Vivim en un moment altament visual. Les imatges en moviment formen part de la nostra quotidianitat apareixent en múltiples pantalles: telèfons mòbils, ordinadors, rellotges intel·ligents, tauletes o televisors, entre d’altres. L’hiperpantallització de la realitat afecta tots els sectors de la població a diversos nivells, però és en la primera infància (0-6 anys) on genera més preocupació pels efectes adversos pel que fa a la salut, l’atenció i les formes de convivència, en una etapa clau del desenvolupament cognitiu.
El debat sobre en quin moment les pantalles —i, per extensió, l’audiovisual i el cinema— han d’arribar als infants continua obert. Massa sovint, però, la qüestió es planteja en termes binaris: pantalles sí o pantalles no. Per això cal preguntar-nos: és o ha de ser aquest, el punt de partida essencial? Aquesta polarització sovint deixa poc espai per a una reflexió més matisada sobre el paper que les imatges en moviment poden tenir en l’experiència cultural i educativa dels infants.
En aquest context, el potencial pedagògic i imaginatiu del cinema corre el risc de quedar diluït dins la lògica del consum accelerat d’imatges: continguts breus, moviment constant, colors intensos, veus estridents, músiques trepidants… Diferents estratègies que busquen ser estimulants i que fomenten una recepció passiva. Tanmateix, cal recordar que sempre ha existit un petit oasi. Un tipus de cinema i uns espais físics de resistència —sales petites, filmoteques, festivals minoritaris o aules educatives— on l’art cinematogràfic esdevé una experiència de descoberta, de reflexió i de sensibilitat. Un oasi que no dicta significats tancats, sinó que obre preguntes; que fa del cinema un fet col·lectiu, crític i transformador.
La qüestió, potser, no rau a veure o no veure imatges en moviment, sinó en què mirem i, sobretot, en com aprenem a mirar des de petits. Què visionem? Sobre quines pantalles? En quines condicions? Amb quin acompanyament? És en aquest punt on el diàleg esdevé central.
Com i on mirem?
És interessant establir una analogia entre la infància i els inicis del cinema: ambdues són etapes marcades pel joc i l’experimentació, pel plaer de la descoberta i la fascinació visual. Les primeres pel·lícules de la història eren curtes, mudes i juganeres, amb una estructura narrativa senzilla, i tractaven temes atemporals com l’amistat, la vida quotidiana, la sorpresa, l’amor o les pors. Un bon exemple és Pierrette’s Escapades (1900), de la pionera Alice Guy-Blaché, a qui li devem, entre altres aportacions, algunes de les primeres pel·lícules que incorporen la narrativa al cinema.
Segurament, la fascinació de les primeres persones que veieren una pel·lícula s’assimila a la dels infants que miren un film per primera vegada, però la manera com ocorre, en la majoria dels casos, és ben diferent: en pantalles individuals —com telèfons mòbils o tauletes— i de manera solitària, sovint sense un sentit ni una transcendència concreta, com una forma d’omplir el temps buit, un entreteniment passiu.
En canvi, als inicis del cinema, les projeccions combinaven diverses pel·lícules dins d’altres espectacles en fires o teatres de varietats. Com que els films eren muts, hi havia música en directe i persones narradores que acompanyaven la projecció. Els comentaris, les rialles i les reaccions del públic formaven part del gaudi cinematogràfic, convertint el fet de mirar en un acte viu i participatiu, tota una experiència.
La importància rau a entendre que mirar pot ser –i ha de ser— un acte col·lectiu, i que existeix un espai bombolla dedicat exclusivament a mirar una sola pantalla en comunitat, idoni per afavorir aquesta mirada: la sala de cinema. Encara més, en aquests petits oasis dels quals parlàvem, es treballa des de fa anys per acompanyar les pel·lícules amb mediadores, activitats complementàries, dossiers pedagògics, propostes teatrals, jocs… Amb la convicció que ritualitzar el fet d’anar al cinema és necessari i útil.
La problematització de les pantalles a la infància no hauria de tenir com a objectiu l’eliminació total i absoluta d’aquestes, sinó que hauria de poder fer una distinció especial per a la gran pantalla. La sala de cinema és un espai que convé redescobrir, reivindicar i fomentar per tot el que pot oferir, entenent-la com una eina indispensable pel despertar cultural i emocional dels infants.
Com que l’escola és un dels espais més importants per al desenvolupament durant els primers anys de vida, juga un paper clau en aquesta tasca. Sovint, però, sorgeix la pregunta: com utilitzem les pantalles a l’aula d’una manera responsable i pedagògica en la primera infància? Una possible resposta seria usant-les com la gran pantalla de cinema, portant el cinema a l’escola (quan no és possible portar l’escola al cinema), transmutant les aules en petites sales cinematogràfiques, tal com succeeix en altres disciplines artístiques, com amb l’obra de dansa Cometa (2021) de Roser López Espinosa.
Què mirem? Tant d’important és com mirem, com què mirem durant la primera infància. Per aquest motiu, els continguts fílmics han d’estar alineats amb aquesta franja d’edat, així com amb el procés evolutiu i l’experiència vital de cada infant. És important que les primeres experiències cinematogràfiques es donin amb films amb una narrativa senzilla i clara, i amb temes propers a la vivència dels infants com: l’amistat, els sentiments, la família, o la curiositat. Amb valors que afavoreixin una comprensió del món des de la rellevància dels vincles, l’empatia i la col·laboració entre les persones, o la relació amb l’entorn, entre d’altres. Comptant amb un ritme tranquil —moviments pausats, músiques serenes, espais per la reflexió— i una narrativa segura, és a dir, amb absència de llenguatge malsonant, violència o escenes que puguin generar por, ansietat o inquietud. Construint, sempre, espais d’acompanyament i diàleg.
Encara més, hem de poder demanar a aquestes pel·lícules que siguin diverses, tant pel que fa a l’estètica com a la narrativa i la representació. És a dir, que hi apareguin diferents tipus de cossos, diferents identitats de gènere i models familiars, així com altres cultures i orígens, per ajudar-nos a construir imaginaris diversos que activin i enriqueixin la mirada dels infants envers el món. Tal com assenyalaven Marta Selva i Anna Solà en un espai de formació i conversa sobre l’evolució de la Cooperativa Drac Màgic, parafrasejant Eulàlia Balcells, pel·lícules que contribueixin al “reencantament del món”.
I és que hi ha obres que ens recorden el que es pot aprendre mirant, com el necessari i no caduc Ten minutes older (1978) de Herz Frank, en què contemplem durant deu minuts el joiós embadaliment d’un infant que observa, vivaçment, una obra de teatre. La seva cara esdevé un clar reflex de la necessitat de mirar atentament i de manera conjunta. Del fet de posar-nos a la pell dels altres, de reflexionar, assimilar, descodificar, crear connexions, deixar volar la imaginació i emocionar-nos.
Segurament necessitem llegir més novel·les, però també mirar més pel·lícules i recordar-nos que la nostra experiència al món no és única. Necessitem veure’ns reflectits a les pantalles: les nostres pors i alegries, preocupacions, conflictes, com un espai per buscar alternatives i imaginar nous futurs possibles.
Per tot això, en un moment tan visual, és necessari reivindicar la importància de les sales de cinema i les pel·lícules de qualitat a la primera infància. En un intent de fer participar —d’una manera responsable, plaent i pedagògica— el cinema en el creixement de les persones. Un cinema que pugui ser progressiu a mesura que creixem, que sigui el nostre company al llarg de la vida.
El Diari de l’Educació, 2026