El terme brainrot (podridura cerebral) sorgeix l’any 2023 com a resposta paròdica i autoconscient a l’absurditat del muntatge en directe és a dir, la curadoria i ordenació de vídeos que proposa l’algoritme de les plataformes de contingut. Des de llavors, de forma progressiva i paral·lelament a les millores tècniques en les eines gratuïtes de generació d’imatges d’alta qualitat, s’ha anat desvinculant de la crítica algorítmica fins a esdevenir la seva pròpia categoria estètica. És a dir, el brainrot ha passat de ser una conseqüència de l’ús de les xarxes a ser la tipologia de contingut audiovisual de màxima viralitat d’aquestes. El brainrot com a conseqüència crea una necessitat que el brainrot com a estètica satisfà: estímul constant, reinterpretacions d’icones ja conegudes i hores interminables de contingut audiovisual.
Formalment, les brainrot, presenten criatures estranyes, híbrides i liminals, a mig camí entre el cos humà, l’animal i l’objecte sense arribar a ser cap d’aquestes coses. El tret més significatiu d’aquesta estètica és que no ha estat feta per (ni per a) persones humanes. Havíem vist híbrids similars abans, però eren produïts per persones. Per aquest motiu, aquestes criatures brainrot constitueixen la nova mitologia de l’era tecnòcrata. Els personatges protagonitzen vídeos de curta durada en els que se’ls veu anant al gimnàs, maquillant-se, escapant de la policia o bombardejant un territori, entre d’altres: tota representació segueix els mateixos paràmetres compositius, essent l’única diferència el personatge que apareix i l’acció que desenvolupa.
Aquesta nova mitologia digital neix del procés agressiu de consum i digestió d’imatges propi de la màquina computacional, que desintegra milions d’arxius apropiats de manera il·legítima per crear-ne de nous. Les brainrot són imatges, per tant, en descomposició des de la seva concepció: de viralitat assegurada però ràpida caducitat, i sempre a punt de ser de nou consumides i vomitades per la mateixa màquina productora. Els dispositius algorítmics, com bé sabem, són únicament generatius: no tenen capacitat de creativitat, reflexió ni crítica. Això implica que cada producció és només una repetició de formes prèviament existents. El marge temporal d’aquest procés de regurgitació constant es va abreujant amb cada producció. En aquest sentit, el brainrot és una estètica profundament coherent a l’hora de representar la lògica productora i circulatòria actual: la seva forma és la del vòmit, la de la barreja i el remake fins a l’infinit. Ja que són totalment incapaces de participar de cap discurs, la seva significació recau en els seus modes de circulació i consum, així com en l’espai digital que ocupen.
El brainrot no aconsegueix dir res de nou, oferir solucions ni diferents punts de vista, sinó que repeteix formes antigues i representacions problemàtiques. En la majoria dels casos, les figures representades reforcen estereotips racistes i colonials, i reafirmen els rols de gènere patriarcals i binaris. En la producció d’aquest tipus d’imatge, és molt habitual que el mateix dispositiu de generació artificial proposi iconografia bel·licista: armes de foc, medalles i insígnies, estampats de camuflatge, etc. Una de les representacions més populars és la de l’híbrid-avió de combat, en la que diferents animals, objectes o personatges públics amb parts d’avió es disposen a bombardejar territoris. La investigadora i artista Hito Steyerl traça una correlació entre aquestes imatges i l’aeropittura, la tendència pictòrica militarista del període d’entreguerres a Itàlia. La romantització i normalització visual de les eines de matar funciona com a propaganda feixista. Aquestes són figures que, lluny de convidar a imaginar futurs possibles, reiteren i reafirmen el passat sense incloure perspectiva crítica. En aquest sentit, els principis d’aquestes imatges coincideixen amb els de les ideologies conservadores. Aquesta nostàlgia disfressada d’avenç és pròpia de tota imatge generada, no només de les brainrot. Es tracta de representacions privilegiades per a la difusió de pensament reaccionari, a més, perquè aconsegueixen passar el filtre ineficaç de les xarxes en contra dels discursos d’odi. Els personatges, malgrat híbrids, són sovint caricatures ofensives i repetides d’algun col·lectiu o grup fàcilment identificable.
El principal grup humà consumidor i difusor d’aquesta etiqueta visual dins les xarxes és la Generació Alfa (persones nascudes entre 2010 i 2020), actualment preadolescents i adolescents. Des del camp de la neurologia, s’han confirmat les conseqüències nefastes que aquest tipus de consum té en el desenvolupament del pensament crític i en la capacitat de prendre decisions. A la propaganda visual de discursos d’odi i de pensament reaccionari, doncs, se li suma la incapacitació gradual de les persones receptores, que esdevenen passives i conformistes a una edat determinant pel desenvolupament de la personalitat.
És possible que aquest mateix tipus d’imatge es posi al servei d’altres usos o d’altres ideologies? O bé, pot mantenir-se neutral? Per les seves condicions de producció i circulació, directament vinculades a interessos econòmics i pràctiques extractivistes, el brainrot està condemnat des del principi a una significació limitada. La màquina no pot ser mai un ens apolític ni innocent, com bé sabem: la seva agència és la mateixa que la de les persones que la configuren. Aquestes imatges són, al mateix temps, la publicitat del producte i el producte a consumir. La moneda de canvi (i la motivació darrera de la seva proliferació) és l’extractivisme de dades. El potencial viral del brainrot possibilita l’extractivisme. Per tant, el més interessant és la seva possibilitat de circulació. En aquest sentit, aquestes imatges obeeixen la lògica del fenomen clickbait, en la que no és tan important oferir contingut com aparentar-ho per tal de mantenir el trànsit digital. Per aquest motiu, les dades que acompanyen les imatges brainrot (nombre de visualitzacions, de comentaris, de reproduccions, així com altres dades que no veiem), formen tant part de la imatge com la imatge mateixa.
L’any 2016, la teoria del Dead internet pronostica encertadament un augment progressiu de bots a l’espai digital i la superació eventual en nombre a les persones humanes. Les noves entitats creadores són sistemes algorítmics i artificials i les persones espectadores són, en quantitat, més bots que humans. Per aquest motiu, qualificar aquesta estètica com absurda té sentit només si ens concebem a nosaltres mateixes, les persones humanes, com les receptores principals. Pensada des de la lògica del bot-receptor, no hi ha res d’absurd en aquest tipus d’imatges, sinó que són perfectament intel·ligibles i efectives.
Aquesta estètica podrida és paradigmàtica del panorama comunicatiu i polític actual. Davant la hipervisibilitat i la saturació d’estímuls audiovisuals, incloure encara més soroll és una estratègia de devaluació de la informació. La sobrecàrrega d’imatges de contingut agressiu disminueix el valor d’altres imatges en la mateixa categoria. Havent consumit hores i hores de vídeos generats de bombardejos, o altres tipus d’agressions colonials, es dilueix greument l’impacte emocional de veure un vídeo enregistrat en el qual es documenta aquest horror. Per una banda, podem dubtar de la veracitat del seu enregistrament. D’altra, hem enllaçat aquestes representacions al codi de l’humor fins al punt que resulta molt complicat desfer el camí i activar l’empatia. La impassibilitat davant les imatges és el que permet que els líders polítics les emprin per a manifestar voluntats i amenaces sense cap conseqüència real. Aquest és el cas de Trump, que acostuma a manifestar en imatges generades les seves voluntats imperialistes, sigui a Gaza, Veneçuela o Groenlàndia. Aquest nou vessant de comunicació política no seria possible sense l’apatia visual i la normalització de la iconografia militar i imperialista incentivades pel brainrot.
Fins i tot si afirmen les intencions monetàries rere una ocupació militar, les imatges generades gaudeixen d’un grau d’impunitat molt arriscat. Ens trobem, doncs, amb una alteració de l’ordre habitual comunicatiu en què les imatges pre-documenten: el brainrot va primer, els successos després. Com que ja tot és explícit, res és impactant. I, si bé la producció del pronòstic és artificial, el seu relat és verídic.
El Diari de l’Educació, 2026