Som a finals de gener a Bamako, la capital de Mali. Són les tres de la tarda. El sol no perdona i va abrusant-ho tot. Un gran descampat al davant d’una escola pública, entre cases baixes, marrons, serà l’escenari del primer partit de l’equip de futbol de l’Association Sportive Football Club Fadjiri Lolo.
El camp és de la terra marró vermellosa que ho cobreix tot als carrers d’aquesta ciutat, que s’expandeix des dels marges del riu Níger. Les línies estan pintades de color negre. Els vailets esperen amb paciència els equips que han d’arribar. Escolten les darreres indicacions de l’entrenador, un home d’edat, eixut i amb gorra calada.
Les autoritats del barri van arribant, i també ho fan la resta dels equips. Tots ells, alineats en una de les bandes del camp, esperen les salutacions oficials. Comencen els partits.
L’Association Sportive Football Club Fadjiri Lolo forma part del somni d’en Mamadou Coulibaly, un home que ha passat gairebé la meitat de la seva vida fora de l’Àfrica, treballant per tenir un futur millor per a ell i per als seus.
Mamadou va néixer a Costa d’Ivori, país veí al sud de Mali i amb el qual, actualment, les relacions no són les millors. No només perquè fa uns dies es fes fora la selecció nacional de futbol de Mali de la Copa d’Àfrica, sinó pels interessos geopolítics, molt complexos, d’aquesta part del món; ara com ara, un vesper en què el gihadisme, els desitjos d’autonomia de la població tuareg del nord i els interessos comercials i polítics de França, Rússia, la Xina, la Unió Europea i els Estats Units estan competint per aconseguir el control de la regió i dels seus recursos.
En Mamadou va viure fins als divuit anys a Costa d’Ivori, en una casa humil, amb els seus pares i els seus molts germans. Aquesta situació li va impedir estudiar tot allò que li hagués agradat, de manera que va començar a treballar amb el pare. Venien peix. No era una vida fàcil, però en tenien prou per viure.
Això marca la diferència amb els nens i les nenes que, anys més tard, veurà en Mamadou al seu barri de Bamako. A Mali, la taxa de fertilitat és de sis fills per dona el 2020. És un país amb una població extremadament jove. De fet, la mitjana d’edat és de 16 anys. A la capital, Bamako, hi viuen milions de menors de famílies molt humils, més del 40% en risc de pobresa, a les quals se sumen les desplaçades internes.
Milions d’aquests infants treballen des d’edats molt primerenques en tota mena d’oficis. Molts altres passegen pel carrer, amb gots de plàstic, pidolant diners en cruïlles de camins, semàfors, les portes de les botigues d’alimentació o, com al barri de Mamadou, porta per porta.
El seu pare tenia, explica ell, alguns ingressos més que el seu veí, a qui de tant en tant podia ajudar econòmicament. Passats alguns anys, un dels seus fills va emigrar cap a Europa i, quan en va tornar, duia diners, tants com per millorar en poc temps les condicions de l’habitatge familiar. I Mamadou es va dir: “Si ell ha pogut, jo també ho faré”.
És la història de tantes i tantes persones al Sahel, on les condicions tan dures de vida, així com els conflictes armats, han obligat a deixar casa seva enrere. Mamadou va passar tres anys de la seva vida treballant amb el pare per estalviar prou com per emprendre el viatge. Ho va fer des de Mali, on s’havien traslladat.
Va viatjar per la ruta de Mauritània, que condueix a les Canàries. Quan va arribar a la Península, fa divuit anys, en va passar un en un centre d’acollida gestionat per la Creu Roja, a Màlaga. Passat aquest temps, en què “ens donaven diners, roba, menjar”, havien de deixar el recurs. Podien triar on anar i ell es va decidir per Palma de Mallorca. “Jo veia la tele i Mallorca em cridava l’atenció. No ho coneixia gens ni mica”. Li van donar diners per anar amb autobús fins a València i allà agafar el vaixell fins a l’illa. “Sense conèixer ningú. Vaig arribar-hi a les set del matí. No sabia on anar. Vaig trobar un nigerià que parlava una mica de francès, em va ajudar”. Passats pocs dies va aconseguir la seva primera feina, va llogar una habitació i des de llavors no ha deixat de treballar. Avui ho fa a l’aeroport de Palma.
Durant les seves primeres vacances, va passar diverses setmanes a Bamako, i allà es va adonar de la situació dels infants. “Molts xavals demanaven diners i menjar casa per casa. Em sabia greu veure’ls així”. La segona vegada que va tornar, també per les vacances, va decidir que volia fer alguna cosa per ajudar. “El problema és que no visc aquí, sinó a Espanya, com ho faig?”.
Mentre trobava una idea, quan els nens picaven a la porta, els deixava passar perquè mengessin una mica. És molt poc habitual deixar aquests vailets creuar el llindar, però en Mamadou ho feia. Aquells dies, ell veia el futbol a la tele, i els nois, explica, també volien veure els partits. D’aquesta manera compartien afició i menjar. “Alguns no tenen família, altres sí que en tenen però són pobres i no poden mantenir tots els fills. Han de buscar-se la vida des de petits”, resumeix en Mamadou. És la història de milions.
Fins a les terceres vacances que va passar a Mali, no va trobar la clau. Va començar a parlar amb els veïns per veure si entre tots podien posar en marxa el projecte del qual fa uns dies va col·locar la primera pedra a Bamako.
L’objectiu és que els nens i les nenes tinguin un lloc segur on jugar, fora dels carrers. Que puguin entrenar i compartir espai i, a més, oferir-los almenys un àpat el dia de l’entrenament. “La base serà el futbol perquè els agrada, als xavals”, explica en Mamadou.
El primer dels passos era muntar una associació legal, i aquí els veïns van haver de donar un cop de mà. S’havien d’encarregar d’arreglar els papers mentre en Mamadou era a Espanya i ell, en la mesura del possible, anava enviant els diners per poder avançar la burocràcia.
En Mamadou va arribar a la ciutat acompanyat d’en Sergi Cardona, un jove català que viu a Palma de Mallorca des de fa quatre anys. Es van conèixer treballant en una granja, quan en Sergi va tornar a Espanya, durant la pandèmia. Aleshores es van fer amics i, com explica Cardona, ja van començar a parlar de la possibilitat de viatjar junts a Bamako.
Han viatjat carregats de maletes plenes d’equipament esportiu (els uniformes dels infants) i algunes pilotes. Un material que forma part d’una donació d’una fundació catalana. La primera donació que han aconseguit. “He preferit venir a lliurar la donació als xavals perquè vegin que ha arribat on ha d’arribar”, explica en Mamadou. En Sergi, com a testimoni del lliurament, dona fe de l’arribada dels materials a les mans dels infants, i que els diners per aixecar l’acadèmia també s’utilitzen correctament.
El contacte amb la fundació el van aconseguir gràcies a una altra amiga, la Clara, que havia treballat amb una ONG en un país veí, el Níger, i tenia contactes que podien ajudar. Tots dos, la Clara i en Sergi, són amics d’en Mamadou i, explica el segon, quan els va comentar el projecte es van posar fil a l’agulla per intentar ajudar (cercar recursos, donar a conèixer el projecte, viatjar a Bamako, recollir testimonis, muntar les xarxes socials de l’associació…).
Han trigat gairebé un any a resoldre el tema de la paperassa per constituir l’associació, però ja està fet. En aquest temps, en Mamadou ha anat enviant diners i, al barri de Fadjiri Lolo, han trobat l’espai on aixecar l’acadèmia de futbol: un lloc on hi haurà vestidors, un menjador comú, i també una petita oficina per a l’entrenador. “La idea era construir el vestidor i que motivem els xavals, que estiguin a gust, segurs. Que sàpiguen que som al seu costat”. Tot això per “ajudar els vailets fent alguna cosa que els agrada”.
Quan l’aventura va començar només eren cinc, els infants que anaven a casa d’en Mamadou a dinar i veure partits; van arribar a ser-ne deu, quan va començar la paperassa per a l’associació. Avui, amb la primera pedra de l’edifici posada, ja són trenta-cinc infants d’entre 6 i 14 anys, repartits en dos grups: els menors de 10 i els més grans. La immensa majoria, nens.
En Mamadou insisteix que noies i nois estiguin segurs, fora del carrer, que es puguin sentir tranquils en un espai com el que està construint. “De moment, juguem davant d’una escola, però no és la nostra. L’objectiu és tenir un espai que sigui nostre, que sigui segur, d’on no ens puguin fer fora en qualsevol moment. Per això comencem amb els vestidors, perquè tinguin les seves necessitats cobertes al mateix lloc”.
Han aconseguit federar l’equip a la Federació de Futbol de Mali. Això els permetrà competir contra altres equips dins i fora de Bamako.
A més de l’espai per entrenar i jugar els partits, l’acadèmia tindrà un menjador comú. La malnutrició és un problema molt estès a Mali, i la seva capital no n’és una excepció.
El país és a la cua del rànquing de l’Índex de Desenvolupament Humà elaborat per l’ONU. Més de deu anys de conflicte més o menys soterrat amb els tuaregs i la guerra contra l’islamisme radical no ajuden. L’actual govern militar va expulsar França i els seus interessos del país, i en els propers mesos també en sortirà la missió militar de seguretat de les Nacions Unides. La cooperació internacional s’ha vist ressentida en els darrers anys i els propers mesos no auguren que les coses milloraran.
Tot això, al final, es tradueix en una població empobrida amb milions d’infants treballant en males condicions, a més dels problemes de malnutrició. Per això, el menjar també forma una part important d’aquest projecte esportiu.
Com que encara no està construït l’edifici que acollirà el menjador i els vestidors, estan resolent la qüestió oferint els àpats a casa de l’entrenador o a la d’en Mamadou, quan ell és a la ciutat. L’entrenador és també soci del projecte. La seva feina es veu recompensada econòmicament però, com admet en Mamadou, a un preu inferior a l’oficial, tenint en compte que té el carnet d’entrenador. “Però ho fa per la situació en què estem”, comenta.
“Em fan venir ganes de continuar ajudant-los. Em sento molt a gust, vull continuar aquest projecte”, assegura en Mamadou. Tant és així, que el seu somni és que “puguem participar en algun torneig a Espanya, el dia de demà. Anar, jugar i tornar”, afirma.
L’associació compta amb perfils a diferents xarxes socials: a TikTok, a Facebook i a Instagram. També és possible contactar amb en Mamadou Coulibaly trucant al seu telèfon espanyol (602333526) per resoldre qualsevol dubte sobre com col·laborar amb el seu projecte. A més de rebre donacions, en Sergi explica que han fet algunes samarretes de l’equip que, de moment, han venut entre les amistats. Esperen poder-les vendre com a forma més o menys regular d’aconseguir ingressos per a l’associació, mantinguda econòmicament per en Mamadou en la seva pràctica totalitat.
Mentre aquest futur no arriba, han d’aixecar l’edifici, posar-hi un reixat que delimiti el camp de jocs i aconseguir una furgoneta per als desplaçaments.
En Mamadou vol que el projecte no deixi de créixer i es pugui sostenir econòmicament. Treure els infants de la mendicitat als carrers de Bamako, que estiguin segurs i no exposats al treball infantil és una àrdua lluita que aquest home somia aconseguir i mantenir al llarg dels anys.
