Educar en cultura visual, apropar coneixements, eines i estratègies a infants i joves per a relacionar-se amb les imatges de forma activa, crítica i resistent suposa reptes constants. I és així perquè el creixement exponencial de la cultura audiovisual, la seva expansió així com la seva transformació, fan mutar les condicions tècniques i socials amb les quals, com a societat, ens relacionem amb les imatges. Educar en les imatges no és tan sols necessari per a les generacions més joves sinó que ho és per a totes aquelles que vivim immerses en un món visual del qual no en sabem descodificar les normes.
Una d’aquestes normes, o codi, tant estès que es fa gairebé difícil d’identificar, és el de l’hegemonia de la narrativa. Apuntalat per l’auge de les sèries, però ja present de molt abans, el regne del “plot”, de la història, de la trama reconeixible i comprensible s’ha instaurat completament en l’audiovisual que ens envolta. La major part del que veiem, i sobretot del que té més èxit i difusió, ha de tenir una línia narrativa “clara” que puguem seguir, uns girs de guió inesperats per “enganxar-nos”, una història que ho faci atractiu, i sorpreses que ens facin tenir ganes de continuar. Hem col·locat l’espòiler en un altar de veneració absoluta, com si saber el que et trobaràs impliqués destruir el plaer d’anar-hi.
D’aquesta qüestió en parlava la cineasta Lucrecia Martel en el col·loqui d’una pel·lícula seva, en una cita que recull Andrea Soto Calderón al seu inspirador llibre La performatividad de las imágenes (Editorial Metales Pesados, 2020): Estar locos por el argumento, parece que si no entendemos algo no sirve. La mayor parte de las cosas importantes de nuestra vida no las entendemos, es curioso cómo le exigimos al cine, a la literatura, a la música, ser comprensibles. Cuando cosas completamente vitales y definitivas como la existencia son incomprensibles. I és que aquesta fascinació perquè les pel·lícules o les sèries “s’entenguin” i on tot tingui “una explicació”, sembla que s’ha instaurat com una norma irreversible.
Estar locos por el argumento, parece que si no entendemos algo no sirve. La mayor parte de las cosas importantes de nuestra vida no las entendemos, es curioso cómo le exigimos al cine, a la literatura, a la música, ser comprensibles. Cuando cosas completamente vitales y definitivas como la existencia son incomprensibles. Lucrecia Martel
Quan busquem maneres d’educar en cultura visual que contribueixin a construir mirades resistents, destruir el regne de la narrativa és un dels esculls més complicats de superar. Actualment, sembla que altres aspectes de la cultura audiovisual, com la presència d’estereotips associats a la feminitat o a la masculinitat, la invisibilitat o la no-representació de certes identitats dels marges, etc., són relativament més fàcils d’identificar (encara que no de superar o trencar).
Trobem, per exemple, algunes sèries dirigides a públic juvenil que fan un esforç per representar la diversitat d’expressions i identitats de gènere, d’identitats sexuals, de relacions afectives com podria ser la sèrie Sex Education (Laurie Nunn, 2019). Però si ens fixem en la qüestió narrativa, veiem que fa servir els mateixos principis bàsics narratius de “chico-conoce-a-chica” i d’estirar com un xiclet la tensió sexual no resolta per a mantenir-nos enganxats a la pantalla. Es tracta de recursos que utilitzen sèries i pel·lícules que fàcilment categoritzaríem com a estereotipades, amb punts de vista homofòbics, racistes i masclistes. Hem canviat als Ross i Rachel de Friends per Otis i Maeve de Sex Education? No tenim la sensació, a vegades, que en qüestió de representació es fan tan sols canvis cosmètics? Potser seria necessari qüestionar no tan sols els continguts, els personatges i les trames sinó també les estructures de la narrativa, aquelles convencions que s’han establert com les úniques vàlides per a sostenir la nostra atenció.
Com continuen Andrea Soto Calderón i Lucrecia Martel: “La cuestión no es que nos cuenten historias, sinó que el modelo narrativo de la mayoría de series es construido desde la industria. Como dice Martel, en este tipo de producciones “ te pierdes menos” pero también te pierdes “la posibilidad de que aparezca algo.”
Perquè el problema no és només que les sèries o les pel·lícules expliquin una història, o que no vulguem que ningú ens en faci espòiler, sinó que hi hagi només una manera de fer-ho, una sola forma de narrar, i que totes les altres resultin incomprensibles o avorrides. És necessari, com continua Soto Calderón, “desarrollar modos de producción que desestabilicen las formas del relato tradicional”. Si considerem que les imatges poden ser “artefactos de potencia especulativa, poética y política”, cal pensar com podem reivindicar la necessitat de veure imatges que no estiguin tan fortament recolzades en la narrativa i desenvolupar el gust i el plaer per elles.
