Paco Miranda és director del CIFO de l’Hospitalet de Llobregat i Emilio Palacios és professor jubilat
Portem uns quants anys escoltant contínuament que la formació professional (FP) ha d’evolucionar cap al sistema dual a l’alemanya. Aquest discurs arriba a ser hegemònic, i a tota jornada, seminari o trobada sobre FP que s’apreciï, apareix sempre com a convidat un responsable de les cambres de comerç alemanyes o de qualsevol land explicant les virtuts de la formació dual del seu país. És més, el conegut com a “model alemany de formació professional dual” es ven a Espanya com “la solució” a la desocupació juvenil i com a instrument per a assolir el tan desitjat desenvolupament de la nostra activitat econòmica. A més, recentment, s’ha presentat públicament l’Aliança per a l’FP Dual, que assegura que “la FP dual és el camí per a avançar en la creació d’ocupació de qualitat”. Desig o realitat? Caldrà, si més no, per contrastar-ho, una avaluació acurada després d’un llarg període d’implantació prèvia.
Ens preguntem què serà de l’ocupació juvenil a Dinamarca sense formació professional dual made in Germany: anirà a la deriva? Les dades no confirmen aquet perill. Malgrat que l’atur juvenil es troba en percentatges alts als diferents països de la Unió Europea (22,3% segons Eurostat, juny 2015), Dinamarca no arriba a la meitat d’aquest percentatge (10,1). Per tant, es troba 39,8 punts per sota d’Espanya (49,8%). ¿Que a Dinamarca existeix la formació en alternança, és a dir, formació en un centre educatiu i en una empresa en un percentatge variable? Certament. També està vigent el mateix sistema a Espanya. El problema es planteja quan, d’un sistema que funciona, es vol passar a copiar un altre sistema que també funciona… a Alemanya, malgrat que ambdós amb certes dificultats.
Aquest article pretén posar de manifest algunes constatacions i reserves, i aportar algunes propostes vers el futur, en relació amb la formació professional en alternança.
De la mateixa manera que a Espanya, a d’altres països europeus (França, Regne Unit), en els quals no s’aplica el sistema dual, la qualitat de l’FP resta patent en l’alta qualificació dels seus graduats. La dual està implantada també a Suïssa, però a la suïssa, amb resultats molt positius. En aquest sentit, és significativa la crítica que realitza la Secretaria d’Estat de la formació, la investigació i la innovació (SEFRI) suïssa, en la seva pagina web, sobre la dual alemanya: “manca d’actualització i és poc útil, per a la llarga vida professional que espera al jove”, atès que “no aporta valor com a instrument de formació de cara al futur”. Aquest és el model que la senyora Merkel i el senyor Schäuble exporten a Espanya i que aquí és rebut com a “bálsamo de Fierabrás”.
D’altra banda, coneixem de primera mà que, molt abans dels actuals assajos de l’FP dual, Espanya disposa d’un sistema de formació professional d’una gran qualitat. Així quedà manifest a l’única avaluació del sistema de formació professional que s’ha dut a terme a l’Estat espanyol (2010, a Catalunya). Qualitat que s’estén a la formació en alternança –formació en centres de treball (FCT)-. Qualitat que podem qualificar de miraculosa si prenem en consideració el pressupost públic hi dedicat. Qualitat, però, que es constitueix en motor de canvi i de millora tecnològica per a la immensa majoria de les empreses del país, gairebé totes microempreses.
Tornant, però, al tema que ens ocupa, en relació amb la implantació del sistema d’FP dual a l’alemanya, considerem que fóra imprescindible reflexionar sobre si les característiques del nostre sector productiu, pel que fa a la grandària de les empreses i activitats d’I+D+i realitzades per les empreses ofereixen un ecosistema d’aprenentatge que permeti transitar amb èxit de l’actual sistema de formació professional amb pràctiques en alternança al sistema dual.
A Espanya, només el 4,2% de les empreses supera el nombre de 10 treballadors i tot just el 0,7 els 50 treballadors. A Alemanya, però, el 14,8% –és a dir, tres vegades més– supera els 10 treballadors i el 3,1 –quatre cops més– supera els 50 treballadors.
Si a aquest fet li sumem que, a l’experiència alemanya, el percentatge d’empreses que ofereixen llocs de formació augmenta amb la seva grandària i, per altra part, els llocs que resten sense cobrir disminueixen també amb la grandària, disposem d’un primer indicador de que la posada en marxa de l’FP dual a Espanya parteix amb un important dèficit estructural en la demografia empresarial.
D’altra banda, hem de tenir present la importància que es dóna a la inclusió de processos de desenvolupament i innovació als currículums de la formació professional. Aquest ha de ser un component estratègic fonamental per al canvi de model productiu del país i per a la millora de la competitivitat de les empreses. Però, per desgràcia, en aquest camps, tampoc podem comparar-nos amb Alemanya. Així, el gran volum de petites empreses espanyoles acaba condicionant la disposició a l’I+D+i, malgrat que aquest no sia un factor únic. Per exemple, l’any 2008, mentre que el 80% de les empreses alemanyes, amb més de 10 treballadors, van afirmar haver realitzat aquest tipus d’activitat, a Espanya només el 32% van dur a terme accions d’innovació tecnològica; les que van realitzar activitat d’I+D tot just van superar l’11%, a Alemanya, però, van arribar al 31%. [La innovación española en 2020. Documento para el debate. COTEC. Junio 2013]
Aquesta segona característica de les empreses espanyoles ens fa ser molt crítics amb el procés uniformement accelerat que s’està produint en la cerca d’empreses per a complir els objectius de l’alumnat que realitza formació dual. Procés que, entenem, no garanteix que els llocs de treball siguin realment qualificants i que puguin aportar a l’alumnat millores significatives respecte a l’actual formació professional en alternança.
Finalment, volem destacar una deficiència estructural que es dóna en l’empresa espanyola (també comença a donar-se a l’empresa alemanya pel fet del relleu generacional), com és la manca de tutors-formadors qualificats i l’absència real de plans formatius. Aquest element és clau per tal de garantir l’èxit del sistema de formació dual i assegurar la qualificació de l’alumnat participant. Volem posar de manifest que és imprescindible, indefugible i urgent, per un costat, establir quina administració pública o institució privada és la responsable de la gestió i finançament d’aquesta formació i, de l’altre, posar en marxa plans de formació per a tutors-formadors d’empresa, així com el sistema d’acreditació adient a aquesta formació.
Certament, existeixen components de l’FP dual alemanya que poden incorporar-se al nostre sistema d’alternança i contribuir a la seva millora. Són, bàsicament, dos: la participació financera de l’empresa al seu sosteniment i la implicació del territori en la seva gestió (comunitats autònomes, món local i cambres de comerç).
Ara bé, si volem aplicar el model alemany pel que fa a la participació financera de les empreses i a la implicació del territori, fem tan sols algunes preguntes de les moltes que ens podríem plantejar:
- ¿Quina inversió –no despesa– en formació professional dual estan disposades a fer les empreses espanyoles [l’any 2007, bastant llunyà, i les xifres han augmentat progressivament, “les empreses alemanyes van destinar un total de 14.700 milions a la formació professional” (cost, retribucions descontant el benefici propi)” OCDE, Education at a Glance, 2009]?
- ¿Són conscients les empreses que, un cop implantada l’FP dual, no podran mai acusar el sistema educatiu-formatiu d’ésser incapaç de donar resposta a les seves demandes de mà d’obra degudament qualificada?
- ¿L’Estat acceptarà transferir íntegrament a les Comunitats Autònomes (CCAA) totes les competències educatives i laborals, inherents a la formació professional?
- ¿Estan disposats l’Estat i les CCAA a permetre la participació del món local en la gestió de l’FP dual, com a mínim, al mateix nivell que ho fa el sistema alemany?
- ¿La gran patronal acceptarà el paper de les cambres de comerç o, almenys, estarà disposada a establir convenis de participació conjunta en la gestió de l’FP dual?
- ¿Patronal i sindicats arribaran a acords col·lectius per a la gestió dels formadors d’empresa i l’aplicació de volums de participació sectorial al programes d’alternança, que donin resposta a les demandes reals del jovent en formació?
Cal assenyalar, en aquest punt, que el model alemany ignora gairebé totalment el paper cabdal que adquireix l’orientació educativa i professional del jovent. ¿Com s’actuarà, a la implantació espanyola, en aquest àmbit? I, què dir sobre la posada al dia formativa del professorat de l’FP: ¿Estat i CCAA hi donaran resposta amb programes pertinents, eficaços, eficients i sostenibles? Aquest tema, però, serà objecte d’un proper article.
Davant de totes aquestes cauteles que ens planteja la implantació de la formació professional dual a l’alemanya, ens permeten formular alguns suggeriments vers el propi sistema de formació professional en alternança vigent entre nosaltres:
- En primer lloc, considerem necessari incardinar l’FP en alternança a l’àmbit de la formació permanent.
- En segon lloc, el sistema d’FP en alternança –atès que forma part del sistema educatiu general– exigeix permeabilitat descendent i ascendent.
- En tercer lloc, el sistema ha de preveure itineraris diferenciats d’accés i permanència.
- En quart lloc, cal mantenir l’FP superior al nivell terciari, però fora de l’espai universitari.
- En cinquè lloc, cal disposar de centres de competència per a l’ensenyament i la investigació en formació professional, tant al camp pedagògic com al professional (els actuals CIFO podrien acomplir, veritablement, aquesta funció).
- En sisè lloc, la legislació hauria de declarar l’obligatorietat general de participació als fons per al finançament de l’FP: pressupostos estatals i autonòmics, empreses, municipis, treballadors, persones en formació.
Com a cloenda, considerem que es precisa una nova normativa marc del sistema de formació professional en allò que fa referència a l’alternança. En aquesta normativa caldria integrar tots els elements enunciats anteriorment i, a la vegada, s’hauria de delimitar les responsabilitats de cadascuna de les parts i establir un organisme únic (agència estatal) responsable de la gestió estratègica, el desenvolupament i la qualitat del conjunt del sistema.
