Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Acabava octubre amb les reivindicacions del dia mundial de lluita contra la pobresa i amb la presentació d’un nou informe (Report Card 12) del Centre de Recerca d’Unicef, que aquesta vegada ens parla de La infància de la recessió. Les entitats del Tercer Sector van recordar que, després de quatre anys de debat al Parlament, ja comença a ser hora de fer un “Pacte contra la pobresa”. Unicef Espanya pressionava per a que es posi en marxa un veritable Pacte per la Infància (en algun moment fent referència al Pacte per la Infància de Catalunya o al Pacto de Toledo per a les pensions).
En considerar els efectes que provoquem quan empobrim la infància, acabava pensant en l’escola i en la reducció dràstica d’oportunitats i possibilitats educatives que la pobresa de la família i de la comunitat crea en les seves vides escolars. Però ja parlarem més endavant de pobresa i educabilitat. Ara, voldria escriure sobre els “pactes” que es reivindicaven, tot recordant les múltiples vegades que es repeteix la necessitat d’un pacte també per a l’educació.
Però, per què no són possibles determinats pactes? (O es firmen pactes com el d’infància de Catalunya que no obliguen a res). Si tothom és compassiu amb el pobre, a tothom li fa pena un infant que plora i la majoria creu que l’escola ha de ser de tothom, per què no són possibles els corresponents pactes socials i polítics? Per què tot just arribem a comprar alguna “loteria” benèfica per sentir-nos bé? La resposta és senzilla: ni les visions de la realitat, ni els interessos, ni els objectius dels diferents grups de la societat tenen gaires punts de coincidència en aquests temes. Tan sols quan sembla que tot se’n pot anar a en orris, també pels que tenen poder i diners, arriben els acords inevitables.
Per què no és possible un pacte per reduir els efectes de l’empobriment? Perquè això significa acordar que cal reduir la desigualtat. Aquells que tenen i volen conservar només accepten reduir els seus guanys si detecten el perill de perdre més quan la societat entri en crispació. Un pacte contra la pobresa tant sols és possible si es comparteixen, en alguna proporció, ideals de justícia, aspiracions d’igualtat, reconeixement per a tothom dels drets humans.
Pactar, veritablement, a favor de la infància tampoc és massa possible. Hem de compartir que es tracta de ciutadans infants i no de menors, que són primers també en el pressupost, que és il·legal empobrir-los deixant les seves famílies sense recursos, que tenen dret a persones adultes preocupades per ells i elles, que protegir-los no vol dir segregar-los de la comunitat, etc. No és possible el pacte perquè una societat desigual, diuen, ha de tenir infàncies desiguals, que s’esforçaran i faran mèrits per reeixir si no depenen de les ajudes públiques.
Llei educativa darrere llei educativa diverses veus invoquen un pacte per l’educació, que no és possible. Tant sols quan les estadístiques internacionals projecten una foto desagradable del sistema, en mig d’una relativa vergonya, venen les presses per pactar una millora… de les xifres.
D’entrada, no es pot pactar perquè allò que uns i altres esperen de l’escola està en les antípodes. ¿És possible trobar un punt d’acord entre qui considera que l’escola ha de reproduir i mantenir les desigualtats socials i qui considera que l’escola ha de ser una font d’oportunitats per a no perpetuar la desigualtat? Just quan escric aquestes ratlles el pedagog de capçalera de la conselleria escriu a un diari: “Quan discutim sobre itineraris escolars seria bo començar reconeixent que ja existeixen dos itineraris de fet: el dels que assisteixen regularment a classe i el dels que no”. Difícilment podem fer pactes que no passin per la voluntat de construir una escola en la que hi càpiga tothom (ja discreparem en tot cas sobre el com). No és possible un pacte educatiu renunciant a que l’escola ofereixi més oportunitats a qui menys en té a casa.
Podem pactar que a l’escola cal aprendre les magnituds proporcionals però no podem renunciar que sigui l’escola de la societat informacional. Hem d’acordar que a l’escola no es pot adoctrinar. Però no podem renunciar a que sigui el lloc del pensament científic. No és possible un pacte basat en la renuncia a ensenyar a pensar. Etc.
En la nostra realitat actual sembla que alguns pactes són imprescindibles i, alhora, inevitablement impossibles. L’extracció social, els diners i el poder encara condicionen la dosi mínima d’humanitat i fraternitat que hauríem de compartir i no compartim. És aquí on són els desacords que fan impossibles els pactes.
