En Ricard Aymerich i l’Espartac Peran, que van ser mestre i alumne, respectivament, entren al que un dia va ser l’Anxaneta de Mataró al carrer sant Pere, un dels centres del Col·lectiu d’Escoles Per l’Escola Pública Catalana (CEPEPC) nascudes als anys 60 per iniciativa de mestres i famílies que defensaven una renovació pedagògica en ple nacionalcatolicisme. El català, la laïcitat i la coeducació formaven part de les bases de l’Anxaneta.
Un cop al pati, els records s’amunteguen i fan memòria. “Aquí hi havia la Junta de l’AMPA”, assenyala el Ricard. “Entre els pares hi havia un arquitecte i vam fer la proposta de fer aquesta caseta i aquella font”. “Sota la figuera”, continua, “sortien idees, projectes molt interessants. Des d’aquí controlaves el pati, teníem claríssim que el pati era una zona educativa, en una situació més espontània. Molts dels conflictes passen al pati i, després, necessiten una reflexió”.
La figuera ja no hi és, però l’essència del que significava tornen a la retina i la conversa de mestre i alumne. Mencionen les assemblees de temes diversos i les organitzacions de festes per recaptar fons per al viatge de fi de curs. “El dia que va caure la figuera”, rememora l’Espartac, “van regalar un esqueix a cada alumne i n’hi ha molts que encara el conserven. La figuera era l’escola”.
Com un arbre pot vincular-se al record? El periodista ho explica: “Als que som d’aquella generació, ens costa molt veure això. Ara veus un tronc mort, no té cap importància, però en aquell moment…”. “La figuera creixia i els nens també”, afegeix el Ricard en plena sintonia amb l’exalumne. “Cada classe tenia unes canyes per collir les figues, i cada dia li tocava a una classe diferent”. Es van fer 200 esqueixos de la figuera quan el centre va marxar a l’actual escola de la plaça de l’Havana.
“El projecte de l’escola era l’equip”
Era una escola petita on tothom es coneixia. Amb tres anys, l’Espartac va començar el que seria el seu centre durant onze anys, fins a vuitè d’EGB. Ell vol parlar de la figura del mestre, i en Ricard desvia el tema per elogiar el projecte global i l’alumne que ha vist evolucionar en particular. “Sempre havíem donat importància al grup”, diu el Ricard. “Al grup, d’ells, dels alumnes, i també de nosaltres. El projecte de l’escola era l’equip. Jo crec que això ho vam encomanar i l’Espartac era una persona que ho tenia molt clar, i que ho té molt clar. A mi m’encanta seguir-lo perquè em sembla que ho va entendre. Era un nano capaç d’engrescar, de tirar endavant i posar-se al capdavant. Una de les coses que recordo amb més satisfacció de la meva carrera de mestre és el grup de 8è d’EGB que vam tenir. Hi havia l’Espartac i gent molt potent, nois i noies. Vam fer moltes coses aquell any. Coses increïbles. Vam muntar una sardinada per a tota l’escola, i ens va ploure…”. Tots dos somriuen, sí, els plans se’ls va emportar la tempesta, però els ànims no van decaure i mentre protegien els peixos de la pluja comentaven que havien d’organitzar-ne una altra.
També van llogar una discoteca i van fer un munt d’activitats per al viatge de fi de curs. El més habitual era anar a Mallorca o algun lloc proper, però la classe de l’Espartac va fer un itinerari per França, Itàlia, Alemanya i Suïssa. “Fabulós”, intervé l’Espartac. “Nosaltres teníem molts diners i vam fer un recorregut en autocar”. Els nois i les noies no dormien a la nit, de manera que en Ricard, que era un dels mestres que els acompanyava, tampoc no gaire, i durant el dia el jovent dormia a l’autocar i el docent donava conversa al conductor. “El viatge és l’exemple del que s’aconsegueix tenint un grup molt cohesionat i amb molta empenta, capaç de fer coses. L’Espartac és una mica això, coses que semblen impossibles, engrescar la gent, posar-se al capdavant d’un equip i tirar endavant”.
Donar sentit a l’ensenyament
L’Espartac, periodista a TV3 després de diversos girs vitals, valora l’Anxaneta des de l’experiència dels anys: “Aquesta escola és una escola en català, de renovació pedagògica, amb una línia. Ara, amb 52 anys, m’adono que aquells mestres eren molt joves quan eren mestres meus, perquè jo ara soc més gran que ells llavors. Hi ha molta admiració cap a aquells mestres que van entendre tot el que significava donar sentit al pati, donar sentit a l’ensenyament, donar sentit a cada un dels alumnes. A mi aquesta escola em va fer gran, però no va ser igual amb tots els mestres. És un matís important, perquè hi ha mestres que no em van entendre”.
L’Espartac seia al final de la classe i no parava quiet. Tampoc no treia les millors notes ni era el més obedient. S’autodefineix com “un terratrèmol que volia ser pallasso”. Literalment. Un dels mestres de l’Anxaneta era en Tortell Poltrona i l’Espartac també va créixer veient les seves actuacions i les de la seva parella. “Jo volia ser pallasso, i això no tots els mestres ho entenien. Imagina’t, un nen que li moli aquest món, veies en Tortell Poltrona tot de nens al voltant, doncs l’imites. Jo tinc un record molt gran, és una pàgina negativa: Jo quan sortia al pati, no jugava a futbol. Això també provoca molts problemes, però en comptes de jugar amb la classe a futbol, feia una altra cosa. Sortia al pati a ‘qui vol jugar a pallassos’ i tots els nens petits em seguien. I jo imitava el pallasso gran. Fins que un dia, una mestra em va dir: ‘Espartac, o deixes els pallassos, o repetiràs curs’. En una escola d’una línia, que et diguin que repetiràs curs, uf… Això és molt fort”.
“Però era una escola de renovació pedagògica”, emfatitza. “Jo, ara, a aquella mestra, no li demanaria que em deixés fer de pallasso, perquè la meva vida la dono com a excel·lent. He pogut ser periodista, no he estat pallasso, però he fet de pallasso a la tele. Tot això serveix per parlar del valor d’alguns dels mestres, aquella intenció d’aquell professorat que mirava les particularitats dels seus alumnes. I això és molt bonic perquè cadascú és un món”.
Com a periodista i presentador de televisió, ha anat a les escoles com a convidat per parlar amb l’alumnat i ha explicat que a ell li costava estudiar, però que tenia molt clar el que volia fer. I li posava entusiasme. “El millor que li pot passar a una persona és que tingui una passió”, assegura.
Van passar molts anys abans que entrés a la Televisió de Catalunya com a becari. “L’Espartac era un nen lliure”, resumeix el mestre. Quan feia 8è d’EGB, l’últim any de l’ensenyament obligatori, va tenir una reunió amb els pares de l’Espartac. “Molt macos, una mica tot cor, com ell, molt sensible. Potser no ho sembla, però l’Espartac és molt sensible. Ell, crec jo, tenia molt clar el que volia. En els informes no hi havia només les notes, també hi havia molta orientació. Recordo que em deien ‘i ara què, amb l’Espartac?’. Vaig dir: ‘No hi veig cap problema’. És una persona que sap el que vol, sap relacionar-se molt bé, és capaç de convèncer, d’explicar les coses com són i de transmetre que hi ha una idea molt interessant”.
El temps li ha donat la raó. L’Espartac va cursar FP, però també va anar a la Televisió de Mataró a veure si podia col·laborar d’alguna manera. Sempre li havien agradat les càmeres i els micròfons. També en una cantonada del pati de l’Anxaneta agafava el micro en els diferents festivals. D’adolescent, va estar a Ràdio Argentona i va demanar al Ricard si el podia entrevistar per informar dels motius d’una vaga educativa que s’estava fent… I és que, no només s’han retrobat avui per a una entrevista, se segueixen les passes amb admiració des de fa dècades.
“Els mestres tenen un mèrit brutal”
L’Espartac insisteix en la figura del mestre, en la capacitat de fixar-se en la classe i en cadascun dels seus components. “Tot i que no tots els mestres són iguals, que sembla obvi, però a vegades no tant, els mestres tenen un mèrit brutal. En Ricard, en un moment clau, a un alumne com tants que surten d’aquesta escola i d’aquesta protecció i se’n van a navegar pel món, sap tenir una mirada per a cadascun. I per això estem aquí tots dos avui. Ell em veu en un moment en què la meva família patina, i jo tinc un tremolor a casa terrible. En un moment en què la meva família, que és la millor del món, però que té tanta feina per intentar portar el timó de casa, que quan surto d’aquí, me’n vaig a buscar la vida a Televisió de Mataró, a Cadena 13, a Ràdio Argentona… Però també perquè hi ha algú que orienta els pares de què és el que s’ha de fer. Potser jo no afinava massa en matèries i no podia fer BUP i COU, però, ‘com l’encarem a aquest nano, que el que té clar és que vol fer periodisme, però no està preparat…?’”. “Busca el camí i el troba i no es cansa”, intervé en Ricard.
“M’encaminen cap a Formació Professional. Cinc anys d’Electrònica! Que no sé què és l’electrònica! Però, entremig, vaig organitzar, per exemple, les Setmanes de l’Actualitat, i portava presentadors de la tele sobre la Guerra del Golf, i muntava uns xous… Cinc anys d’FP… I jo volia ser periodista. I vaig fer COU. Lletres pures. I me’l vaig treure. Per què? Perquè hi havia una passió i una direcció. O ho fas o no arribes. Et treus la selectivitat, però encara la nota no és suficient per entrar a Periodisme. Te’n vas a fer Història. I, després, Periodisme”.
L’Espartac relaciona el seu periple educatiu amb els valors d’aquella escola a la qual va entrar a Parvulari, i en Ricard agrega: “Autonomia, sentit crític, saber el que vols, i segurament saber que acompanyat te’n sortiràs més bé. Darrere els projectes, encara que siguin petits, és bo donar valor als que t’han acompanyat, als que han estat amb tu. L’Espartac generava molt bon rotllo, no era l’únic líder del grup, n’hi havia altres. Jo m’ho vaig passar molt bé aquell 8è, i vam acabar cansats de tantes coses que vam fer”.
Recorden de nou el dia de la Sardinada en què va ploure i van haver d’amagar-ho tot. Els pares de l’Espartac tenien una peixateria i van col·laborar molt. Però el més sorprenent va ser la capacitat organitzativa d’aquells nois i noies de 13 o 14 anys. La seva maduresa no era tan individual com de grup, de fer-se costat els uns als altres.
L’Espartac escolta atent, i reflexiona: “Hi havia uns valors, que també ara els meus fills estan replicant, que no només la taula de multiplicar era important. També ho era la festa de la primavera com a gran eina de relacionar-se”. Cada classe preparava un tema central, de poesia, plàstica o música, per exemple, i les famílies anaven un dissabte o un diumenge al festival de primavera. Era un moment de lluïment de la feina de l’escola, de les arts plàstiques, de la comunicació, de parlar amb públic… Des dels 2 anys fins als 14 anys. Tota una revolució si es té en compte que l’Anxaneta va néixer l’any 65 i que l’Espartac va entrar a principis dels 70, quan Franco encara era viu.
Responsabilitat
Quaranta o cinquanta anys després, el periodista creu que el vincle que els uneix té a veure amb la devoció d’en Ricard amb l’alumnat. “Està jubilat, però no es jubila mai, perquè continua parlant amb la mateixa passió. T’està parlant d’un alumne i d’un curs, però en va tenir milers, i després se’n va anar a crear una altra escola”.
“Jo sempre penso, aquests nanos que tens aquí que estan al teu càrrec, són responsabilitat teva”, resumeix el Ricard.
El cert és que mentre el mestre jubilat volta per Mataró, és freqüent que els i les exalumnes l’aturin i li expliquin com els va la universitat, per exemple, com ha passat amb dues noies amb qui s’ha trobat casualment mentre esperava l’Espartac.
No només coneix l’Espartac, també la seva família i, durant l’entrevista, parlen de la germana i el nebot. Com a anècdota, se’l va trobar fa poc a la Fira de Mataró, on la família té una parada de peix fregit. Després que el Ricard pagués, el nebot se li va apropar i el va aturar: “Ricard, espera’t un moment”. Va obrir la ronyonera, va treure un paper i li va dir: “Aquesta és la carta que em vas enviar quan vaig fer sisè, em va fer molta il·lusió, i com que no t’havia dit res, he pensat que potser vindries a sopar, com cada any, i que t’ho havia de dir”.
El missatge de la carta deia alguna cosa així com ‘acabes la primària en una escola que t’ha cuidat, una escola petita, que segur que t’ha fet veure coses que et serviran per fer-te gran i ser feliç’. Li va escriure a mà, com a reconeixement de la feina feta per part de l’alumne i com a desig que volés amb uns valors apresos. La seva jubilació és sobre el paper, però continua en actiu com a membre del Consell d’Educació de Catalunya, com a difusor de la feina de les escoles del CEPEPC i per a les alumnes i els alumnes de qui ha tingut cura.
El Diari de l’Educació, 2025