Són joves i són docents, en una època en què se’ls demana que atenguin no només els aspectes curriculars, sinó també la diversitat a l’aula i el benestar emocional. Han de fer front a reptes que són de tota la societat, com per exemple com regular l’ús del mòbil o com prevenir casos d’assetjament, quan a la carrera no se’ls ha format per aquests desafiaments. Malgrat els entrebancs, comparteixen la il·lusió d’ensenyar i aprendre, i reclamen un sistema educatiu coherent i responsable.
Parlem amb:
Berta Molas Suriñach, mestra d’educació infantil, primària i anglès; actualment, educadora a la Llar d’Infants Les Baldufes d’Olot (La Garrotxa).
Marta Pujadó Morató, professora de secundària i coordinadora pedagògica de l’Institut Vapor del Fil de Barcelona i impulsora de Clam Educatiu.
Gabino Martinez Muñoz, professor d’història a secundària a Tarragona; actualment amb una llicencia sindical de CCOO.
Anna Serna, mestra d’Aula d’Acollida a l’escola Piaget de Barcelona.
Quins creieu que són els canvis més importants en els últims deu anys en el món de l’educació?
Berta Molas: En el meu cas, no fa ni dos anys que soc mestra, però partim del fet que, durant aquesta dècada, el món ha estat en constant canvi, i continua així; per tant, crec que l’educació s’hi ha d’avenir: es tracta de veure com arriba a l’aula tot el que està passant al món, i com, des de l’educació, acompanyem els infants perquè aprenguin a conviure en la societat que estem construint, la qual cosa porta implícit, també, educar en la incertesa.
Marta Pujadó: Ara tenim més diversitat que fa deu anys a les aules; d’origen, de llengua, fins i tot de complexitat, perquè abans del decret d’escola inclusiva (2017) hi havia alguns infants que estaven a escoles d’educació especial i que ara estan a les escoles i els instituts ordinaris.
Gabino Martínez: En aquest sentit, hem tingut molta esperança i molta perspectiva de canvi amb la inclusiva i el canvi està arribant més lent del que haguéssim volgut. D’altra banda, com a historiador, deu anys és un període curt.
Anna Serna: Jo afegiria que ha canviat el rol del docent. En els pocs anys que porto, he vist com hi ha una exigència molt diferent cap a la figura del mestre o el professor. Estic d’acord que s’ha de traslladar als nostres infants tot el canvi que està venint com a societat, però crec que hi ha una part fosca: se’ns exigeixen moltes coses que a vegades se’ns queden grans, que no estan a les nostres mans com a professionals de la docència. Hi ha moltes ajudes i existeixen recursos, però…
B.M. Encara són pocs aquests recursos. Ara ens trobem que, degut a les situacions amb les quals topem en el dia a dia, el significat de la figura del mestre o la mestra té moltes implicacions, s’ha diversificat: acompanyem infants i famílies, guiem, hi som presents, sostenim… I a vegades és frustrant no poder arribar a tot.
M.P. Jo m’ho miro una mica diferent. Penso que el que vol dir fer de mestre, ha canviat, i s’ha ampliat una mica més, com dèieu. Ara no volem només que aprenguin ciències, mates o llengua, també volem que aprenguin a ser ciutadans i que aprenguin a respectar les diferències. Volem educar des de la perspectiva de gènere, tenir cura del benestar i de tots els temes de salut mental… I està bé que tot això entri a l’escola i trobo que sí és responsabilitat de l’educació tractar tots aquests temes, tot i que estic d’acord que cada vegada se’ns exigeix més.
G.M. Potser no només hauria d’entrar-hi el docent. Sembla que tot això estigui a les nostres mans i, malauradament, hi ha moltes coses que se’ns escapen; per exemple, els problemes de l’aula continuen fora i després et reboten, i a tu, com a docent, et falten recursos.
B.M. I reconeixement. Almenys en l’etapa 0-3. Ens sentim molt poc reconeguts professionalment, per això estem fent vagues: per millorar les condicions laborals i aconseguir recursos per garantir una atenció plena per als nostres infants. Quin reconeixement mereix l’educació, la nostra tasca i tot el que fem amb els infants i dins el conjunt de la societat en general? Estem fent una feina que exigeix responsabilitat i compromís, tal com comentàvem, en temes d’educació en valors, sexo-afectivitat, igualtat de gènere, ecologisme… Ja no és només sumar i escriure, sinó conviure amb un mateix, amb els altres i amb el món que ens envolta.
M.P. Per no quedar-nos només amb la perspectiva negativa, crec que sí hi ha hagut una onada de transformació pedagògica els últims anys. Jo estic en un centre de nova creació, i no som una excepció. Hi ha centres que s’han transformat o que han nascut amb una mirada diferent amb noves línies d’educació. Crec que sí que estem avançant.
B.M. Sí, és esperançador. L’altre dia escoltava David Altimir, i deia que realment estem avançant, que estem passant de preguntar-nos ‘què ensenyem els mestres’ a qüestionar-nos ‘com aprenen els infants’. Ho comparteixo i penso que és aquest el camí a seguir.
Així els docents s’enfronten a canvis, tant pedagògics com d’adquirir nous rols a l’aula, però aquests canvis no venen acompanyats de recursos, especialment per atendre a la diversitat. Com ho viviu?
A.S. Jo, malament, i tinc menció d’atenció a la diversitat. Em falten mans a l’aula ara mateix. L’aula ordinària no està preparada per assumir totes les diversitats que ara mateix es plantegen en el dia a dia de l’escola. Hi ha una onada de nouvinguts molt forta, també hi ha diversitats educatives específiques i no hi ha recursos, són insuficients. No arribes, sents que alguna cosa estàs fent malament i entenc que això va lligat amb com ha canviat el rol del docent. Hi ha molts canvis, però sense recursos que l’acompanyin, jo em sento en una frustració constant de ‘no sé què fer’.
B.M. De voler, però no poder.
A.S. Tinc una nena que parla urdú, un nen que parla georgià, un que és de Sud-àfrica i parla anglès… A més, al barri del Carmel el context és molt castellanoparlant i, almenys a la meva aula, a l’escola i al barri, a mi els nens no em parlen català. També hi ha una nena amb síndrome de Down, dos infants amb TEA (trastorn de l’espectre autista) i quatre nens amb problemes conductuals que serien els que requereixen més atenció. Has d’estar pendent de 24 infants i t’has d’adaptar constantment.
B.M. Parlar de diversitat és entendre que cada nen és únic, però focalitzant-me en el 0-3, topem amb una altra realitat: estem parlant que una sola educadora ha d’atendre vuit nadons d’entre quatre mesos i un any, són infants que van guanyant autonomia en el moviment i en el joc, però que depenen de l’adult per cobrir les seves necessitats bàsiques i, evidentment, la teva presència ha de ser constant. És insostenible.
A.S. Per fer justícia, sí tinc el suport de l’aula d’acollida, que s’encarreguen d’aquests nens unes hores. També hi ha una vetlladora, però es reparteix unes tres hores per a tota l’escola. Aquí és evident que falten recursos.
G.M. Jo, per exemple, que m’he cregut, i encara em crec, aquest canvi de mirada, és impossible dur-la a terme quan et trobes aquestes ràtios i que falten recursos. En el cas de la pública, les vetlladores les tenim externalitzades, que els hi han tret les hores o que les fan voltar d’un centre a un altre, quan hauríem de tenir persones que realment treballessin per la inclusió i la diversitat. A mi em fa la sensació, jo que vaig entrar a treballar just l’any que es va aprovar la inclusiva i que hagués signat el decret de dalt a baix, que sis anys després jo no he vist que a les escoles hi hagi més persones dedicades a l’orientació i a la diversitat, sinó que si alguna cosa es desenvolupa del decret és per la bona voluntat que estem posant, perquè estem posant més temps fora del nostre horari. Al final, no podem viure només d’il·lusió.
M.P. El decret va ser un bon pas, però a la pràctica no s’està desplegant com caldria.
Aquesta és una de les grans reivindicacions.
B.M. Sí, les institucions s’omplen la boca i després es queden a mig camí.
G.M. I la diversitat és molt desigual. Tenim centres on hi ha molta diversitat i d’altres on no existeix, que també hi ha centres gueto totalment segregats on no hi ha diversitat perquè tothom té la mateixa realitat socioeconòmica.
Hi ha un debat molt actual, el de la tecnologia; en concret, el de mòbil sí o mòbil no a l’aula. En un món ideal, només s’hauria de fer servir quan ho permeti el docent per a continguts educatius, però, quina és la realitat dels centres que coneixeu?
M.P. Aquest és un problema social, no només de l’escola. Tots estem enganxats al mòbil, els adults també, i els adolescents aprenen el que veuen al seu entorn. Limitar aquest problema social a dir ‘això ho ha de solucionar l’escola’, crec que és injust. A mi m’agradaria que a l’escola es pogués fer ús del mòbil i fer un ús educatiu perquè els nois i noies n’aprenguin, però la realitat és que tenim tants fronts oberts i amb la sensació que hem d’apagar tants focs en el dia a dia i que no arribem a fer tot el que voldríem, que molts instituts optem per prohibir el mòbil, excepte en activitats puntuals que sí que el fem servir. Avui, per exemple, hem gravat un podcast per a un projecte i els alumnes han fet servir el mòbil per a aquesta activitat concreta, però per norma general nosaltres no l’utilitzem, perquè en veien incapaços de gestionar-ho i de gestionar-ho bé.
G.M. Coincideixo plenament. A priori, penso que prohibir no és la solució, però quan he estat en centres amb mòbil o sense mòbil, he vist que les dinàmiques són molt diferents i, al final, és més fàcil que el mòbil estigui només per a usos controlats que no pas tota l’estona. Jo aquí veig dues coses, d’una banda, el pla educatiu, és a dir, el mòbil com a eina i com utilitzem aquesta eina dins de l’escola, i un altre tema és que tenim alumnes amb 12 anys que tenen un mòbil personal i problemes que sorgeixen fora de l’escola i que arriben dins l’aula. Hi ha perfils falsos, casos d’assetjament a través de les xarxes, i abordar això des de l’escola és molt difícil o, en tot cas, només des de l’escola és totalment impossible. No se’ns pot posar a nosaltres la responsabilitat. També és cert que en les reunions de profes el mòbil està damunt la taula i l’anem consultant. Diem que els alumnes estan enganxats, però, i nosaltres? També. Trobo que és complicat abordar aquest tema.
B.M. Traslladant això als més petits, em remeto a un article recent que feia ús del concepte ‘xumet digital’ per evidenciar que el mòbil es dona als més petits per menjar, per dormir, i els desconnecta de la vida. Aquest estudi, realitzat per l’Associació Catalana de Llars d’Infants, conclou que el fet que els infants tinguin aquest tipus de contacte amb pantalles des de tan petits, provoca retard en el llenguatge, aïllament social i un munt de conseqüències. Arran d’això, vaig escoltar una mestra de Lloret de Mar que qüestionava quin ús fem els adults del mòbil dins l’escola. És a dir, per exemple, com ens comuniquem amb les famílies? Ho fem cada vegada més a través del mòbil i ens estem allunyant del tu-a-tu. Tot això ens ha de fer reflexionar: hem de fugir d’aquest abús digital per tal que els infants no associïn el mòbil i les pantalles amb la quotidianitat. Com a opinió, en el 0-3, que és on estic jo, no hi ha d’haver pantalles.
A.S. Com a anècdota, jo estic a la comissió de solidaritat, que s’encarrega d’organitzar celebracions relacionades amb la solidaritat, i aquest any hem inclòs justament el Dia de la Desconnexió Digital a l’escola, que és un dia a la setmana. A la reunió, hi havia professors que comentaven que qui més ho notaria seríem nosaltres perquè som els que més ús fem del mòbil a l’escola. Jo també penso que estan molt contaminats de mòbil fora de l’aula i de l’escola i que no hauria d’estar el mòbil a l’aula. Tenen altres tecnologies per fer servir dins de l’aula.
Dèieu que a vegades es dona una relació entre mòbil i noves formes d’assetjament. Com ho abordeu en el dia a dia, si ja és complicat per a les famílies i per als especialistes?
G.M. Realment, és molt difícil, i a vegades no te n’adones fins que això esclata. Abans, aquests casos d’assetjament podien passar a l’escola, al carrer, però no passaven dins de casa, però això ara continua perquè el mòbil està les 24 hores. Trobo que no és feina del docent, aquest control ha de venir de casa, però moltes vegades ens trobem amb centres en què les famílies no són a casa perquè estan treballant totes les hores del món. Aquí hi hauria molts melons a obrir. La meva experiència és que acabem reaccionant més que prevenint.
M.P. No ho sé. Evidentment, no és feina del docent controlar el WhatsApp de la classe, però penso que sí és feina del docent educar per a la convivència, i això forma part de la prevenció: com ensenyar el respecte a l’altre, com ensenyar a gestionar els conflictes. En una classe de secundària amb 31 com la que tinc aquest any, hi ha conflictes tota l’estona i aquests petits conflictes que sorgeixen són una oportunitat perquè aprenguin a autoregular-se, a buscar solucions, i això és com un pas per no arribar a casos d’assetjament molt més greus; clar que també n’hi poden haver, però penso que actuant des de la prevenció i des del diàleg ens pot portar que n’hi hagi menys.
G.M. Estic d’acord, però relativitzo, malauradament, el pes que tenim. No sé fins a quin punt tenim capacitat d’incidència quan en tot moment estan passant coses en el mòbil. Em fa la sensació que tot passa tan ràpid que allò que hem parlat fa 10 minuts queda lluny ja.
Quins serien els principals reptes en el món de l’educació?
B.M. Aprendre a conviure, i això comporta el respecte, l’empatia, la comunicació… Són valors que s’estan perdent, ja des de ben petits. Em nego a que es perdi el respecte, perquè si no ens respectem de tu a tu, no serem capaços de respectar, en conjunt, la societat. I aquí també hi entra la perspectiva emocional. A part, a mi m’impacten molt els casos constants d’assetjament sexual, de violacions… Com a dona, m’esfereeix, i penso que l’educació sexo-afectiva i en igualtat de gènere és un tema pendent a abordar des de l’educació.
Trobo que també hi ha un altre repte: mediambientalment estem en una època en què a finals d’octubre anem encara amb màniga curta o amb un jerseiet. Crec que és important posar-hi el focus i, des de l’escola, cal aprofitar aquesta responsabilitat i el paper que tenim per intentar conscienciar, prevenir, tractar lidiar… amb tot això.
M.P. Si pensem que aquests són problemes centrals i que hauríem d’actuar des de l’educació, hem de canviar la manera com formem els docents, sobretot a la part de secundària, que és la que conec més. El màster de formació de professorat de secundària està molt centrat en la didàctica de l’especialitat, i totes aquestes qüestions queden al marge. Per mi, hauria d’estar més enfocat al fet que els docents aprenguessin com són els adolescents, com aprenen, que sabessin de pràctiques restauratives, d’un aprenentatge més globalitzat. Perquè després demanem projectes globalitzats, però la formació de docents és de la seva especialitat, no entra en aquests aspectes més transversals.
B.M. Et demanen un ensenyament-aprenentatge innovador d’acord amb diferents reptes socials, però després, al final d’una assignatura, hi ha un examen tradicional o, com passa en unes oposicions, has d’estudiar molts temes. És incoherent: com exerceixes la tasca docent, amb tot el que comporta i que hem estat parlant fins ara, si no t’ho han ensenyat així?
G.M. No hem rebut aquesta formació. Com a molt, ha sigut gràcies a experiències. Jo vaig tenir la sort que la meva primera substitució llarga va ser en un institut escola on el pal de paller era el departament d’orientació, i era clau, allò funcionava com un rellotge, i em van ensenyar a com fer-ho, perquè jo sabia història, però no sabia realment donar classe o no sabia realment ser tutor. Gràcies a aquest departament tan important, i no només d’orientació, també hi havia el TIS (tècnic d’integració social), l’educador social i tot el personal que a mi em va permetre ser molt més bon docent del que ho era, segur.
M.P. És fort que això depengui de la sort.
G.M. Sí. A més, era un centre on tothom feia classes amb la porta oberta i això et permetia veure com les feia un, com les feia un altre…
M.P. S’hauria de garantir que hi hagi uns centres de referència on els docents nous vagin a parar allà per formar-se bé al principi. Els primers anys d’experiència docent et serveixen per formar la teva identitat docent, i haurien d’haver-hi, com els hospitals universitaris, uns centres de referència com els que estaves descrivint ara, on no només alguns tinguessin la sort d’anar, sinó que hi passessin tots.
B.M. Com el programa pilot de residència docent SENSEI. No sé quina qualitat hi ha, però es comença per alguna cosa, tot i que fa temps que s’hauria d’haver posat en marxa.
A.S. Jo, durant la carrera, ja pensava ‘què aportarà la formació que estem tenint’, perquè sabia que era insuficient, i és fort que no s’hagin canviat tots aquests anys, però que se t’exigeixi un canvi a l’aula. No té cap tipus de coherència que hi hagi un canvi sense que hi hagi un canvi en la formació del docent, perquè et trobes amb situacions que no coneixes i el primer dia que entres a l’aula comences a entendre. Hi ha un problema, per a què serveixen llavors les pràctiques? Quina és la figura del practicant? Què estàs aprenent i com ho fas? Crec que la formació del docent és un tema que s’hauria de revisar completament, de dalt a baix, dels quatre cursos que estan plantejats. Jo quan vaig sortir de la facultat vaig fer una formació d’educació viva, però això és voluntari, i aquí és on vaig començar a aprendre que existien altres metodologies a fer dins de l’aula, que no era només la didàctica. Hi ha moltes maneres de fer, i això no ho veus durant la carrera.
Un altre repte és la convivència amb les famílies avui dia, perquè almenys en la meva escola, que és d’un context socioeconòmic baix i complicat, les famílies tenen molt de poder a l’escola i em preocupa, perquè m’encanta la participació familiar, però l’estic tenint de manera intrusiva i em genera angoixa perquè sento que he perdut tot tipus de valor en alguns moments perquè sé que explico coses que es perdran pel camí.
Abans parlàveu del reconeixement. En aquest sentit, caldria no confondre participació familiar amb intrusió?
B.M. Jo vaig voler ser mestra perquè penso que som un puntal de la societat, no tant la nostra figura, perquè això és molt egocèntric, però sí l’educació. Si no hi ha educació, ho perdem tot, i parlo d’educació formal i no formal. Tenim un paper important i les famílies ho han d’entendre: sí, hi ha l’escola, i també hi ha la família: s’ha de buscar un equilibri per caminar plegats per un bé per als infants.
G.M. En aquesta participació de les famílies, jo he viscut molta desigualtat, hi ha llocs on les famílies estan al marge i sembla que no els interessa allò que estem fent. Hi ha les dues vessants: o massa implicades o haver d’insistir per contactar amb elles.
Coincidiu en el fet que cal millorar la formació dels docents. Què canviaríeu de la facultat?
B.M. En cinc anys de carrera, he tingut només una assignatura sobre temes de diversitat. Ara estic en un context molt amable i no puc dir-ne res, però si em veiés en una aula amb diversitats de tot tipus, em suposaria un abisme. La carrera no m’ha donat el contingut per tenir una seguretat a l’hora d’actuar en aquests casos, ni que tingués un sol TDAH a classe. Efectivament, sí, te’n surts, però el grau no m’ha aportat la informació i/o formació necessària per afrontar-ho. Això és una cosa en què, posteriorment, t’acabes formant, pagant tu un contingut de qualitat.
M.P. La formació inicial, ara mateix, no està formant docents competents, i això és molt fort, perquè volem desenvolupar competències en els alumnes i, en canvi, en els docents, no estem fent-ho bé, i et busques la vida per trobar-ho d’altres maneres.
A.S. Jo no veig que, durant la formació, existeixi una assignatura de perspectiva de gènere o dels objectius de desenvolupament sostenible.
M.P. O personalització d’aprenentatge, avaluació competencial… Tot és molt teòric i una pinzellada de pràctica, com la cirereta del pastís, i hauria de ser al contrari, molta més pràctica.
G.M. A vegades, trobo que anem buscant formacions i maneres d’aprendre noves metodologies, però tot és molt teòric. Aquella metodologia, potser no serveix per a una aula en què, per exemple, ningú és catalanoparlant i, a més, a casa no tenen llibres… Segur que la metodologia a utilitzar és diferent i, a vegades, el que passa és que tenim moltes ganes de fer coses perquè arribin a l’alumnat, però l’alumnat és molt diferent i no a tothom li funcionen les mateixes coses.
M.P. I sobre l’avaluació, quantes vegades tens un docent que t’observi a l’aula i que després et doni un feedback constructiu de què has fet bé i què hauries de millorar? Això passa molt poques vegades.
B.M. En el meu cas, tinc la sort de compartir aula amb una parella educativa, i estic aprenent més ara que en cinc anys de carrera gràcies al feedback constant sobre el tracte amb els infants, la comunicació, la presència… És enriquidor tenir algú que t’observi, no només que et miri, i que després ho puguis compartir, fins i tot amb la resta de l’equip. No sé si teniu aquests espais.
M.P. Nosaltres també tenim codocències i és molt útil. Crec que necessitem molt més temps per coordinar-nos i per treballar junts i, almenys a secundària, necessitaríem moltes més hores de permanència al centre per poder fer aquestes coses, per treballar en equip.
G.M. La codocència és excel·lent si tens un espai de coordinació. Si el curs que el tens, perquè això a vegades és carambola, coincideix que els dos teniu aquella hora, fantàstic; però els cursos que no és així, no pot existir la codocència, és impossible, perquè llavors hi ha una persona més que està a l’aula, però no està generant un treball en equip.
B.M. D’altra banda, necessitem formadors que trepitgin l’aula, és necessària aquesta experiència i aquesta realitat.
A.S. Sí, et trobaves mestres que veies que feia molts anys que estaven a la universitat, que això ho dominaven molt, però pel que fa al que t’ensenyaven en l’àmbit educatiu sobre com seria la teva feina a l’aula, no té res a veure amb el que m’he trobat. Sap greu perquè trobo que es parla d’una realitat, una escola i un currículum, quan et trobes amb mil realitats, mil escoles i mil tipus de maneres de fer, i és una pena que no t’ho ensenyin. S’hauria de fer un replantejament, tampoc no sé quina seria la fórmula, segurament és complicat i caldrien moltes hores de reunions de molts docents, i tampoc no tenim aquest temps.
G.M. I hi ha poca estabilitat, no només laboral, sinó a nivell de lleis i decrets, i no ajuda gens a tenir confiança o a tenir un full de ruta per saber cap a on ens dirigim.
Creieu que falten referents en el món de l’educació?
B.M. Jo crec que tenim uns referents molt bons i hem de pensar-hi: Rosa Sensat o Loris Malaguzzi mateix, des de fa molts anys. Van aportar molt i ens hi hem de remetre. Defensaven una educació viva, activa: se’ls ha d’escoltar i llegir-los més.
A.S. Crec que n’hi ha, i bons, però que hi ha poca visibilitat i costa que nosaltres ens creiem un missatge que no es dona de cara al món, només es queda en la bombolla del món educatiu. Tinc debats apassionats i interessants amb docents, però després això es perd. Crec que està relacionat amb el tema del valor de la figura del docent, que falta que hi hagi més visibilitat i que ens creiem la importància del paper del docent, i donar-lo a conèixer.
Heu parlat del català. Tenint en compte que l’experiència d’un centre educatiu pot ser diferent de la d’un altre, però sabent que esteu en contacte amb més centres que el vostre, com veieu la situació del català entre l’alumnat?
A.S. Jo ja ho he perfilat una mica. És un tema que fa anys que preocupa a l’escola. És enriquidor que convisquin persones de diferents cultures i orígens, en cap cas vull negativitzar això, però ens trobem que no parlen català, ja no els nouvinguts, sinó la gent de Barcelona. L’origen no és tant el punt decisiu. Parlo del Carmel, però també ho podria traslladar a altres centres en què he estat, a Sants o a Sant Andreu. En canvi, no m’ho vaig trobar a Gràcia, on hi havia infants que a casa es relacionaven en català i els referents familiars eren de parla catalana. Crec que l’idioma i el context socioeconòmic van molt relacionats, tenint en compte el que jo m’he trobat.
G.M. La política lingüística, més que a les escoles, s’ha de treballar fora de l’escola. Si l’oci i tot plegat està en castellà i, per tant, l’únic que veuen és que el català és la llengua de l’educació, aquí potser hi ha el problema. No crec que el problema estigui tan dins de l’escola, crec que segurament falten polítiques lingüístiques fora del món educatiu; és a dir, quina política lingüística hi ha en el món laboral a Catalunya? No ho sé. Quina política lingüística hi ha fora de les escoles?
M.P. I en el món audiovisual, en el món del lleure… Tot el que consumeixen els nens i els adolescents, a part de l’escola, no és en català. Està molt fotut el català, això ja ho sabem. A les escoles ja tenim el projecte lingüístic i estem fent tot el que podem, però si veuen que només som els mestres els que parlem en català…
B.M. És veritat, i fa mal… També és greu que les institucions aprofitin per fer política gràcies al català. Si s’ha de fer política, que sigui per posar remei a tot el que està passant, no per fer campanya. En el si de la meva experiència, encara no s’acaba de fer notori, però, evidentment, a nivell personal, és una lluita que no es perdi el català. Necessitem polítiques dins i fora de l’escola i necessitem que s’apliquin i que serveixin per conscienciar de la utilitat i la importància del català, de la riquesa de la llengua.
A nivell individual i col·lectiu, en el món dels mestres i el professorat, considereu que hi ha una tendència cap al desànim o cap a la il·lusió?
G.M. Si no hi hagués il·lusió, no funcionaria el sistema.
B.M. Si no tenim il·lusió, ho perdem tot. I més acabats de sortir del forn.
G.M. Ara, només amb il·lusió, no és suficient. Suposo que si fa molt de temps que et dones contra el mur, al final aquesta il·lusió queda malmesa, però no crec que sigui només qüestió de temps. Conec companys que fa molts anys que exerceixen i ho fan amb la mateixa il·lusió. Però ha d’anar acompanyada del que dèiem: reconeixement i recursos.
B. M. És molt vocacional i això va lligat a la il·lusió, no ens podem deixar endur per la part fosca, ha de ser el motor. Hem de voler canviar tot això que ens grinyola per aconseguir que tinguem un sistema educatiu coherent i referent.
M.P. També és cert que la gent està molt tensionada, sobretot des de la pandèmia. S’ha exigit molt als docents, s’han pres algunes males decisions, altres potser no s’han comunicat prou bé, i es nota que la gent està tensionada. Alhora, veig molta il·lusió o, més que gent il·lusionada, amb el compromís de voler fer bé la seva feina. Coincideixen les dues coses.
G.M. Compromís i responsabilitat.
A.S. Crec que tenim una feina molt bonica, dins de tots els temes que han anat sortint, i que et mou i et remou cada dia. Cada dia és diferent. Tu entres d’una manera a l’aula i en surts diferent. Pots tenir un dia més trist o més pesat, però acabes pensant, jo almenys ho penso, al final del dia, que alguna cosa estic fent i que segur que de totes aquestes coses que estem fent, en fem de bones. Jo veig molta il·lusió. Tot i la situació complexa que tenim a l’escola, veig un claustre molt compromès i molt a peu del canó amb tots els reptes que es plantegen.
Aquesta entrevista es va publicar originàriament a la revista en paper ‘Un viatge compartit. 10 anys de periodisme al servei de la comunitat educativa‘. Els subscriptors i subscriptores del Diari de l’Educació reben la revista en paper que publiquem cada any i altres avantatges que pots conèixer aquí: https://lectoresilectors.diarieducacio.cat/.
