Parlem de segregació escolar quan en un mateix barri o ciutat, els seus centres educatius escolaritzen majoritàriament un determinat perfil d’alumnat (socioeconòmica o culturalment connotat) que no es correspon estadísticament amb la composició socioeconòmica i cultural de la població de la zona en què es troben ubicats. És a dir, que alguns centres acumulen alumnat pertanyent a sectors socials posseïdors d’un capital social i instructiu per sobre de la mitjana, mentre que altres concentren alumnat pertanyent a sectors socials desfavorits (pobres, en general i, en particular, gitanos i fills de famílies immigrants).
En un cas i l’altre forçaríem fins a l’impossible les funcions socials de l’educació que, al cap i a la fi, no són menys importants que les seves funcions individuals: ni els anomenats centres-santuari (majoritàriament privats i privats concertats), ni els centres guetitzats o estigmatitzats (majoritàriament públics) preparen adequadament al seu alumnat per viure en societats plurals, multiculturals i inclusives: tots tenim dret a fer la nostra vida a la ciutat, siguin quines siguin les nostres capacitats i discapacitats, les nostres diferències i singularitats. L’objectiu del combat contra la segregació escolar és, doncs, ben clar: que l’alumnat dels centres d’una mateixa zona o ciutat tingui una composició similar entre ells, i que es correspongui amb la de la mateixa zona o ciutat. Ni més, ni menys.
Per què no és bona, ni desitjable, la segregació escolar? En primer lloc, perquè afecta negativament al rendiment del sistema: els resultats globals dels sistemes educatius més segmentats (bé perquè separen aviat a l’alumnat, bé perquè funcionen com un quasi mercat, bé perquè no tenen entre les seves prioritats la inclusió) solen ser pitjors que els dels sistemes més comprensius i inclusius. En segon lloc perquè, com sembla obvi, no socialitzen adequadament el seu alumnat, ja que aquest ni té un coneixement directe de la diversitat existent a la seva ciutat, ni pot fer a la pràctica un aprenentatge vivencial de la convivència i la gestió dels conflictes, ni el prepara per viure en la societat realment existent més enllà de l’escola, ni fomenta una mínima cohesió social. I, en tercer lloc, perquè condiciona en gran manera la trajectòria educativa, les expectatives i els èxits de l’alumnat més necessitat que el sistema compensi les desigualtats educatives amb què s’accedeix a ell.
La causa més evident de la segregació escolar és, sens dubte, la segregació urbanística i residencial, l’existència de barris i districtes connotats socioeconòmica i culturalment, la seva feble heterogeneïtat, la distància en termes de renda familiar disponible entre ells que, en alguns casos, arriba a límits insostenibles. És impossible un combat seriós i estructural contra la segregació escolar sense abordar amb criteris més equitatius la planificació urbana, la construcció d’habitatges, la dignificació i esponjament de les zones més degradades, desconnectades i empobrides, i la transformació de les ciutats en termes de qualitat de vida equivalents, sigui quin sigui el lloc on es visqui. No és feina fàcil, però si per educar un individu es necessita tota la tribu, per socialitzar i culturitzar a les generacions joves tota la ciutat ha de ser potencialment educadora.
Però la segregació residencial no és l’única causa de la segregació escolar. També les polítiques educatives, especialment les relacionades amb els processos d’admissió i matriculació de nou alumnat, tenen la seva responsabilitat. Algunes d’elles són de caràcter pal·liatiu, però no per això tenen menys impacte. Ens referim als criteris complementaris de priorització de les sol·licituds, a la utilització de la reserva obligada de places per a alumnat amb necessitats educatives específiques, a l’evitació de la sobreoferta en una zona determinada, a la regulació de les ràtios en funció de la demanda previsible… Però les més significatives són d’un altre ordre.
Una primera constatació és que com més oferta privada (concertada o no) es dóna en un territori determinat, més desequilibrada acaba sent la composició escolar dels diferents centres. El que segueix és que, per corregir la segregació escolar, és imprescindible incrementar l’oferta pública en aquells barris on, per raons històriques i socials, aquesta resulta insuficient; no és presentable, per exemple, que en alguns districtes de la ciutat de Barcelona l’oferta pública en educació infantil i primària no arribi ni a un terç del total (seria el cas de l’Eixample, les Corts i Sarrià-Sant Gervasi) i en educació secundària obligatòria les coses siguin fins i tot pitjor.
La segona evidència és que el “dret” a l’elecció de centre escolar per part de les famílies en cap cas pot ser considerat un dret absolut, estrictament individual i no subjecte a cap limitació, perquè està clarament condicionat per l’oferta disponible, té implicacions col·lectives (la investigació al respecte demostra que té un paper determinant en la segregació escolar) i entra en conflicte amb la mateixa Constitució espanyola. Aquesta afirma que correspon als poders públics remoure els obstacles que impedeixin o dificultin les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en què s’integra siguin reals i efectives. Només ordenant, limitant i condicionant aquest “dret” per part de les administracions educatives serà creïble la seva lluita contra la segregació escolar.
I, en tercer lloc, la lògica competitiva a la qual empeny als centres d’una mateixa zona o ciutat (públics i privats concertats), que els condueix a posar en relleu les seves diferències –reals o inventades– (de projecte, d’instal·lacions, de resultats, de valors addicionals …), a dirigir-se de manera subtil però eficaç i intel·ligible a un determinat tipus de famílies (i a evitar amb mil argúcies a l’alumnat amb més necessitats educatives) en les jornades de portes obertes o en els diferents canals d’informació, publicitat i màrqueting existents, constitueix també un element important en aquest joc d’influències. Això, quan les condicions d’escolarització són equivalents en qualitat, perquè si les desigualtats són evidents el que cal és corregir-les immediatament.
En resum, la segregació escolar és evitable si tots, poders públics i societat en general, ens posem d’acord en el fet que és perniciosa i tenim voluntat i ens vam emprar a fons per, primer, corregir-la i després, impedir-la. La no-intervenció, la lògica del mercat, el simple pas del temps, ja hem pogut comprovar que, més que combatre-la, l’alimenta.
