El Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona (UdG) va presentar la setmana passada concurs voluntari de creditors davant del jutjat mercantil, davant la impossibilitat de tapar el forat de 42 milions d’euros que arrosseguen els seus balanços. Es tracta de la mesura dràstica que s’intentava evitar des de feia aproximadament un any, quan va transcendir la crítica situació en què es trobava el projecte, nascut l’any 2007 i format per diversos edificis de nova planta que sumen 36.000 metres quadrats construïts sobre un recinte de 70 hectàrees. A la pràctica, això vol dir que a partir d’ara el jutge revisarà tota la gestió del parc, i que arribat el cas en podrien prendre el control uns administradors concursals, el principal interès dels quals seria que els creditors recuperin el màxim possible del seu deute i tan aviat com puguin. L’Estat, amb uns 28 milions en factures impagades, és el primer de la llista. Després vénen els bancs.
Va ser una notícia puntual, el titular d’un dia, i en canvi és insòlit que embarranqui de forma tan estrepitosa una institució d’aquesta envergadura, un projecte ambiciós i emblemàtic que van promoure les forces vives gironines (a més de la UdG, al seu patronat hi ha l’Ajuntament i la Diputació de Girona, la Cambra de Comerç i la Federació d’Organitzacions Empresarials de Girona) amb el propòsit de convertir-lo en el puntal de la innovació i el pol d’atracció del talent emprenedor de tot el territori. La premsa gironina no ha furgat gaire en la ferida, però en les seves cròniques s’entreveu que els problemes vénen d’origen, és a dir, d’un projecte ja inicialment sobredimensionat, que va voler créixer massa ràpid i que va pecar d’unes previsions d’ingressos poc realistes. Això, i que la Generalitat convergent no ha aportat els diners compromesos en temps del tripartit.
Sorprèn, però, que fa només un mes, el 15 de desembre, el rector de la UdG i president del parc, Sergi Bonet, declarés que per primer cop es tancaria l’any amb uns petits beneficis, i que, en conseqüència, s’havia encetat “el camí que ens portarà a la viabilitat”. “El 2015 –afegia– el parc estarà sanejat pel que fa al compte d’explotació i, per tant, sabrem de manera clara com es pot tornar el deute. Tot això donarà la tranquil·litat al sector industrial i empresarial; n’estic convençut”. Unes declaracions d’aquesta índole no casen gaire amb la presentació del concurs de creditors, especialment perquè el parc havia declarat el preconcurs el mes de setembre i per tant faltava molt poc temps per que expiressin els quatre mesos que fixa la llei per arribar a un acord amb els creditors.
Però encara sorprèn més el destí de qui va ser el director del parc des dels seus inicis, l’enginyer industrial Pere Condom, que va haver de plegar el maig de 2014 davant l’evidència que el passiu era insostenible i la pèrdua de confiança del nou equip rectoral. I és que hi ha gent que sempre cau dreta. El 24 de novembre passat, Condom va ser nomenat director del programa Catalunya Emprèn, un càrrec que depèn del departament d’Empresa i Ocupació i que compta amb una retribució anual bruta d’uns 70.000 euros. Condom ha ocupat el buit deixat per Núria Betriu, la dona de Manel Prat (exdirector general dels Mossos), que prèviament havia estat ascendida al càrrec de consellera delegada d’ACCIÓ. El fiasco del Centre Spurna, del que fa uns mesos va informar El Diari de l’Educació, figura en el full de mèrits de Condom.
Lloguers de saldo
En realitat, el problema no és nou ni és exclusiu de la UdG. És el mateix que ha passat amb molts contenidors culturals i infraestructures de transport, però ara traslladat a l’àmbit de l’I+D+i, que semblava exempt dels deliris de grandesa que havien afectat altres sectors. Hi va haver un temps en què, igual que tothom volia el seu aeroport o el seu museu faraònic, també tothom va creure que podria promoure el Silicon Valley del sud de la Mediterrània. I per atraure el coneixement primer calia posar els espais, però si els espais no s’omplen, o no s’omplen prou, o només s’omplen a base de cobrar lloguers de saldo, els números no surten.
Al cap i a la fi, bona part del muntatge és purament immobiliari: la principal font d’ingressos dels parcs tecnològics són els lloguers de les empreses que s’allotgen a les seves instal·lacions. Però, segons fonts internes del parc de Girona, moltes del centenar llarg d’empreses o entitats que hi estan allotjades paguen un preu irrisori i tenen contractes en vigor per molts anys. I en alguns casos (com l’Institut Català de Recerca de l’Aigua, que ocupa un edifici de 5.000 metres quadrats) el llogater està vinculat a la mateixa UdG. En altres paraules, al mateix temps que l’ICRA (fundació en la que participa la UdG i la Generalitat) es beneficia d’un lloguer baix o inexistent, el Parc (també una fundació de la UdG i la resta d’institucions gironines) veu minvada o anul·lada una font d’ingressos.
Els ‘parquetazos’
D’aquest fenomen que no és nou ni exclusiu de la UdG al sector universitari en diuen parquetazos. Ho explicava l’abril passat en una entrevista a El Diari de l’Educació la gerent de la Universitat Politècnica de Catalunya, Olga Lanau: “Els parquetazos són un sistema que es va inventar el govern de l’Estat per fer els parcs científics de les universitats. Anaven donant préstecs a les universitats, que en uns anys s’havien de tornar amb uns interessos. Amb aquests préstecs totes les universitats vam créixer molt, la Politècnica també. I ara què ens passa? Que potser vam créixer més del que necessitàvem, perquè finalment el número d’estudiants i els projectes i els contractes i la recerca és més o menys estable. Hem crescut molt, tenim espais mig buits i molts préstecs a retornar. La UPC ha de retornar 90 milions d’euros en parquetazos en 15 anys, que són molts i afecten a la tresoreria”.
La diferència entre la UdG i la UPC és que en el cas de la Politècnia el parc pertany a la universitat i no a una fundació, per la qual cosa ha d’assumir el deute i no pot recórrer al concurs de creditors. Curiosament, Pere Condom va ser també, fins el 2007, gerent del Parc de Recerca i Innovació de la UPC.
A Andalusia, un altre parc tecnològic vinculat a la Universitat de Còrdova va poder salvar el preconcurs a mitjans de l’any passat perquè va arribar a un acord amb els creditors, mentre que un de situat a Jerez de la Frontera (si bé aquí la Universitat de Cadis té un paper molt testimonial) es troba en aquest moment també en fase de preconcurs. Segurament hi ha molts més casos de parquetazos a l’Estat, però el de la UdG és el primer que ha de recórrer al concurs de creditors, un camí de final molt incert. Si el jutge no troba indicis de gestió dolosa i els creditors accepten fortes quites, podrà remuntar el vol. Però està per veure.
