Des de fa un temps, per aquí a l’olor a llapis nous, a llibres recentment folrats i agendes per estrenar, els acompanya la versió digital de les colles de pares, mares i altres familiars en la porta del col·legi: els grups de WhatsApp. Els hi ha de molts tipus i amb dinàmiques diferents, i encara que ja porten un temps amb nosaltres, ens falta encara aprendre una mica de convivència digital. La majoria expressen un estat d’ànim general d’amor-odi cap a aquests grups que, tot i que poden ser útils, de vegades poden arribar a ser molests o fins i tot contraproduents. Per això avui ens dediquem als efectes secundaris no desitjats i plantegem algunes recomanacions per utilitzar i conviure en els grups de forma raonable durant tot el curs.
Val la pena entendre aquests grups com a comunitats, espais d’interacció col·lectiva que, en funció de qui hi estigui inclòs, la naturalesa que tingui i qui ho lideri, funcionarà d’una forma o una altra. I, com qualsevol comunitat, es necessiten algunes línies comunes de convivència. Els grups escolars de WhatsApp es poden dividir en dos tipus: els primers solen obrir-se com a canal de comunicació oficial entre el centre i les famílies. Solen ser liderats pels educadors (professors, directors, coordinadors, entrenadors…). Els segons i els més interessants per avui, són aquells en els quals només participen familiars. Comencen com un canal àgil, ràpid i informal i poden acabar en grups pesats, sobresaturats i amb faltes de respecte.
3 efectes secundaris
1) El primer dels efectes secundaris és la rumorologia i el brou de cultiu que amplifica els mals entesos, donant voltes al problema sense acabar de resoldre’l. Imaginem que hi ha algun problema amb algun professor o alguna assignatura en concret: té sentit que aquells problemes de l’escola es quedin coent en els grups sense que arribin a dialogar-se amb les parts implicades? Probablement no. Perquè, a més, obre la porta segon efecte col·lateral.
2) Interpretacions i triples lectures: La comunicació en directe i presencial ens permet comprendre el missatge en la seva complexitat: captem el que es diu però també el com, en quin context i des de quina emoció ens parlen. En WhatsApp, per moltes emoticones o aclariments que posem, els mals entesos i el malestar innecessari acaben sent més abundants del que desitjaríem. Els àudios poden solucionar això, però resten agilitat i discreció als missatges escrits.
Fins a aquí, podríem dir que són qüestions comunicatives, però hi ha un efecte secundari silenciós i preocupant alhora:
3) És molt comú que els adults es converteixin en agenda i els salvavides dels fills. Per exemple, quan la circular de la propera excursió no ha arribat on havia d’arribar i per tant no sabem si cal portar menjar o quina és l’hora de sortida; o bé quan es deixen el llibre en el calaix o a l’armariet, però poden fer els deures gràcies a les fotos d’alta resolució que circulen per als despistats. També existeix la versió post-entrenament en la qual els pares intenten localitzar els mitjons perduts.
Podríem considerar-ho la versió digitalitzada d’agafar-los la motxilla perquè no la carreguin. Aquí estem evitant que es facin responsables de mirar la seva agenda de tasques, d’organitzar-se, de decidir què han d’agafar i quan. En definitiva, els llancem un missatge de “sou nens, no podeu” però sobretot, els impedim que experimentin les conseqüències dels seus actes i els arrabassem l’oportunitat d’aprendre d’això.
Set recomanacions
A continuació proposem algunes recomanacions per cuidar aquesta convivència digital en els grups de WhatsApp escolars, però extensibles a qualsevol grup de virtual que tingui per objectiu ser un canal de comunicació informatiu, pràctic i multitudinari.
1) Comentar prèviament la necessitat de crear un grup, acordant quines persones incloure-hi. Informar abans i demanar permís per afegir-los.
2) Consensuar i explicitar al començament la finalitat del grup (p. ex. “avisos escola”, o “Equip d’hoquei”), etc. Sol anar bé un missatge inicial on consti per a què serveix el grup.
3) Usar el canal estrictament per als temes acordats i no aprofitar per bolcar informacions de forma massiva (evitar reexpedir cadenes, memes…)
4) Obrir grups temàtics quan sorgeixi la necessitat únicament amb les persones interessades. Per exemple, per parlar dels regals a professors o organitzar la sortida de famílies; o un canal exclusiu per a bromistes.
5) Respondre només quan sigui necessari, amb la màxima brevetat i evitant afegir informacions supèrflues
6) Limitar la circulació de fotografies dels menors (tret que es tingui consentiment exprés de tots). Per exemple en els festivals de final de curs, excursions, etc.
7) Consensuar uns horaris d’ús del grup, per evitar el bombardeig constant de notificacions.
En definitiva: la clau? Pactar i negociar amb els integrants del grup el qui, el per a qui, el quan i el com. El consens és l’única manera d’afavorir un sentit comú compartit i corresponsabilitzar als qui formen part en el seu manteniment.
