Durant els anys que estudiava la carrera, a la facultat ens feien somiar. Era màgic pensar com el dia que tingués la titulació de mestre podria aportar un granet de sorra a un dels pilars fonamentals de la nostra societat: l’educació. En aquest article intento relatar com la realitat burocràtica sota la qual estem enterrats els mestres –més graelles, menys hores per debatre– ens ha fet despertar d’aquell somni estudiantil.
Fa 7 anys vaig entrar en el fantàstic món de l’educació pública. En principi ets conscient que faràs substitucions i que la teva feina serà tapar forats fins a trobar el teu lloc. La meva entrada al món laboral va coincidir amb l’aparició de la grip A i molts docents vam entrar amb números molt alts per cobrir aquelles setmanes de pànic col·lectiu. Vaig ser l’últim de la llista a qui van nomenar però, en el meu cas, vaig entrar a cobrir una excedència i vaig estar tot l’any al mateix centre fent de tutor a primer de primària a l’escola on vaig completar la veritable formació: l’escola Joaquim Abril de Sant Fost de Campsentelles.
Era tutor de primer A i al primer B hi havia la Noèlia. Tots dos teníem 24 anys i ens volíem menjar el món. La Carme, la nostra directora, ens va donar ànims i ales per col·laborar en fer de l’escola un centre millor. Estàvem entusiasmats per convertir tots els nostres coneixements en pràctiques educatives reals. Aleshores, els docents a primària teníem un nomenament per 40 hores: 20 lectives (amb alumnes) 9 exclusives (reunions, coordinació, etc) i una de treball personal. Les 10 hores restants són de treball a casa per a preparar les sessions. 5 hores estaven molt pautades i les altres quatre es parlava de pedagogia, de nens i nenes, de trobar solucions per atendre la diversitat dels casos més concrets, de fer cerca d’informació de noves metodologies, aprendre dels mestres amb més experiència, ensenyar a usar els blocs, internet, Moodle als mestres més grans. Teníem hores per cooperar, cooperar, cooperar i, sobretot, créixer com a docents. Vaig aprendre molt de la Montserrat, de la Laura, del David, de la Judith… Ells també van aprendre de mi malgrat ser novell, aportava les últimes novetats de la facultat. En aquells temps compartíem, creàvem, cooperàvem, creixíem. Els uns érem esponges dels altres.
Amb aquest temps destinat a la millora de la pràctica educativa la Noèlia i jo vam dissenyar programacions multinivell per atendre la diversitat, vam preparar les sessions a partir de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner, vam dissenyar material didàctic, vam escriure llibres del Bob Esponja per fomentar el gust a la lectura –perquè no n’hi havia en català i era el que els nostres i les nostres alumnes volien llegir–, vam elaborar un programa de deures cooperatius i divertits que consistia en fer petites activitats experimentals i lúdiques a casa amb la família per compartir la tasca educativa entre escola i família, vam començar a incloure la línia de treball per projectes des de primer de primària… Va ser el millor any com a mestre i l’últim en què ens deixaven hores per ser i fer de docents professionals.
Actualment el nomenament segueix sent de 40 hores però tenim 25 lectives i 5 exclusives. En les exclusives tenim 1 hora per programar les classes de tota la setmana, 1 hora per reunir-nos amb el claustre i compartir totes les informacions burocràtiques (canvis de llei, normatives, medicaments, drets d’imatge…) 1 hora de cicle en què programem les sortides culturals, fem comanda de material…) 1 hora de reunió amb famílies i 1 hora per coordinar les comissions transversals (informàtica, arreglar ordinadors, anar a comprar material que falta i que pel preu no hi ha transport inclòs, arreglar l’hort per a poder baixar i plantar, endreçar la biblioteca…). ¿Quan parlem de l’alumnat, quan reflexionem sobre la nostra pràctica educativa, quan compartim i cooperem amb el claustre? Ha desaparegut la docència com a professió per donar vida al nou concepte d’escola assistencial que garanteixi el mínim dels mínims amb el menor pressupost. Ja no som mestres vocacionals ni professionals, som docents assistencials.
I amb cinc hores d’exclusives, què fem?
Res més que papers, papers i papers. Si pregunteu a qualsevol docent quina és la paraula que més odia del diccionari us dirà, de ben segur, graella. És la nova moda. La graella de programar, la d’avaluació interna, la d’avaluació d’indicadors, la dels ítems, la de les rúbriques, la de… En definitiva les graelles de rendir comptes. Ben bé no us sabria explicar quina paperassa omplim perquè està tota preparada perquè surtin uns percentatges determinats per a publicar en rodes de premsa des de la Conselleria però que exactament no sabem si parlem d’educació, d’immigració o d’economia. És burocràcia que està estrictament i metodològicament pensada perquè el govern pugui dir “anem bé”.
Ens passem hores i hores omplint paperassa que va a parar al Departament –a la temuda Via Augusta, que en diem–. Mai hi ha un retorn d’aquesta informació que ens guiï si anem pel bon camí al centre, si podem fer alguna formació per desencallar algun factor que falla a l’escola. Actualment, la quantitat de graelles que estem omplint serveix per fiscalitzar la nostra tasca i donar-nos o penalitzar-nos amb recursos que, equitativament, hauríem de tenir totes les escoles.
També ara està de moda l’auditoria pedagògica. Són infinitat de graelles per omplir que, des de la meva humil opinió, el que hem de respondre no ho sap ni la mateixa persona que va redactar la pregunta. Doncs. sí, ens mirem als ulls, mirem al sostre, pensem, hi donem voltes, busquem al diccionari algunes paraules recargolades que hi ha escrites per allà –les famoses graelles– i acabem dient: “Què, posem això a veure si cola?”. Cal dir que quan redactem la presumpta resposta hem caminat quilòmetres i quilòmetres per totes les aules del centre preguntant mestre a mestre si entenen què ens estan demanant o què volen saber. És una tasca totalment inútil que ocupa hores i hores que dediquem a un ordinador i no als infants i adolescents.
Responem graelles amb la llengua del pare, la llengua de la mare, nivell socioeconòmic, estudis del pare, estudis de la mare, si rep ajudes, si està atès per benestar social, si té les vacunes posades, quantes paraules llegeix per minut –al setembre, al febrer i al juny i amb quines oscil·lacions–, quantes operacions fan mentalment en dos minuts sense errors –al setembre al febrer i al juny–, els percentatges de millora (com si poguéssim pesar la substància gris)… Cal reconèixer que hi ha graelles que estan bé si tinguéssim hores per analitzar-les amb el claustre i trobar la solució i la millora d’allò que fem malament i poder detectar quines pràctiques ens donen bon resultat i hem de mantenir.
On està el detriment?
El govern ens obliga a tractar l’alumnat com objecte que ha de ser capaç de respondre a la perfecció les preguntes que, des d’una determinada ideologia empresarial, ha de poder fabricar a les escoles els millors empresaris (tractem l’alumne com a objecte per llei). Per això, i des d’una perspectiva neoliberal, els de dalt entenen que la millor manera és desenvolupar la pedagogia a partir d’informació extreta a partir de graelles d’Excel sense pensar que no treballem amb productes sinó amb persones humanes, que canvien a cada moment i que no depèn el seu aprenentatge només d’un objectiu redactat a un currículum sinó que respon a un estat emocional, a unes capacitats diferents a les dels altres, a motivacions pròpies… Si és que això que cada nen és un món és fals. Cada nen són mil mons.
A les escoles ja no parlem d’aquelles nenes a les quals els ve la regla per primera vegada i que als mestres homes ens inquieta per ignorància de com les podem ajudar, no tenim temps per determinar mesures per eradicar la LGTBI+fòbia i el bullying que des de ben petits ja pateixen alguns i algunes, no tenim temps de comparar amb els altres mestres el desenvolupament en cada àrea i que són moments vitals per detectem quines de les 8 àrees de les intel·ligències múltiples tenen més desenvolupades, les seves motivacions i, per tant, no els podem ajudar des de l’atenció a la diversitat. L’educació sexual està deixada, mai millor dit, de la mà de Déu. El concepte d’alumne com a persona ha desaparegut del currículum. Molt trist tot plegat.
La meva conclusió
La política educativa dels últims anys està clarament enfocada des del món empresarial en la seva vessant més capitalista. Des del govern se’ns vol entrenar i adoctrinar als docents per ensenyar a respondre i no a educar per aprendre.
