‘Jesuïtes educació’ està de moda. Estan aplicant en algunes de les seves escoles canvis radicals progressius que alteraran una part singular del model d’escola actual que tots patim. Aquest mateix diari ha parlat sobre el tema i en alguns altres espais de reflexió educativa hi han aparegut diferents comentaris crítics. Jo no m’hauria posat a escriure sobre el tema si aquest no hagués irromput, sense avisar, en les meves predicacions educatives d’aquests dies, quan parlava del nou llibre Cal fer deures? Mares i pares que ajuden a aprendre. L’última vegada va ser dimarts passat a Els matins de TV3. Normalment la cita o el reportatge d’aquesta experiència venien a dir que el llibre té raó quan parla de que aquesta escola no és la que els infants i la societat actual necessiten. És tan evident la necessitat de canvi, venien a dir, que els jesuïtes ja l’han posat en marxa.
La veritat és que he començat a estudiar a fons les seves propostes i encara no em venia de gust comentar-les. A més, tinc bons amics i potser algun enemic entre els professionals que lideren el projecte i no voldria obrir nous fronts de batalla en la meva vida. He decidit, tanmateix, arriscar-me amb un primer apunt perquè les irrupcions de què parlava han suposat haver de contestar reiteradament la pregunta “i tu que en penses?“.
Com que el tema de la religió últimament està en mans del BOE tampoc voldria ficar-me en el tema confessional (que està clarament en el projecte de renovació). Adverteixo per a qui no em conegui que entre les virtuts o taques del meu currículum hi ha la d’haver estat alguns anys professor d’ESADE. També que una de les grans amistats de la meva vida ha estat el jesuïta ja desaparegut Juan Garcia Nieto (Nepo), molt units des que llegíem junts Lenin. Conec força les dues ànimes jesuítiques i no entraré tampoc en aquest tema.
Tinc clar que és un projecte apassionant
El projecte Horitzó 2020 crec que és apassionant. A més, espero i desitjo que aconsegueixin implantar-lo, transformar veritablement les seves escoles, demostrar que es pot canviar radicalment l’escola. No és maquillatge el que proposen, ni allò que estan aplicant. Crec que no és perquè sí que una de les primeres cites (Howard Gardner) del seu primer document recorda que en el futur “és poc probable que els estudiants continuïn anant a l’escola des de primeres hores del matí fins a la tarda, i és encara més inversemblant que vagin a un edifici anomenat escola”.
Fer desaparèixer l’assignatura, el curs, l’aula. Permetre agrupacions múltiples. Fer que l’aprenentatge sigui grupal i cooperatiu, que la xarxa sigui xarxa de relacions i d’experiències. Estimular el saber fent descobrir. Convertir els adults en els acompanyants de l’aventura de saber, de viure i créixer, i no en els transmissors de coneixements. Tenir racons personalitzats i no pupitres encarats a una pissarra. Aprendre a casa i educar a l’escola, etc. Són només un apunt dels canvis que els seus documents suggereixen i que estan començant a provocar aquesta transformació.
Encara em falta molt per llegir i conèixer de la seva proposta i ja tinc les meves petites discrepàncies. Però, ara per ara, he de dir que, des d’allò que sé d’educació o pedagogia, em satisfà, que me’n alegro de la seva gosadia i espero que les forces institucionals no facin descarrilar el projecte. Queda clar que l’escola ha de canviar i que és possible definir com canviar-la.
Somniem amb mons força diferents
Però no tot a la seva proposta és educació i pedagogia i llavors és quan ja no puc aplaudir. Groso modo diríem que el meu desacord és polític-social. En el poc que he llegit no comparteixo la seva concepció d’equitat ni d’oportunitat educativa, que són elements claus per definir el paper de l’escola i el sentit de l’aprenentatge. I, si he escrit això, és perquè el discurs públic sobre la seva innovació pedagògica tapa el seu conservadorisme ideològic social.
És llarg d’escriure i, com la resta de l’anàlisi en profunditat, quedarà per més endavant. Equitat vol dir oferir més a qui una societat injusta proporciona menys (o li roba allò que li tocaria tenir). No significa, com diuen, donar a cadascú segons les seves possibilitats. Si no queda clar que cada infant és ell i el seu context, convertim l’educació en un fet individual i subjectiu, que es força diferent d’un fet personalitzat i humanitzador.
Igualment, és clar que educar és facilitar oportunitats. Però, de nou, les diferències. No es tracta de posar aparadors plens d’oportunitats dels que l’alumnat es va proveïnt. També cal facilitar l’accés, adaptar les oportunitats a les diferències i les desigualtats. No serveix per aquests propòsits facilitar xecs per a que les famílies escullin ofertes per educar. Construir oportunitats és quelcom força diferent i, a més, té a veure amb la comunitat. Ho poden corroborar els professionals amb els quals debatem cada setmana als seminaris La pobresa amb ulls d’infant sobre què passa quan desapareixen les oportunitats. Algunes definicions d’oportunitat son vella beneficència amb paraules de tecnocràcia moderna.
Hauríem de fer un pacte
Però tornem a la primera part que és la de l’acord. Tots necessitem que la proposta de ‘Jesuïtes educació’ suri, especialment en temps de llei Wert i de retorn, aquí i a Madrid, de la més vella de les escoles academicistes. Tanmateix, hem de demanar al seus responsables un pacte: posar la seva força institucional també al servei de fer aparèixer a la llum pública d’altres experiències similars -més petites i acotades- que des de sempre fan funcionar d’altres escoles (públiques i concertades). Reclamar junts totes les escoles que defensen l’educació com a servei públic, el respecte i el suport de l’administració escolar a la veritable i disruptiva innovació que construeix l’escola del segle XXI.
