Des de fa més d’una dècada, Portugal ha realitzat una important aposta per a la millora del sistema educatiu. Des que l’any 2000 comencessin a participar en l’informe PISA, el país veí no ha parat d’aconseguir millorar els seus resultats. Ha estat l’únic país del nostre entorn que no ha parat de fer-ho.
En els últims anys, amb l’anterior govern en coalició entre socialistes i comunistes i amb l’actual, liderat pels primers i amb el suport puntual dels segons al Parlament, han afrontat una important reforma educativa, fonamentalment basada en el currículum i l’autonomia escolar i en una aposta per fer el sistema el més inclusiu possible. Totes dues reformes es van desenvolupar en paral·lel i es van aprovar al mateix temps. Però ja es feien canvis importants des de feia alguns anys.
Currículum i autonomia
El primer pas que va donar l’anterior Executiu lusità (el seu ministre d’Educació, Tiago Brandão, continua sent el mateix en aquesta segona legislatura d’esquerres) va ser transformar el currículum escolar. Com a Espanya, tenien clar que es tractava d’un contingut massa extens que no parava de sumar més i més informació. Per això, el primer que van fer va ser decidir què és un alumne d’èxit i què és el que necessita per ser-ho.
Així doncs, el primer va ser decidir que el sistema educatiu havia de garantir una sèrie de valors comuns (llibertat; responsabilitat i integritat; ciutadania i participació; excel·lència i exigència; curiositat, reflexió i innovació) per tothom, per aconseguir aquest alumnat d’èxit. Després de tenir això clar, van decidir quines eren les competències necessàries perquè aquests valors fossin assumits. El canvi, posar els valors en el centre i no les competències, com fins al moment, és important, si més no així ho explicava Maria João Horta, subsecretària general d’Educació del Ministeri portuguès durant la seva participació fa uns dies en una jornada organitzada per Concejo Educativo, el MRP de Castella i Lleó.
I ho explicava assegurant que els valors proposats no tenen per què canviar amb el temps, cosa que sí que pot ocórrer amb les competències que la societat exigeix als seus joves, més relacionades amb la conjuntura de cada moment.
El currículum, llavors, ha de respondre a aquests valors i competències, a més que ha de minvar donada la seva extensió. Per tirar endavant la seva modificació van decidir comptar amb les associacions professionals de docents (fins al moment havia estat l’Acadèmia la que havia fixat el currículum escolar). L’objectiu era decidir quins eren els aprenentatges essencials de cada matèria i desenvolupar uns textos connectats els uns amb els altres perquè el professorat pogués treballar de manera interdisciplinària els continguts. A això, a més, se suma un projecte pilot que volia provar la possibilitat de deixar als centres educatius l’autonomia suficient perquè decidissin sobre el 25% del currículum i com organitzar-se metodològicament.
Aquest 25% d’autonomia es concretava en la possibilitat que els centres educatius aconseguissin certa especialització, fossin capaces d’adaptar-se millor a les necessitats de l’entorn social, mentre garantissin que els ensenyaments essencials arribaven a totes les noies i nois. Ara com ara continua creixent l’adhesió al projecte i ja hi ha diverses desenes d’escoles i instituts que l’estan fent.
Prèvia a aquesta major autonomia dels centres és la creació d’agrupaments escolars. Una organització relativament semblant als centres rurals agrupats que ha suposat la posada en marxa de centres que aglutinen ensenyaments des d’educació infantil fins a secundària. I com en el cas dels ensenyaments rurals, situant els establiments en diferents edificis o localitats. La idea és unificar els criteris pedagògics i de gestió de tots els ensenyaments comuns.
Portugal té una escolarització obligatòria que va des dels 6 fins als 18 anys. Als 15, noies i nois han de decidir quina via volen seguir, la que condueix a la universitat o la que ho fa als estudis professionals. D’aquesta manera, els nou primers cursos de l’obligatòria són comuns i els tres últims, especialitzats. A banda, més del 80% del país està matriculat a l’escola pública. La privada i la concertada són gairebé testimonials. Aquesta segona, a més, ha vist retallat el seu finançament sota la premissa que si hi ha centres públics que ja poden donar el servei educatiu, no és necessari concertar aules.
Escola de qualitat per a tots
Aquesta ha estat la segona gran reforma que han posat en marxa des de l’anterior legislatura. L’objectiu és que totes les nenes i nens rebin la mateixa educació de qualitat independentment de les seves necessitats educatives o de la seva situació socioeconòmica.
Amb aquest objectiu el Ministeri d’Educació va decidir que els centres d’educació especial havien de deixar d’escolaritzar alumnat amb diversitat i que aquest havia d’estar matriculat en centres ordinaris. Per això, van transformar aquests col·legis en centres de recursos per al sistema comú, de manera que gairebé ja no escolaritzen i els seus professionals donen servei de suport als centres que tenen a prop. L’Estat paga les nòmines d’aquests professionals de l’educació especial, els quals no són funcionaris com els seus companys.
Maria João Horta explica a aquest diari que un dels problemes als quals es van enfrontar al començament va ser que no a tota la geografia portuguesa hi havia centres d’educació especial, de manera que els nous centres de referència no donen servei a tot el país. Per això han hagut de fer altres contractacions allà on no hi havia centres previs. Això, i el fet que aquest personal no estigui dins de la funció pública, els ha suposat tensions amb els sindicats que sí que volen contractació pública. Per Horta, això seria car i poc sostenible, tota vegada que les necessitats socials van canviant.
Dins d’aquesta mateixa aposta per l’escola inclusiva, estan fent, assegura, tot el possible perquè l’alumnat amb necessitats educatives estigui el major temps possible a les aules ordinàries. Igual que a Espanya, Portugal compta amb aules específiques en centres ordinaris. La seva intenció és que l’alumnat s’hi estigui menys temps i més amb els seus companys. Que no sigui necessari que noies i nois surtin de l’aula i sí que hi entrin altres professionals de suport.
Tensions i dificultats
Portugal no sols ha millorat els seus indicadors de rendiment acadèmic en avaluacions com PISA. Un dels seus assoliments més importants, i que venia ja des dels governs conservadors anteriors, ha estat reduir la taxa d’abandonament escolar primerenc que fa uns anys rondava el 40%. Ara com ara està situada en el 13%.
Però el miracle portuguès no és un camí recte. El país veí compta, com Espanya, amb un 30% d’alumnat repetidor encara. Horta justifica aquesta situació assegurant que ha de donar-se un canvi en la mentalitat del professorat per fer el seu treball d’una altra manera a fi d’aconseguir que assoleixin els objectius necessaris i no hagin de repetir curs. La inèrcia històrica ha de revertir-se.
A això cal sumar que el canvi cap a un sistema inclusiu també ha suposat tensions amb famílies i centres d’educació especial que encara estan per resoldre’s. Sobretot en el sentit que el sistema ordinari sigui capaç de donar resposta a les necessitats d’aquestes nenes i nens.
Una vegada que han aconseguit que l’obligatorietat arribi als 12 anys d’escolarització, que han rebaixat les taxes de analfabetisme (insuportables una cop acabada la dictadura l’any 74) i que han organitzat el sistema per intentar respondre a totes les demandes socials actuals, han de millorar les xifres d’escolarització en l’educació infantil pública, principalment en el 0-3. El segon cicle d’infantil pràcticament matricula a la totalitat de les criatures, però continua havent-hi molt de marge de millora en el primer cicle.
Per acabar, la formació professional també requereix de canvis suficients com per aconseguir crear passarel·les que permetin als joves accedir a estudis universitaris una vegada entren en aquesta via.
I mentre tot això succeeix, queda per davant i en paral·lel donar resposta, no sols des dels estaments educatius, sinó també des dels socials, als reptes de tenir uns alts nivells de pobresa i exclusió social. Per això ja s’han posat en marxa programes de gratuïtat de les activitats extraescolars o d’animació a la lectura i creació de biblioteques escolars, per exemple.
Professorat envellit, baixa natalitat
El professorat portuguès, des de fa alguns anys, ha de passar un període de formació inicial bastant exigent, des d’infantil fins a la secundària. Això ha suposat que tot el col·lectiu tingui els mateixos nivells formatius universitaris amb importants períodes de pràctiques tutoritzades en centres educatius. A diferència d’Espanya, aquesta formació és la mateixa per a tothom, la qual cosa suposa que després els salaris seran també els mateixos. És tan important ser d’infantil com de secundària. Aquesta és, almenys, l’aposta de l’Administració.
Una altra de les diferències amb Espanya és que per exercir en el sistema públic no existeix un examen d’oposició. Són els centres educatius els qui contracten al professorat en funció de les seves necessitats i del currículum que tingui cada aspirant. L’experiència i els estudis van donant punts que ajuden a canviar de col·legis i millorar, principalment, en relació a la proximitat del docent al seu lloc de residència.
El problema en aquest sentit ha arribat, com a Espanya, de mans de la crisi econòmica, que va colpejar amb molta duresa Portugal. Durant els pitjors anys, la natalitat va baixar al país de manera important, sent ara com ara menor que l’espanyola. Això ha suposat que la necessitat de contractació docent per part dels centres hagi estat més baixa. En l’actualitat, la major part del personal docent lusità té més de 50 anys.
Aquesta falta de contractació ha suposat el seu envelliment al mateix temps que impactava sobre el nombre de persones que s’ha vingut matriculant en els estudis universitaris conduents a l’ensenyament. Això serà un problema en el moment en el qual comenci a haver-hi importants percentatges de jubilació en el professorat actual i el sistema es trobi que no hi ha relleu suficient entre la població més jove, la qual ha entès en aquests anys que la docència deixava de ser una sortida professional atractiva.
