participació en la flotilla que va sortir de Barcelona a finals d’agost de 2025 i que tenia l’objectiu de trencar el bloqueig perpetuat a Gaza per l’estat israelià.
La declaració de Greta vol interpel·lar un sector ampli de la població, des de joves fins a gent gran, que habita països del món occidental i que consumeix diàriament un elevat nombre de continguts en circulació a les xarxes socials. Igual que les imatges del genocidi, les paraules de l’activista també ressonen en els nostres telèfons. Però, tot i la seva difusió mediàtica, podríem introduir l’apunt: no en tots els telèfons. L’algoritme determina quina informació consumeix cada usuari igual que ho fa l’agenda setting dels mitjans de comunicació. Però, més enllà del que apareix en els scrolls de cadascú, la pretensió d’universalitat de la declaració de l’activista també obvia els marcs d’interpretació de les imatges. No tothom veu les mateixes imatges, però, i potser més rellevant, no tothom les interpreta des del mateix punt de vista.
Davant de la negació persistent dels interessos polítics i econòmics que no reconeixen l’evidència del genocidi a Gaza, assistim a una mena d’activisme visual en entorns digitals que consisteix a compartir i difondre sistemàticament imatges d’assassinats, de fam, de desplaçaments forçats, entre altres, com a estratègia per rebatre els arguments negacionistes. Però, alhora aquestes accions també tenen la intenció de desestabilitzar el pressuposat lloc de confort de públic receptor, dins de l’imaginari d’una persona espectadora instal·lada en un entorn de benestar i que fruit d’això pot decidir quines realitats vol mirar i quines pot ignorar. El nombre de morts que puja sense parar, la destrucció dels ecosistemes i de les infraestructures que permeten la vida ens situen en una situació emergent. Davant d’aquest sentiment d’emergència, moltes persones activen aquesta estratègia de difusió i ressò de les imatges que arriben des de la Franja de Gaza i d’altres indrets del planeta des de la voluntat de posar en marxa una força mobilitzadora que pugui aturar l’horror.
Igual que la difusió reiterada de vídeos i fotos, les paraules de Greta també semblen voler convocar la responsabilitat individual i col·lectiva que esdevé del consum de les imatges del genocidi, entenent que l’accés a la informació – allò que veiem en els nostres telèfons – és el que pot activar la mobilització social.
En un dels seus primers textos (“Sobre la fotografia”, 1977), Susan Sontag, una filòsofa, escriptora i docent estatunidenca, va plantejar que les imatges són el que permet que la guerra es torni versemblant. Una percepció de realitat que, segons l’autora, és el potencial que tenen les imatges com a impuls d’organització de protestes en contra la guerra. Així i tot, en el mateix text l’autora ja introdueix la idea que l’exposició reiterada a imatges de patiment provoca anestesia. Anys més tard, en el seu text “Davant del dolor dels altres” (2003), l’autora afirma que la hipersaturació d’imatges de guerra, de violència i de dolor té justament l’efecte oposat a la mobilització: la indiferència i la insensibilització.
Per primera vegada en la història del nostre món, hi ha una retransmissió en directe d’un genocidi a partir de les gravacions difoses per les mateixes persones que el viuen. L’accés a mòbils amb càmeres i internet permet que els bombardejos, les morts, la desesperació, siguin difoses amb una immediatesa que demana urgència, que demana auxili, que demana acció. Però alhora en la recepció d’aquestes imatges sovint s’instal·la una sensació d’impotència i/o una incapacitat de comprendre aquestes imatges com a reals, o sigui, com a imatges que remeten a un esdeveniment que ha tingut lloc. Una visualització extrema de la violència bloqueja la capacitat de poder acceptar-la com a factible, com a quelcom que pot formar part de la vida.
Davant de la representació de l’atrocitat, es planteja la pregunta sobre què fer amb aquestes imatges. Compartir-les i amplificar la seva repercussió? Interrompre la seva difusió per no generar insensibilitat? Més enllà dels consums individuals als nostres mòbils, què podem fer amb aquestes imatges si, com diu Greta, aquestes haurien d’interpel·lar la nostra humanitat i la nostra responsabilitat social? Com podem articular una pedagogia antibel·licista en diàleg amb les imatges que ensenyen l’horror?
El debat sobre si ensenyar o no ensenyar imatges de violència convoca un debat més ampli sobre quines violències hem normalitzat i quines encara són capaces de despertar la nostra indignació. Més enllà de preguntar-nos sobre quines violències podem mirar o quines podem compartir amb altres, urgeix la necessitat de crear entorns educatius i mediàtics on poder abordar els imaginaris bèl·lics en relació amb els contextos que els sostenen i permeten la seva naturalització. Amb l’objectiu d’interrompre els fluxos d’acumulació d’imatges que fixen una mirada que deshumanitza determinats cossos i territoris, cal ampliar els contextos de la recepció. Posar aquestes imatges en relació amb totes aquelles que les han precedit o amb d’altres amb què conviuen per descodificar les estratègies de representació que reprodueixen la violència.
En el text “Desnaturalitzar la violència” que forma part de la publicació “Comunicar amb cura, cuidar la vida. Reflexions per transformar la mirada sobre els conflictes bèl·lics” (2025) editat per l’Observatori de les dones en els mitjans de comunicació, Valeria Linera, investigadora i docent, reflexiona sobre el protagonisme de la violència en les produccions audiovisuals actuals, des de les sèries fins als videojocs, reportatges televisius, vídeos musicals i reels a xarxes socials. A partir de la pregunta “¿com s’ha produït aquesta naturalització de la violència fins a convertir-se en una característica de la nostra cultura visual?”, Linera obre una reflexió sobre l’evolució de la cultura visual des d’una perspectiva descolonial. L’autora explicita com la construcció de la idea de diferència colonial va permetre (i permet) representar les persones europees associades a valors com el coneixement i el pensament mentre que les persones natives dels territoris colonitzats es van associar a imaginaris d’ignorància i mal comportament. Una diferència que va servir per justificar la violència dels uns sobre els altres en forma d’esclavitud, càstigs i, en molts casos, d’extermini.
Mirar l’horror demana preguntar-nos sobre les seves formes de representació. Quins són els cossos que podem mirar violentats, assassinats, danyats? I quins altres no podem mirar per respecte a la seva dignitat, intimitat, humanitat? Ensenyar la violència mai és ensenyar totes les violències ni tots els cossos ni totes les vides (i morts). Ensenyar la violència o no ensenyar-la també demana preguntar-se sobre les imatges que falten. Quines imatges necessitem mirar per promoure una pedagogia de l’esperança en què totes les vides importen? Quines ens poden convidar a allunyar-nos de la idea d’inevitabilitat dels imaginaris de destrucció, devastació i extermini?
Durant els últims dos anys, des de Gaza també ens han arribat imatges de celebració, d’organització i resiliència. De resistència a la destrucció de vincles, de memòria, de cultura, de la vida. Una resistència que Mohamad Bitari, un poeta, traductor, escriptor i periodista palestí de Síria establert a Barcelona, recorda a partir del poema “Sobre esta tierra” (1986) del poeta palestí Mahmud Darwish en el vídeo “Alegria i celebració del Ramadà a Gaza” del projecte “Apunts de vista”:
Sobre esta tierra… hay cosas que merecen la vida.
Una nueva llegada de Abril
El aroma del pan al amanecer
Los conjuros de las mujeres para los hombres
Los escritos de Esquilo
El primer amor
Una hierba que crece sobre una piedra
Unas madres que se paran sobre el hilo de una flauta
y el temor de los invasores a los recuerdos
Darwish – que tot i el patiment i el dolor que travessen la seva escriptura, reivindica la vida i l’esperança en contextos de mort, d’horror i de guerra ens convida a invocar visualitats que possibilitin continuar imaginant la vida.
El Diari de l’Educació, 2025