Em reben el director, Manuel Antonio López Ramírez, i el professor Carlos Arturo Jaramillo. Arribo en el moment exacte al millor lloc per conèixer qualsevol comunitat educativa: l’esbarjo. Nenes i nens juguen junts amb cordes i pilotes envoltats de grafitis que donen la pista. Els murs d’aquest col·legi s’erigeixen sobre la memòria històrica i la lluita social.
L’octubre del 2002 va començar la incursió militar urbana més gran dins de la història del conflicte armat a Colòmbia. El Govern d’Uribe, sota l’estat d’excepció, va prendre la Comuna 13 per acabar amb els grups de guerrilles que actuaven en la zona. Aquesta operació va violar en nombrosos aspectes els drets humans, deixant una ferida encara sagnant. Enmig de tota aquesta voràgine de violència, Eduardo Santos va ser l’única institució educativa que va romandre en peus.
“Els professors complim la funció en la societat de ser un límit infranquejable entre la realitat que hi ha fora i l’espai segur, d’esperança, que ens esforcem per crear a dins”. Carlos A. Jaramillo m’explica com aquí no permetien entrar ni paramilitars ni milicians; com un dia van sortir els professors, arriscant les seves vides, a tractar de parar l’execució d’un alumne. No existeix raó per a matar un nen, repeteix rotund. No existeix raó per matar un nen i van matar 28 d’aquest centre. Els seus noms estan escrits entre les parets que els van veure créixer, que els rendeixen honor i que semblen suplicar, com aquell vers de la poeta xilena Stella Díaz Varín, «no vull que els meus morts descansin en pau. Tenen l’obligació de ser presents».
L’últim menor assassinat va ser el 2018.
“Continuar lluitant pels que queden és l’única sortida, encara que faci mal com si t’arrenquessin una part del cos”, respon Carlos A. Jaramillo quan li pregunto com suporten això els professors. “Un grup que vaig tenir fa uns anys es va negar a treure el pupitre d’un company al qual havien matat. Cada dia col·locaven els seus llibres damunt de la taula”. -Silenci- “S’adapta un als processos”, afirma amb l’aclaparadora acceptació de qui ha conegut l’horror.
Quan fora hi havia tirotejos, tots es tombaven i cantaven señor comandante vamos a la escuela llevando colores en las cartucheras. Així, entre cançons i peces de lego que sempre hi havia en el terra per a arribat el moment, esperaven que parés el foc.
Des de l’any 2002, la proposta pedagògica del col·legi Eduardo Santos treballa sota el lema “educar per a la convivència enmig del conflicte”. Els continguts curriculars s’articulen mitjançant l’eix transversal de la construcció de la memòria històrica. Són els propis alumnes, secundats per la comunitat educativa, els qui han creat un museu d’apologia a la resiliència, recollint testimoniatges, biografies i relats del que va succeir aquells dies. Entre les diferents mostres artístiques i propostes culturals, també queden emmarcades bales i restes materials del que ningú vol oblidar. “Una societat que reconeix la seva memòria enriqueix totes les possibilitats de construcció del seu futur”, sosté Gerardo Pérez Holguín, líder comunitari.
El col·legi col·labora amb diverses organitzacions com la Comissió Nacional de Veritat, centres culturals com la Casa Kolacho i associacions de familiars i víctimes. A més del museu, tenen un projecte teatral que busca generar confiança i espais sans de desenvolupament per als adolescents. Aquest mes de maig van estrenar l’obra “Fins quan”, sobre els vestigis de l’Operació Orión i la violència subjacent en una societat que demana a crits avançar.
Al final, el que aquesta institució porta per bandera és que Mambrú no va anar a la guerra, com deia la cançó. Mambrú es va quedar a l’escola. I avui Mambrú s’ha convertit en una proposta educativa consolidada en la cultura de la pau i la memòria a través de la transformació curricular i l’establiment de canals alternatius de comunicació. Aquest projecte reconeix l’escola com un territori ferit i violentat que converteix la memòria en una història viva.
Caminem cap a la sortida. Fora espera un barri d’habitatges amuntegats de maó tornat, cables elèctrics travessant els carrers amb desordre i un ambient molt diferent al que es respira dins del centre escolar. Un lloc d’idees fermes i murs alts, de passió per una educació de qualitat curricular i humana que es construeix dia a dia tenint present el que van ser, la qual cosa són i el que volen ser.
Si no fos per històries com aquesta, de resistència a la barbàrie, d’esperança conscient i compromesa amb les generacions esdevenidores i d’escoles que constitueixin veritables espais segurs, què ens quedaria?
