Ciberassetjadors, bullying, violència, porno, comunitats pro anorèxia, pro bulímia, terrorisme, discursos d’odi. Internet obre un món amplíssim de possibilitats als usuaris, però té una cara B plena de perills que és necessari saber identificar i gestionar. Què passa quan els usuaris són menors? Són conscients de quina o quines persones poden haver-hi darrere d’una pantalla? Són molts els nens i les nenes que viuen connectats a la xarxa; que utilitzen aplicacions sense restriccions i xarxes socials en les quals queden exposats a persones alienes al seu entorn. Les famílies han de supervisar, o fins i tot espiar els mòbils, ordinadors i tauletes dels fills, i els continguts als quals accedeixen des dels aparells dels adults?
Estem davant d’un assumpte complex, encara que es tingui completament normalitzat, que va més enllà de la correcció i de si és ètic o no espiar als nens. Es tracta de l’ús de dades personals, pròpies o alienes; una qüestió recollida en la legislació i que per tant, en certa mesura, queda subjecta a la interpretació. Tal com es recull en la Carta Europea dels Drets dels Nens i a la pròpia Constitució, els tutors legals dels menors tenen l’obligació de vetllar per la seva seguretat i d’exercir la pàtria potestat, també accedint a les seves comunicacions quan la seva seguretat està en risc.
Existeixen riscos a la Xarxa? Sí. Però, d’altra banda, els menors tenen també dret a la intimitat i al secret de les comunicacions, segons les normes esmentades, que especifiquen que seria necessari el seu consentiment per accedir als seus missatges i continguts sempre que el seu grau de maduresa sigui suficient. És, en aquest sentit, la Llei de Protecció de Dades la que fixa quan un menor és madur: als 14 anys.
Manuel Ransán és coordinador del Centrp de Seguridad Español para Menores en Internet, un organisme que es va crear el 2017 i que pertany a l’Instituto Nacional de Ciberseguridad (INCIBE). Preguntat per una recomanació (senzilla i aclaridora) que serveixi als pares per resoldre tot aquest embolic de normes i drets, respon: “Que entenguin la pàtria potestat com a element de defensa i no de poder”. Els experts utilitzen el terme “mediació parental activa” per referir-se al que en tota llar es coneix com “estar pendent del que fa el nen”.
“No fa falta espiar-los ni ser un expert per saber quines aplicacions utilitzen, amb qui parlen o a quins continguts accedeixen; alguna cosa podem treure preguntant-los, però la millor forma de supervisar-los és compartir activitats amb ells”, afirma Ransán. “No és mala tàctica fer-nos una mica els ximples: com tens configurada la teva privadesa? M’ajudes a configurar la meva? Quins youtubers t’agraden? Mira, a mi m’agrada aquest. Saps si hi ha alguna pàgina on pugui fer amics nous? Vull aprimar-me, saps on puc trobar alguns consells?”.
Però encara que el bon rotllo és eficaç, també és necessari fixar límits. Els experts anomenen aquesta part “mediació restrictiva”. En primer lloc, diu Ransán, “hem d’establir límits per controlar l’ús abusiu d’aquests aparells si no volem que els nostres fills es converteixin en uns ionquis de les pantalles”. I quan els deixem utilitzar-les, “recolzar-nos en eines de control parental i de filtrat de continguts: assignar un rang d’edat que limiti l’accés (segons a quin), bloquejar els continguts de caràcter sexual, o violent, o que parlen sobre drogues, que permetin utilitzar el dispositiu només a determinades hores, restringir l’ús de la webcam, monitorizar l’activitat, bloquejar el possible contacte amb determinats nombres…”.
‘Grooming’: assetjadors sexuals a la xarxa
“Els perills més habituals als que s’enfronten els menors que bussegen per la xarxa són, en primer lloc, els continguts perjudicials: violència, pornografia, comunitats pro-anorèxia, pro bulímia… Però també l’exposició a contactes indesitjats, l’única finalitat dels quals és crear un vincle amb el menor per obtenir una satisfacció sexual”, explica Ransán. En això consisteix precisament el grooming: adults que actuen deliberadament des del seu ordinador per establir llaços d’amistat amb nens, guanyar-se la seva confiança i aconseguir que els facin arribar fotos de contingut sexual i, fins i tot, planejar trobades. “És molt difícil arribar a identificar a aquests assetjadors perquè en la majoria d’ocasions utilitzen perfils falsos, per això és important que els pares utilitzin la mediació activa (de la qual parlàvem abans) per saber amb quina persona virtual han pogut entrar en contacte els seus fills”.
“Amb Facebook ja no en tenen prou –afirma Ransán– perquè molts pares, oncles o fins i tot avis ja tenen un perfil. Ara usen Instagram, Snapchat i altres aplicacions que són realment perilloses per a ells, i amb les quals també poden posar en perill altres menors”. L’expert en ciberseguretat es refereix en concret a una nova xarxa social, “ThisCrush”, molt de moda entre els joves d’entre 12 i 20 anys, que permet connectar-se amb altres de forma anònima, sense identificar-se a través de cap tipus de perfil. “Al principi ho utilitzaven per dir-se que s’agradaven, però cada vegada són més els casos d’assetjament, insults, comentaris despectius…”.
Ciberbullying: quan els assetjadors són menors
Aquest és un altre dels grans riscos d’Internet, l’ús que els menors fan de les plataformes i xarxes socials per fer mal a uns altres de la seva mateixa edat: ciberbullying. Segons l’últim estudi publicat per la Fundació ANAR, el 26% dels casos d’assetjament es duu a terme a través de les xarxes socials, sobretot amb insults i amenaces, però també mitjançant la difusió de vídeos i imatges compromesos i d’informació personal de la víctima.
Alicia Pinya, membre de la Comissió de Menors de Asociación Profesional Española de Privacidad, explica a eldiario.es que “a més del dany moral que els assetjadors causen a la persona objecte de les seves burles, cal tenir en compte que estan incorrent en un tipus de conducta il·lícita perquè la imatge està protegida per la llei”. “Si l’assetjador és menor de 16 anys, són els tutors legals els qui responen per aquest delicte –afirma Alicia Pinya–, amb un càstig econòmic que varia en funció de la gravetat. Si són majors de 16 anys queden subjectes a la responsabilitat penal. En el pitjor dels casos (encara que reconeix que és bastant difícil), el nen pot acabar en un centre de menors”.
“Aquest tipus de conductes poden observar-se a la vida real: hi ha una comunicació entre el món físic i virtual”, assegura Manuel Ransán. És a dir, que si el nen desenvolupa aquestes dinàmiques a les xarxes socials, és fàcil que es reprodueixin, per exemple, a l’hora del pati; per això, per identificar-les, és cabdal que els pares facin una observació global del comportament dels fills. “És veritat que la tecnologia ha arribat per quedar-se, i que ha arribat tan ràpid que no ens hem parat a reflexionar sobre les implicacions que comporta. Com passa amb tot, primer arriben els usos i després les reflexions sobre les bones pràctiques. Anem per darrera del que seria desitjable, també en el plànol legal. Encara s’està analitzant com establir una regulació que sigui eficaç”.
De moment, conclou, el que han de fer els pares és “fomentar el pensament crític, fer-los saber que no tot el que hi ha a Internet és bo, que no tota la gent és qui diu ser i que tot el que quedi gravat al núvol pot tenir repercussions negatives per al seu futur impossibles de predir”.
Aquest és un contingut publicat originalment a eldiario.es
