Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“Primer disparaven els trets a l’aire. A nosaltres no ens van fer por perquè sabíem que no ens podien disparar, perquè nosaltres som estudiants i no poden fer això a persones com nosaltres. Seguíem caminant i a cada cantonada que passàvem, travessaven patrulles, i cada vegada els trets anaven més directes a nosaltres. Nosaltres, amb pedres…”.
És el testimoni d’Edgar Yair, estudiant de primer any de l’Escola Normal Rural Raúl Isidro Burgos d’Ayotzinapa, a l’estat de Guerrero. Les seves paraules formen part del llibre Fue el Estado del periodista John Gibler, que recull la veu dels estudiants normalistes que el 26 de setembre de 2014, ara fa tres anys, van ser brutalment atacats per agents de tots els cossos de seguretat mexicans.
Les normals rurals són escoles amb un fort enfocament social que preparen els joves per ser mestres d’escoles de petites comunitats. Sovint han de fer front a retallades pressupostàries i el desinterès de les autoritats per finançar el seu model educatiu. Els seus alumnes tenen una marcada ideologia d’esquerres i solen participar en mobilitzacions i protestes.
L’Edgar assistia al seu segon dia d’escola quan tot va començar. Aquella nit un grup d’estudiants d’entre 17 i 25 anys va acudir a la ciutat d’Iguala, a uns 250 kilòmetres de distància d’Ayotzinapa, al mateix estat. Volien ocupar diversos autobusos per anar fins a Ciutat de Mèxic a participar en la commemoració del 2 d’octubre, que recorda la repressió que va tenir lloc en 1968 a Tlatelolco contra milers d’estudiants.
Les preses d’autobusos es realitzaven des de feia anys en moltes escoles normals del país com a part de la cerca de mitjans per a poder dur a terme les activitats socials i polítiques, i fins i tot comptaven amb l’aval tàcit d’empreses i autoritats.
No va anar així aquella nit. Els agents van tancar el pas de cinc autobusos i van disparar per impedir que els nois sortissin de la ciutat amb els vehicles. Van assassinar a sis persones, entre elles tres estudiants, van ferir almenys a 40 més i van detenir a 43 joves que després van desaparèixer. Ningú no els va tornar a veure des que la policia els va amuntegar en els seients posteriors dels seus camions.
Indagacions dutes a terme pel Grup Interdisciplinari d’Experts Independents (GIEI) van demostrar que en els atacs, que es van executar en nou ubicacions diferents al llarg de gairebé set hores, a més de forces de seguretat públiques, també van participar membres de l’organització criminal Guerreros Unidos, estretament vinculada amb les instàncies estatals de Guerrero.
Encara sense la veritat
Tres anys després dels tràgics successos, familiars i amics dels nois segueixen preguntant-se on estan els desapareguts, buscant els responsables i tractant d’esclarir què va passar aquella nit.
Els governs federal i estatal van construir diverses descripcions dels fets, minimitzant el paper de la policia municipal, negant la participació de soldats i de policies estatals i federals, i atribuint tota la culpa a Guerreros Unidos, els membres dels quals haurien assassinat i cremat els cossos dels joves en la localitat de Cocula fins a fer-los desaparèixer gairebé per complet.
Però la versió oficial que va lliurar el govern, batejada per les pròpies autoritats com a “veritat històrica”, no quadra amb les declaracions dels acusats i hi ha evidents contradiccions que qüestionen la seva validesa. S’ha documentat que les indagacions oficials se sostenen exclusivament en suposades confessions –diverses obtingudes sota la tortura–, sense el respatller de proves forenses i presenten violacions greus al degut procés i als drets humans dels detinguts. A més, diverses diligències es van dur a terme fora de la legalitat. De fet, el primer dels dos informes emesos pel GIEI ja va descartar la possibilitat que la crema dels 43 cossos es donés a l’abocador de Cocula.
“Ni el GIEI ni l’Equip Argentí d’Antropologia Forense van trobar ni una sola evidència física que corroborés la versió dels detinguts”, assenyala John Gibler, qui va viatjar a la zona una setmana després dels atacs per entrevistar a més de 30 supervivents.
Entre els assenyalats com a presumptes responsables de practicar diligències il·legals està Tomás Zerón, llavors director de l’Agència de Recerca Criminal (AIC) de la Procuraduria General (PGR), la Fiscalia del país. No obstant això, quan el president Enrique Peña Nieto va saber de la seva implicació, en comptes de suspendre-ho, va decidir premiar-ho lliurant-li el càrrec de secretari del Consell de Seguretat Nacional, amb dependència directa de la Presidència de la República.
“El missatge va ser molt clar: l’Estat protegeix a tots els que van elaborar i van defensar l’encobriment dels atacs i la desaparició forçada massiva dels estudiants”, assegura Gibler.
Les famílies segueixen reclamant justícia
Els pares i les mares dels normalistes viuen desesperats davant la impassibilitat de les autoritats mexicanes. Gairebé sense avanços en la recerca, segueixen demanant justícia, denunciant la responsabilitat de l’Estat i buscant als seus fills.
Des de fa uns mesos, han instal·lat una taula de negociació amb autoritats de la Secretaria de Governació i la PGR per analitzar els punts que els experts internacionals van deixar oberts en el seu segon informe. Entre ells, estan la participació de l’Exèrcit mexicà en els fets, l’anàlisi dels telèfons dels estudiants i implicats i el trasllat de droga d’Iguala a Chicago (Estats Units).
“La participació de l’Exèrcit ha estat difícil de documentar perquè la Secretària de la Defensa Nacional (Sedena) va negar a tot moment la sol·licitud del GIEI d’entrevistar als soldats presentis aquella nit”, explica el periodista. Segons detalla, la base militar a Iguala es troba a menys de dos kilòmetres d’on els estudiants van ser atacats durant diverses hores. A més, observaven els moviments dels nois des de les sis de la tarda a través del sistema federal de video vigilància, i un agent d’intel·ligència militar va estar present en un dels llocs de l’atac passant informació als seus superiors en temps real.
La setmana passada, la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) va instar al govern mexicà a accelerar la cerca dels nois i a agilitar les indagacions. La PGR ja havia anunciat que lliurarà resultats del cas a l’octubre.
Un “Narcoestat”
L’atroç cas dels normalistes és un més de la llarga llista d’assassinats i desaparicions forçades que es registren a Mèxic. Segons dades de Nacions Unides, la guerra contra el narco ha deixat un total de 175.000 morts, mentre que el nombre de desaparicions forçades ha passat de 3.000 a 30.000, des de 2011 a la data.
Periodistes i experts coincideixen a assenyalar que el país funciona com un “narcoestat”, una fusió de les diferents forces policials i militars amb el crim organitzat, en el context d’una suposada “lluita contra les drogues”. El conflicte ha desembocat en una espècie de “guerra no convencional”, en la qual hi ha milers de morts, desapareguts i famílies desplaçades per la violència. “L’estat és narco, administra el negoci il·legal mentre es beneficia de l’economia de la guerra”, etziba Gibler. Per a ell, un canvi de govern –com el qual podria arribar al país després de les eleccions de 2018– no és en absolut suficient per provocar transformacions profundes.
Tampoc sembla generar molta confiança el Projecte de Llei contra la Desaparició Forçada. La iniciativa ja ha estat qüestionada per activistes per presentar deficiències en la tipificació del delicte, a més d’ometre la responsabilitat dels superiors jeràrquics dels autors materials de la desaparició, com ho estableix la Convenció Internacional contra la Desaparició Forçada.
Gibler creu que els canvis vindran des d’a baix, “de les lluites de la gent”. En aquest cas, serà fonamental la força i resistència dels familiars dels 43 estudiants. La seva insistència, pressió i denúncia potser aconsegueixin col·locar definitivament el cas sobre les taules de les instàncies internacionals i trenca, d’una vegada per sempre, aquesta resistent i compacta cadena d’impunitat.
