La transició presidencial no serà fàcil als Estats Units. Un resultat molt ajustat en alguns estats que han decidit la balança junt amb un president sortint que ja havia posat en dubte el vot per correu i que ha emès acusacions de frau durant la nit electoral, omplen d’incertesa el futur polític de la democràcia liberal amb més poder econòmic, geopolític i militar.
L’ONG Freedom House ha reportat en informes recents que “els pilars de la llibertat han estat atacats als Estats Units”. Els presidents previs a Trump “han contribuït a la pressió al nostre sistema infringint els drets dels ciutadans nord-americans”. Amb tot, durant els quatre anys d’estada de Trump a la Casa Blanca, el republicà “ha demostrat reiteradament el seu menyspreu per la tradició del respecte a l’estat de dret”. De fet, semblava impensable en una democràcia liberal consolidada que un dels candidats s’autoproclamés guanyador durant la nit electoral amb bona part de l’escrutini per fer, com va fer el 45è president.
En tot cas, i a l’espera dels processos de revisió que hi pugui haver, els recomptes dels estats donen a Joe Biden els 270 vots electorals necessaris per ocupar la Casa Blanca, segons validen les projeccions de The Associated Press i el conjunt de mitjans nacionals. Això obre les portes a una nova etapa als Estats Units, on la desinformació deixi de ser el dia a dia del cap d’estat, on les armes de foc estiguin més regulades o on el canvi climàtic torni a l’agenda política.
La jornada electoral també ha renovat la càmera baixa, on els demòcrates també s’hi han imposat, i el Senat. En aquest cas, els pronòstics favorables al partit de Biden semblen no complir-se. A falta d’acabar l’escrutini, el Partit Demòcrata no ha aconseguit sumar els 51 senadors que donen la majoria. Així, tot indica que almenys durant una part de l’administració Biden, el 46è president exercirà el poder executiu sense el recolzament d’una part del legislatiu, cosa que dificultarà les reformes. Amb tot, el relleu al Despatx Oval pot comportar alguns canvis.
L’hora de la veritat
Gairebé disset mentides o desinformacions al dia. Part del periodisme estatunidenc es va rebel·lar contra les fake news (falses notícies) i les mitges veritats que el president Trump emet en gairebé cada discurs o intervenció. L’exemple més clar és la tasca del Washington Post, que va calcular que fins a finals d’agost, en un total de 1.316 dies, Trump havia fet “22.247 afirmacions falses o enganyoses“.
Per exemple, i segons reporta el Washington Post, Trump ha repetit més de setanta vegades que els EUA han fet més tests de Covid-19 que tots els països europeus junts, una afirmació falsa. L’empresari també va suggerir injectar desinfectant als malalts de Covid-19 per acabar amb el virus. Una recomanació que va portar centenars d’estatunidencs a urgències per haver ingerit clor.
L’establishment, la diplomàcia i el reformisme lleuger s’imposen a la repulsió contra la cosa establerta, contra el sistema
Els fins ara president no només va estructurar el seu discurs de campanya i de presidència en veritats parcials, dades manipulades o mentides totals, sinó que va alterar de tal manera la veritat que acusava tots els periodistes que el fiscalitzaven de ser mentiders. “Tu no, la teva organització és terrible. Silenci. No et donaré permís per fer-me una pregunta, tu ets fake news (notícies falses)”, va dir Trump a un periodista de la CNN en una roda de premsa. Trump també ha qüestionat la validesa de les presents eleccions, en dubtar de les garanties del vot per correu, massiu per l’actual emergència sanitària. Per exemple, la nit electoral va fer un tuit dient, sense proves, que “estan intentant robar-nos les eleccions”.
Carregat d’autoritarisme i despotisme, el 45è president dels Estats Units va liderar una batalla contra els mitjans de comunicació que van exercir el seu paper de cinquè poder com a fiscalitzador. Això no obstant, els periodistes no s’han fet enrere i han publicat investigacions de fons com la del New York Times que va desvelar que Trump gairebé no va pagar impostos el 2016 i el 2017 malgrat tenir una fortuna.
L’arribada de Biden al Despatx Oval no representarà necessàriament un impuls a la transparència política, a la veritat més pura ni al periodisme crític, però, com a mínim, desocupa l’oficina presidencial el màxim representant del debilitament de la veritat i de la informació veraç i contrastada.
Oportunitat per frenar la polarització
En un país amb un bipartidisme tan establert, la polarització pot semblar òbvia. Amb tot, al llarg de la seva història, la ideologia del Partit Demòcrata i el Partit Republicà no havia divergit tant com perquè la societat dels Estats Units es dividís de forma irreparable. En els darrers anys, però, la fractura s’ha anat fent gran. I amb Donald Trump a la Casa Blanca, carregant l’agenda pública amb picabaralles plenes de desinformació i atacs no fonamentats, no hi ha hagut oportunitat per a rebaixar la tensió.
Les enquestes elaborades pel Pew Research Center mostren com en el darrer quart de segle el votant mitjà del Partit Demòcrata cada cop es definia més com a totalment liberal i el del Republicà com a conservador.
El mateix centre d’investigacions revela que la crisi de la Covid-19 ha polaritzat més els Estats Units que qualsevol altra economia occidental. Només el 29% dels estatunidencs que no van votar Trump creuen que “el seu país ha fet un bon treball en la lluita contra la Covid-19”, mentre que el percentatge dels seus votants que li dona suport és del 76%. La diferència, de 47 punts, és la més alta per sobre de França i Espanya (34) o el Regne Unit (33). Alguns estats, com Austràlia o Dinamarca, només reporten cinc punts de diferència entre els votants de la coalició governant i els que van votar l’oposició.
Encara més, la mateixa enquesta mostra que més de la meitat de la població de Suècia, el Canadà o Dinamarca, doni o no suport a la coalició governant, creu que “el país ha esdevingut més unit després de la crisi”. Als Estats Units només el 18% considera que la seva societat n’ha sortit reforçada.
Amb un nou president que representa el sector més centrista del Partit Demòcrata i que està avesat en el món de la política, el diàleg i la diplomàcia, s’obre una oportunitat per frenar la polarització política dels Estats Units. O, com a mínim, per a no augmentar-la al mateix ritme desenfrenat.
Fre al populisme i l’odi
En el context de la desinformació, de les falses notícies i de la polarització, i amb l’afegit de la difusió per les xarxes socials i blogs que simulen l’aparença d’un mitjà de comunicació, Trump ha reforçat l’odi racial amb un populisme que ha calat en alguns sectors de la població estatunidenca.
El nou inquilí de la Casa Blanca ha promès “fer tot el que estigui en les meves mans per protegir i construir sobre l’ObamaCare”
L’ONG Amnistia Internacional, per veu del seu secretari general Salil Shetty, va emetre un comunicat el 2018 en què acusava Trump de “minar els drets de milions de persones”. També ho va fer amb altres líders internacionals com Duterte (Filipines), Maduro (Veneçuela), Putin (Rússia) o Xi (Xina).
“Les polítiques de Donald Trump poden haver marcat una nova era de regressió dels drets humans”, va dir Shetty en referència a la política migratòria que no permetia els infants de pares migrants mantenir-se amb ells. “Els passos enrere de Trump en matèria de drets humans són un perillós precedent per a altres governs”, afegia la nota.
S’espera que amb l’arribada de Biden a la Casa Blanca el discurs polític estigui menys carregat de populisme i que l’odi, com a mínim, no tingui un altaveu o un silenci tàcit a la presidència del país. No en va, Joe Biden ha assegurat en diverses ocasions que l’equidistant resposta de Trump a l’atemptat supremacista blanc de Charlottesville (Virginia) va ser “el moment quan va saber que s’havia de presentar a les primàries”.
Victòria de l’establishment
Una forma de parlar clara i directa, dir tot el que li passa pel cap sense pensar-ne les conseqüències, un discurs molt políticament incorrecte, cap experiència política, ser l’oposició de la diplomàcia o tenir molts milions de dòlars a les seves butxaques que el consagren com un empresari d’èxit són algunes de les característiques que van provocar l’atracció de molts nord-americans ara fa quatre anys.
En un context d’afartament amb la classe política, existeix un fragment poblacional que se sent molt atret per personatges plens de carisma i popularitat que refusen la “vella política” i les formes de fer clàssiques. Només d’aquesta manera s’explica la victòria d’una personalitat com la de Donald Trump per governar una de les nacions amb més pes geopolític.
Ara, per contra, s’ha imposat l’establishment. El 1973, amb només trenta anys, Joe Biden va esdevenir un dels senadors més joves de la història de la càmera dels Estats Units. Des de llavors, el de Pennsilvània s’ha dedicat a la política amb 36 anys com a senador per Delaware i vuit com a vicepresident de l’administració Obama. La seva candidatura era la menys disruptiva d’entre les que tenien opcions de guanyar les primàries del Partit Demòcrata.
Les idees del demòcrata Bernie Sanders eren massa progressistes, especialment en l’aspecte econòmic, per a un aparell del partit que, presumiblement, s’inclinava més per Hillary Clinton o pel nou president, Joe Biden. La postulació a les primàries demòcrates va ser el primer avís que l’establishment, la diplomàcia i el reformisme lleuger s’imposarien a la repulsió contra la cosa establerta, contra el sistema en el seu sentit més ampli que van portar Trump a la victòria fa quatre anys.
Menys ‘sorpreses’ internacionals
L’eslògan amb què Trump va arribar a la Casa Blanca, “America first” [“Els Estats Units primer”], s’ha traduït en política internacional en una dura lluita econòmica i política contra la Xina. El gegant asiàtic, que disputa amb els Estats Units l’hegemonia mundial, ha estat el cap de turc de Trump en el seu primer mandat.
L’escalada de tensió s’ha materialitzat amb les crítiques i vetos del president a la marca de tecnologia xinesa Huawei o a l’aplicació i xarxa social TikTok, a les quals acusava de ser eines d’espionatge de Pequín. Abans, a mitjans del 2019, el cap d’estat estatunidenc es va comunicar a través de la seva plataforma preferida abans i després de les eleccions, Twitter, per atacar durament el país asiàtic: “El nostre país ha perdut, estúpidament, bilions de dòlars amb la Xina durant molts anys”.
Segons Donald Trump, els EUA “no necessiten la Xina i, francament, estarien molt millor sense ella”. “Les enormes quantitats de diners guanyats i robats per la Xina als Estats Units, any rere any, durant dècades, deixaran i hauran d’aturar-se”, va afegir al mateix temps que va “ordenar” les empreses del seu país a “buscar una alternativa a la Xina, incloent-hi retornar les empreses a casa i fer els productes als EUA”.
Amb tot, una enquesta de la Cambra de Comerç dels Estats Units d’Amèrica a la Xina, l’AmCham Shangai, publicada fa poc més de dos mesos revela que el gruix de l’empresariat estatunidenc no ha fet cas a Donald Trump i manté les seves inversions i projectes al país asiàtic. “Les empreses continuen compromeses amb el mercat xinès, amb un 78,6% que no han informat de cap canvi en les assignacions d’inversions”, reporta l’AmCham Shangai. Ara bé, el percentatge dels qui preveien augmentar la inversió va caure del 47% al 28% en el darrer any. Com a raó, la cambra hi troba la guerra comercial xinesa-estatunidenca.
La creixent tensió amb la Xina s’explica perquè és l’únic estat que s’apropa al nord-americà quant a producte interior brut (PIB). Segons la llista del Fons Monetari Internacional (FMI) del 2019, els EUA encapçalen la llista amb més de 21.000.000 milions de dòlars. En segon lloc hi ha la xina amb poc més de 14.000.000. Per trobar el tercer lloc, que ocupa el Japó, cal dividir la xifra gairebé per tres (5.000.000). Espanya, al tretzè lloc, tenia l’any passat un PIB d’1.400.000 milions de dòlars.
Desocupa l’oficina presidencial el màxim representant del debilitament de la veritat i de la informació veraç i contrastada
La tibantor derivada de la voluntat de mantenir l’hegemonia econòmica a tota costa contrasta amb la tensió política que, d’una manera o altra, Donald Trump ha sabut gestionar al llarg del seu mandat. El president multimilionari ha exercit de mediador entre Israel i alguns països del món àrab que, després de dècades de tensions, han signat acords de pau i de normalització diplomàtica.
Donald Trump, que el 2018 va traslladar l’ambaixada estatunidenca a la ciutat palestina de Jerusalem i va tornar a prendre la metxa, ha liderat dos anys després els acords d’Israel amb els Emirats Àrabs Units i amb Bahrain. “En seguiran més. Els palestins estaran en una bona posició i s’hi voldran sumar perquè tots els seus col·legues ho hauran fet”, va vaticinar Trump a la Casa Blanca l’11 de setembre de 2020 en la signatura de normalització de les relacions entre Israel i Bahrain.
En un context diferent, i si bé les relacions encara són tenses, la primera reunió dels caps d’estats dels Estats Units d’Amèrica i de Corea del Nord des de la Guerra de Corea, que va acabar el 1953, va tenir lloc el 2018 a Singapur amb Donald Trump com a màxim representant del país americà i Kim Jong-un de l’asiàtic. Un any més tard, en aquest cas a Hanoi, es va repetir la cimera que, com a mínim, ha servit per descongelar les relacions entre els dos estats.
Educació: armes mai més?
Els Estats Units són un dels països del primer món més desiguals, segons els càlculs de l’Índex de Gini realitzat pel Banc Mundial. Un dels pilars d’aquesta disparitat és el sistema educatiu, que tanca les portes a molts estudiants de famílies amb pocs recursos.
Segons el Centre Nacional d’Estadístiques Educatives (IES-NCES), la mitjana de taxa universitària durant el curs 2017/18 als Estats Units va ser de 23.835 dòlars. Existeix una notable diferència entre la mitjana de les institucions públiques -17.800$- i les privades -42.700$-. En ambdós casos, any rere any, la factura ha anat creixent. Una enquesta elaborada per Ipsos va calcular que les famílies estatunidenques van pagar de mitjana 30.017$ per l’educació superior el curs 2019/20, el que marca un increment de gairebé 4.000 dòlars amb l’any anterior.
Amb aquestes dades resulta evident que la funció d’ascensor social que hauria de jugar l’educació no funciona als Estats Units. La universitat és un privilegi que pocs es poden permetre i on les diferències racials queden clares. Una enquesta elaborada per Gallup el 2014 revelava que entre els estudiants negres graduats des del 2000, un 50% tenia un deute derivat dels estudis de més de 25.000$ i un 28% més havia contret una obligació inferior. Només un 22% dels estudiants graduats negres no devien cap quantitat. La dada entre els estudiants blancs creix al 39%.
Els plans de Trump per a l’educació, que anaven poc més enllà de promocionar una “educació patriòtica” en els valors de la nació estatunidenca, contrasten amb el pla de Biden, que inclou reduir 10.000$ el deute estudiantil a canvi de serveis a la comunitat, llars d’infants gratuïtes pels infants de tres i quatre anys o “col·legis i universitats gratuïtes per a les famílies amb ingressos inferiors als 125.000$ anuals”.
Però sí hi ha hagut una temàtica que ha marcat el mandat de Trump en el context educatiu ha estat la lluita contra les armes. Un tiroteig en un institut el 2018 va propiciar la creació, d’entre alguns supervivents, de l’organització Never Again (Mai Més), que va escampar per tot el país la seva demanda de crear normes més estrictes per prevenir els atacs amb armes de foc als centres educatius.
Alguna de les cares visibles del col·lectiu ha mostrat explícitament el seu suport al candidat demòcrata, cosa que no és d’estranyar en tant que és conegut el vincle entre el Partit Republicà, i especialment Donald Trump, amb l’Associació estatunidenca de les armes de foc (NRA), poderós grup de pressió proarmamentístic.
Les demandes juvenils d’endurir la regulació contra les armes hauria de ser escoltada per Biden, que titlla la situació actual d’”epidèmia de violència armamentística”. El 46è president va presumir en campanya d’haver guanyat dues batalles legals en la seva carrera política contra l’Associació estatunidenca de les armes de foc i va garantir que “tornarà a vèncer-la”.
Treball, però també lluita climàtica
De la mà de la mentida i la poca creença en l’evidència científica, Donald Trump podria ser titllat de negacionista quant al canvi climàtic. El 45è president dels Estats Units no considerava l’augment de la temperatura global com una gran problemàtica i va posar per sobre la indústria i la creació o manteniment de llocs de treball. L’exemple més clar és que va retirar els EUA de l’Acord de París, un text signat per gairebé 200 Estats que es comprometen a intentar reduir l’augment de la temperatura de la Terra.
L’arribada de l’administració Biden hauria de suposar un canvi radical en l’aspecte climàtic. Segons el web de campanya del demòcrata, els Estats Units tornaran a l’acord “el primer dia i lideraran un important impuls diplomàtic per elevar les ambicions dels objectius climàtics dels països” signants. En referència a la intenció de Trump d’invisibilitzar la problemàtica climàtica, el programa de Biden recull la intenció de “restablir el compromís amb la ciència i la veritat al govern, inclosa la recuperació de les paraules ‘canvi climàtic”.
El programa de Biden recull la intenció de “restablir el compromís amb la ciència i la veritat al govern, inclosa la recuperació de les paraules ‘canvi climàtic”
A diferència de Trump, el nou inquilí de la Casa Blanca compta amb un espai específic al seu programa pel canvi climàtic. De fet, el nou mandatari lliga la creació de llocs de treball a una nova economia més verda, com apunten els alts càrrecs de la Unió Europea en la recuperació postcoronavirus. Promet crear llocs de treballs que permetin “construir una infraestructura moderna i sostenible i oferir un futur equitatiu d’energia neta”.
Es debilita la metxa de la tensió social
En les setmanes prèvies a les eleccions, la indústria armamentística ha assegurat que hi ha hagut un creixement exponencial de la venda d’armes i de projectils. Els experts expliquen que aquesta és una dinàmica clàssica abans de cada elecció a la presidència a la Casa Blanca, però en aquest cas l’augment ha estat molt major de l’habitual.
A la raó habitual, la creença que una victòria del candidat del Partit Demòcrata implicarà una regulació armamentística més dura, se li ha afegit aquest any la tensió racial existent de forma intrínseca als Estats Units i que va esclatar el maig amb l’assassinat de George Floyd, un ciutadà negre que va morir mentre era retingut per agents policials.
Les crítiques del racisme estructural i institucional que existeix al país nord-americà van desencadenar en moltes manifestacions, protestes i també nits d’aldarulls, incidents i saquejos a algunes botigues. El president Donald Trump va adoptar una postura de suport a les forces d’ordre pública, a les quals va agrair la seva tasca.
Trump va trobar una posició intermèdia, reconeixent el paper policial i garantint que no hi hauria una rebaixa de fons econòmics, i alhora introduint algunes reformes com per exemple una base de dades de queixes contra agents.
Les organitzacions antiracistes, així com alguns destacats membres del Partit Demòcrata, van trobar insuficients les mesures. Amb l’arribada de Joe Biden a la Casa Blanca, que va titllar d’“innecessària i brutal” l’actuació de l’agent que va deixar sense respiració George Floyd, s’espera que es debiliti la tensió racial. De fet, el nou cap d’estat estatunidenc compta amb un “pla per a l’Amèrica Negra” que preveu “ampliar l’accés a una educació d’alta qualitat” per “combatre la desigualtat racial del nostre sistema educatiu” o “avançar en la mobilitat econòmica dels afroamericans per trencar les diferències de riquesa i ingressos racials”.
Sanitat: reconstrucció de l’ObamaCare
Als Estats Units hi ha gairebé 28 milions de persones sense cap assegurança mèdica, el que representa vora el 8,5% del total de la població. En ple context de la pandèmia de la Covid-19, la fragilitat i mancances del sistema de salut estatunidenc ha quedat al descobert. De fet, una enquesta elaborada pel West Health Institute el 2018 va revelar que hi ha més gent que pateix pagar la factura de l’atenció sanitària (40%) que no pas a la malaltia greu com a tal (33%). A més, un 44% d’estatunidencs no ha anat al metge quan estaven malalts o lesionats “pel cost” de la factura posterior.
Les pors no són infundades. Alguns familiars de pacients que han patit el nou coronavirus han hagut de recórrer a campanyes de micromecenatge per poder-se pagar els funerals. Si bé l’executiu de Trump va aprovar una llei d’urgència, ha resultat insuficient per a les persones amb menys recursos.
De fet, un dels punts forts de la campanya que va portar Trump a la Casa Blanca el 2016 i del seu mandat ha estat l’intent de derogació de l’ObamaCare. La reforma del sistema sanitari, que alhora havia estat un dels llegats més destacats de la presidència de Barack Obama, ha suportat nombrosos cops del Partit Republicà, tant des dels òrgans legislatius -el Senat i la Cambra de Representats- com des de l’executiu de Trump.
En els quatre anys de mandat, doncs, l’administració Trump i la majoria republicana durant dos anys a les dues càmeres legislatives, han anat afeblint l’Affordable Care Act, la llei d’atenció assequible més coneguda com a ObamaCare. Segons el fins ara president, molts estatunidencs de renda baixa es veien penalitzats “per no adquirir una cobertura d’assegurança mèdica que no volien o que no podien permetre” i va apostar per “promoure l’opció i la competència sanitària als Estats Units” que, segons Trump, “ha ampliat les opcions de cobertura per a milions d’estatunidencs de diverses maneres”, com ara plans de curta durada o durada limitada que “ofereixen opcions més barates”.
Finalment, no s’ha imposat la idea de Trump de desfer-se totalment del pla de salut d’Obama i crear-ne un nou, del qual no n’havia especificat els detalls. El vencedor Biden recorda al seu web de campanya que la llei d’atenció assequible es va signar “amb el vicepresident Biden al seu costat i van fer història”. Ho titlla com una “victòria de cent anys” que atribueix tàndem que van formar durant dos mandats Obama i Biden.
De fet, el nou inquilí de la Casa Blanca ha promès “fer tot el que estigui en les meves mans per protegir i construir sobre l’ObamaCare”. Entre les promeses de Biden per fer arribar a més ciutadans l’assegurança assequible hi ha expandir-la entre aquells estats on els governadors s’hi han oposat i que ha privat, diu el seu equip de campanya, gairebé cinc milions d’adults de classe baixa de tenir una cobertura sanitària. També s’ha compromès a “ampliar el finançament per als serveis de salut mental” o a “facilitar l’accés a l’anticoncepció i protegir el dret constitucional a l’avortament”.
