Estimada Maria,
Mai no em vas donar classe. però ets la mestra que més petjada m’ha deixat i segur que així ha passat a molts altres companys de l’aula. Tota l’escola et coneixia i no perquè fossis de les més veteranes sinó perquè tu també coneixies a tot l’alumnat. Ens coneixies perquè t’interessaves per nosaltres, pels nostres avenços o per identificar quines eren les nostres dificultats en l’aprenentatge i cercar com superar-les. D’això, una nena de 3r d’EGB no sabia que se’n deia VOCACIÓ. Hi ha mestres amb coneixements i mestres amb vocació. Tot i que n’hi ha que compendien ambdues: actitud i aptitud. Però com que passa més aviat poc, si s’ha de triar més val que te’n toqui un de vocacional perquè, ben segur que assoliràs més coneixements que no pas d’aquell que ho sap tot però no té la voluntat de transmetre-ho o, si més no, només en té la tècnica i no el sentiment.
Tots els nens de l’escola et coneixíem perquè eres una mica estrafolària. El Rodri, aquell carallot de la classe, deia que semblaves una bruixa de les que no fan por i tots esclafíem a riure. La Dalmau, aquella nena que saltava tan bé a corda, ens deia que sí que faries por si ens enxampaves rient-nos-en de tu. Aquell dia al pati jugàvem a pica paret i et vas acostar disfressada de bruixa. Ens vam quedar petrificats perquè pensàvem que sí, que ens havies enxampat. Faltaven unes setmanes per Carnestoltes i tu venies a explicar-nos que al nostre curs ens disfressaríem de bruixes i altres habitants del bosc, ara que s’havia assabentat del sobrenom que el carallot del Rodri li havia posat. Érem una canalla innocent i juganera però, carai, ja vam aprendre com de necessari és saber retornar amb elegància i bon humor els dards. D’això una nena de 3r d’EGB no sabia que se’n deia CARISMA. Hi ha persones fascinants, que tenen la capacitat d’imantar, de fer-nos voler estar al seu costat, de transformar-ho tot en una lliçó.
Tots els nens de l’escola coneixíem la teva fermesa. Crec que va ser a 4t d’EGB que la tutora de la nostra classe va haver d’agafar la baixa i durant unes setmanes vam tenir una substituta a la qual vam prendre el pèl tant com vam saber i poder. Un dia que estàvem del tot esverats i la disbauxa a l’aula era total, vas haver d’intervenir en urgència abans allò no fos la Presa de la Bastilla i la substituta no acabés com la Maria Antonieta. Només veure’t entrar a la classe, tots vam seure i callar. Va ser immediat. Tots esperàvem l’esbroncada i tu vas fer sortir a la pissarra la Mercè, el Cernillo i la Pérez i els vas preguntar no sé ben bé què, però era alguna cosa com quina era la vegada que havien passat més vergonya a la (seva curta) vida. Després, vas anar fent sortir altres nens a la pissarra i els anaves preguntant quan havien tingut por o com ensenyarien a sumar al seu germà petit. La classe es va convertir en una mena de teràpia col·lectiva en la qual tu, Maria, ens transmeties que tots som vulnerables, que tots som capaços, que tots som vàlids i que tots tenim escletxes. No sé com t’ho vas muntar, però vas aconseguir empoderar la substituta, fer que els nens la valoréssim i a nosaltres ens vas fer més persones. D’això, una nena de 4t d’EGB no sabia que es deia LIDERATGE. Aquella capacitat d’educar sense alliçonar, inspirant, reptant, motivant i cohesionant.
Sí, Maria, mai no em vas donar classe, però m’ho vas ensenyar gairebé tot.
El Diari de l’Educació, 2025